SAJAMA FUN

PENITENCIAGITE

sajama és el lloc. espera k ho torno a provar. 

sajama és EL LLOC. molt millor. 

sajama és un raconet de món k potser no té res però és k no necessita res més del k té. un poblet perdut al mig d’un páramo rodejat de glaciats volcans de 6.000m, amb llacunes habitades per flamencs i altres espècies d’ocells, amb fonts termals, amb geysers, amb runes preinques i amb uns habitants curtits en una terra dura però amables amb el viatger.

va costar arribar-hi. tot i ser el primer parc fundat a bolívia, el tenen una mica oblidat i no hi ha transport regular. naltros vam trigar dos dies en fer els 300km k el separen de la paz.

les males combinacions ens van portar a passar una nit a curahuara: un altre lloc perdut k ofereix chulpas d’adob on encara descansen restes humanes de més de 5 segles d’antiguitat. tb’ es troben a la zona unes curioses roques erosionades k els militars fan servir com a camp d’entrenament d’escalada.

l’endemà vam fer dit a la carretera k conecta la paz amb arica (xile), i al cap de poc ens va agafar un camioner k va mostrar curiositat per la nostra afició a pujar muntanyes i ens va deixar a la cruïlla k trencava cap a sajama. ens vam repartir, proporcionalment, els 60kg de pes k dúiem (no sé com ho fem, però cada dia portem més trastos) i vam enfilar pista amunt amb optimisme, pensant k en breu passaria alguna piadosa ànima i ens recolliria. ningú! 12km, 3 hores. ningú! va parir! arribem a poble i al cap de deu minuts arriba un minibus. va parir!

bueno, de fet si k vam veure algú: un guarda forestal k custodiava una barrera al mig d’un desert a 4300m snm i k et feia pagar 100 bolivianos (uns 13€) per entrar al parque nacional del sajama. ja k amoquinàvem sense protestar, vaig pensar “pisha, dame argo” i li vaig demanar un mapa. “uy lo que ma disho!” devia pensar, pq’ va torçar el gest i amb un esforç sobrehumà va estirar el braç i ens va acostar un folletó on hi havia un inútil croquis amb caminois dibuixats amb colorets. més endavant aniríem descobrint k la majoria eren inexistents o estaven equivocats.

ens vam allotjar a la pensió panatura mariana, regentada per l’ana i el mario, una gent molt amable k’ns va fer sentir com a casa. pagàvem 8€ per la mitja pensió, amb abundant menjar i l’esmorzar més variat k hem pres fins ara. en mario mateix construia els bungalows d’adob on dormíem. a més és guia de muntanya, i tot i k vam prescindir dels seus serveis ens va donar valuosos consells sobre com afrontar les ascencions k teníem a l’agenda. tenen dos fills: en darren de 15 anys, k vol ser futbolista i la nicole, k l’altre dia en va fer sis i encara creu en princeses.

“los colores, papi! a los gringos les gustan los colores!” anunciava entusiasmada quan ens veia fotografiar l’ocàs. com si haguès descobert la clau per entendre aquella gent estranya k ve de lluny, i k puja i baixa les muntanyes sense cap motiu aparent.

l’endemà vam anar a córrer a uns geysers k hi ha una hora cap a a l’oest i a unes llacunes a la frontera amb xile k s’enfilen fins a 4.900m. parlar de geysers és una mica optimista, pq’ el k més s’aixeca mig metro, com una polla mitjana, vaja. aquí a bolívia les tenen mes grans, les polles, i gordes. taguas, els hi diuen. 

tb’ vam veure, corretejant, uris o ñandús: es la versió del correcaminos sudamericà. i als geysers vam descobrir unes piscinetes fetes al riu k ens van escalfar i alegrar el matí. el torrentillo s’alimentava de totes les termes k sorgien anàrquicament per la zona. tot i k no eren fondes, donaven per relaxar-te i oblidar k als andes, a 4.500m, fa biruji. vam veure com uns guies sancotxaven (bullien) ous a la font principal. ens en van donar, i vam decidir k després dels cerros, tornaríem amb la tenda i una ampolla de vi.

sopar reparador amb uns francesos k, estrenant la seixantena i havent-se desfet definitivament de fills i néts, pul·lulen pel món amb unes trekineres brutes de pols.

vam enfilar direcció al sajama, el caramel de la zona. amb 6542m és el cim més alt de bolívia. tot i k en mario ens l’havia desaconsellat pq’ la temporada estava molt avançada i havia estat molt dolenta, vam decidir donar-li un intent. el desert estava esquitxat per quenuales, el típic arbre de les alçades dels andes. i tot i k aquí no passa dels 3 ó 4 metres, es dóna la curiositat de k s’enfila per sobre dels 5.000m d’altitud, regalant-nos el detall de caminar pels boscos més alts del món.

arribant al camp base presenciem una espectacular allau, k s’endú una barrera de seracs penjada sobre uns penya-segats multicolors. sembla k la muntanya ens avisi: “no tinc el dia” deu pensar. 

el camp és una plàcida esplanada a 4.800m sota la cromàtica cara oest. es l’últim lloc on podem trobar aigua. en carreguem i, com k encara es d’hora, enfilem amunt per guanyar uns metres, ja k la ideia és pujar en dos dies enlloc dels tres recomanats. l’aclimatació és bona i, tot i el pes, el ritme es viu. ens precedeix un grup amb 4 francesos, dos guies i tres portejadors. a 5200m trobem un vivac estret però suficient per plantar la tenda. el grup continua fins el camp d’alçada, a 5.700m. després de dinar decidim fer-los una visita per reconèixer el terreny k haurem de fer de nit i per petar la xerrada. els francesos fan mala cara, però un dels guies té un estimulant sentit de l’humor i competim a veure qui la diu més grossa. quan li aconsello (ara no recordo a què venia) k es vengui un fill, adverteixo en la seva expressió k el sarcasme fosc està més enllà de la confiança assolida. bo i així no m’ho té en compte i ens acomiadem cordialment, desitjant-nos bona sort per l’endemà.

ens llevem a les 3am. acceptem els -5ºC sabent k podria ser pitjor. els llums del grup fa una estona k han abandonat el camp d’alçada. cafè calent, 4 galetes k costen d’empassar i amunt. el ritme es bo. el termòmetre cau fins -10º. en un parell d’hores, prop dels 6.000m ens creuem amb un guia i un client amb mal d’alçada. ens retreu k no portem corda i ens adverteix del pas clau k estem a punt d’encarar: la canaleta.

és una esglaonada xemeneia de IIº potser amb algun passet de IIIº més trencada k la relació del psoe amb el marxisme. la marta s’amaga mentre supero els 50 ó 60m de desnivell k té. un cop dalt, quieto parao, puja ella. a 6.200m trobem els francesos amb l’altre guia. fa estona k’s miren el laberint de penitentes en k s’ha convertit la gelera del sajama. el guia ens informa k almenys es triguen 4 hores en superar els 350m k queden fins el cim. dóna la sensació k el paio ja ho sabia des del començament, k les condicions no eren bones, però k es millor cobrar la pasta i provar de desencoratjar els clients davant d’un terrreny evidentment complicat. ho aconsegueix, els francesos tiren avall. naltros, sense gaires esperances, comencem a trepar per murs de gel esglaonats d’un parell de metres. guanyem altitud amb lentitud, sense cap referència. sense cap senyal de k ningú hagi passat per allà. però és un volcà, si pugem, anem bé. tot i k aquesta teoria se’n va en orris quan prenem consciència d’haver travessat alguna esquerda sense haver-nos-en adonat, sense haver vist els ponts de gel k trepitjàvem. 

trobem una rimaia k no podem superar. jo sóc partidari de tirar avall, però la marta insisteix lo suficient pq’ busquem un pas. després de recórrer la rimaia sencera d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra per un camp de penitentes k ens superen en alçada (no li aconsello a ningú), trobem un pont k creuem amb el cor sortint per la boca. continuem donant tombs pel laberint i algunes esquerdes superables quan trobem una segona rimaia. l’altímetre ens diu k’stem a prop, però estem destroçats. un altre cop, la necessitat d’amortitzar l’esforç invertit supera les pors i el seny. trovem un pas precari i el passem. arribem al plató cimer i els penitentes minven. el terreny és una mica trenca-tormells, però anem fent amb cuidado, i en pocs minuts som al cim del sajama. en garmin ens situa a 6561m, més amunt k mai. la fatiga s’en va una estona per donar pas als somriures i les abraçades. més tard ens diran k feia més d’un mes k no pujava ningú. potser no era gaire intel.ligent arribar fins aquí donades les condicions, però allà dalt només hi caben les sensacions i els sentiments. quan baixem ja hi haurà temps per les reflexions.

ens fonem en una abraçada. la marta i en zeus. al mig del no res, en un lloc on no hi hauria d’haver ningú.

de vegades penso… qué pollas! ho sé de ben segur! k aquestes coses no les podria fer amb ningú més. avui, en aquestes circumstàncies, sense la marta no hagués pujat aquí dalt. i sempre he pensat (desde baix, a on es raona) k pugem muntanyes pa ná. però, òsties! quan ets allà dalt, reconeixes k és l’únic lloc a on vols ser.

tres hores i mitja per superar 350m, ritme everest. i la baixada tb’ ens costarà lo seu. arribem a peu de gelera rebentats i deshidratats (l’estrés asseca la gola a un ritme vertiginós). recollim aigua d’uns rierols k s’obren pas entre els penitentes, però no ens pengem pq’ el cel amenaça amb desplomar-se.

efectivament, tot just superar la canaleta ens envolta una intensa tempesta de llamps, neu i vent. abandonem la ferralla i ens amaguem darrera un roc k decidim serà l’únic inmune a les descàrregues elèctriques. desprendiments de rocs de la mida d’una rentadora ens passen a babor i estribor. parlem de coses irrellevants amb la veu tremolosa. un llamp ens cau a unes agulles de roca a uns 50m davant nostre. el soroll és brutal. la imatge seria espectacular en una pantalla 4K de 50 i la òstia de polzades. ja no parlem, ni de coses irrellevants ni de ná!

al cap d’una bona estona, amb els ossos tot just un pas abans de fossilitzar-se, la tempesta fa una treva, i enfilem tartera avall tan ràpid com ens deixen les cames. encara ens queda moral per desmontar el campament i baixar al més còmode camp base. la nit deu ser esplèndida pq’, després de filosofar al costat de la silueta del (a aquestes alçades amic íntim) volcà sajama, la dormim del tirón.

l’endemà ja ens hem oblidat de la penúria, pq’ arribem a poble amb un somriure d’orella a orella. l’ana i el mario han d’anar a mercat a vendre la llana de les alpaques i ens deixen les claus de l’alberg.

aigua calenta, cervesa freda, menjar abundant i un comfortable matalàs: això és vida! … au va, anem a fer un altre 6.000!

el parinacota s’aixeca gros i simètric a l’altre costat de la vall. com k els mapes k portem es declaren inútils, acabem optant per la línia recta. el terreny, massa tou, fa fatigosa la marxa. a més, a la tarda, un fort vent glaçat en contra acabarà afectant als ànims. l’aproximació es més dura de lo k havíem calculat. per sort, al camp d’alçada, trobem un refu. està tancat, però la meva navalla de mcgiver soluciona el problema en un periquete. els matalassos són comfortables i el vent exterior és… pues eso: exterior. l’endemà es fa patent k no hem descansat prou, pq’ al cap de poc de començar l’ascenció les xispes provoquen la retirada. primera crisi del viatge. les mirades punyents desaconsellen la conversa. la marta passa el dia llegint (ana karenina per si ta pica la curiositat) i jo hibernant (grmf, és lo maxim k vaig arribar a dir). un dia per oblidar (“vaya mierda dia”, em va semblar sentir. no sé si dins o fora del cap).

el cas es k l’endemà els astres devien tornar a estar a puesto pq’ els ànims tornàven a encaixar. vam enfilar la pujada al volcà parinacota, i tot i el cansament acumulat, vam arribar als 6350m del seu cim en un matí esplèndid. boniques vistes de les muntanyes de l’entorn i d’un multicolor cràter k encara fumejava i k vaig trigar una hora en circumvalar.

el descens? la òstia! la tartera més divertida k he baixat mai. 1.200m de desnivell en 12’59”. la òstia! i els genolls ni se’n van enterar, pues eso, la òstia!

hi havia la possibilitat de pujar el pomerape (6280m), k s’aixeca a l’altre costat del coll on hi ha el refu, però uns seracs lletjots i constants desprendiments de rocs desaconsellaven la ruta. vam descansar una altra nit al refu (en total 3 dies solets) i vam tirar avall per un paisatje lunar habitat només per vicunyes i nyandús.

de muntanyes ja en teníem prou (per aclimatat k estiguis, no recuperes igual d’un 6.000 k d’un 4.000) i ens vam regalar una nit i una ampolla de vi a les fonts termals dels geysers. aprofitant l’energia geotermal (sort k el soria ja no és ministre de res i no pot posar impostos a coses k no són seves) vam cuinar unes papes i uns ous (no és manca d’imaginació, és k aquí dalt no trobes res més). els jocs de llums entre les fumaroles i l’ocàs, milloraven el gust del vi bolivià. la nit a 4.500m nomès convida a ficar-te dins del sac, a no ser k tinguis a mà una piscineta termal, un cel lliure de contaminació lumínica i una noia guapa k de tots els llocs possibles, hagi triat estar just aquí al costat.

nit plàcida. amb l’escalfor dins del cos i la màgia dins del cap en un lloc k semblava k ens estigués esperant precisament a nosaltres.

un lloc molt recomanable, sajama. si hi vas, ves a veure a l’ana i el mario. estaràs al cul del món… com a casa.

FRONTERES

i vam deixar el perú.

un mes més tard del previst, però és k en general ens hem sentit tan ben tractats, k costava marxar de puesto. el perú es un país k t’enamora encara k no sàpigues explicar ben bé pq’. encara no li has acabat de dir adéu i ja estàs pensant en quan hi tornaràs.

però és k bolívia ens cridava. “veniu companys” deia una veueta. “vale, ja venim.” som gent facilona.

vam pillar un bus nocturn del cuzco a copacabana, al sud del titicaca. com ja he dit abans, vam estar més temps del previst al perú, i ja ens havia caducat el permís de residència. això ho sabíem, però vam decidir de fer-nos el turista despistao pensant k no passaria res. i no es k passi gran cosa, però has de pagar una multa. és casi simbòlic, 1$ per dia. és com si et diguessin “et donem el toque però tampoc volem k t’enfadis pq’ ens agradaria k tornessis”. el problema és k no pots pagar allà, has d’anar al banc. i on és el banc? 5km al nord. has d’agafar un taxi. el bus ens esperava, però al del bus no li feia gaire gràcia. a més naltros ja no teníem soles, ens ho havíem gastat tot i al banc no es podia pagar amb targeta (repeteixo: al BANC NO es podia pagar amb TARGETA), vaig al caixer i m'el trobo desmontat i un paio embolicat amb centenars de cables. “no funciona?” i el tio ma mira com dient “tú que crees, lumbreras?”. o sigui k no teníem calers ni possibilitat d’aconseguir-ne, i teníem les motxilles a un bus k no sabíem quanta estona ens esperaria.

diuen k: mal de muchos, consuelo de tontos. doncs aquest cop ens va anar de conya, tu. resulta k a una noia brasilenya li havia passat lo mateix k a naltros, i afortunadament tenia un lloable sentit de la pietat. ens ho va pagar tot. un cop a bolívia li vam tornar, clar. però sense ella hauríem perdut el bus amb el nostre equipatge a dins. viva les brasileires!

a copacabana li vam fer un parell de voltes (no en té gaires més) i la primera sensació va ser k bolívia no és més barat k perú i k els bolivians van més a la seva. rollo: a mi no m’atavalis. del titicaca diuen k és el llac navegable més alt del món: està a 3810m snm i té l’extensió de la província de lleide. naltros, fa 5 anys havíem visitat la part peruana, amb puno, les illes flotants (uros) i la bonica península de capachica. ara volíem anar a la isla del sol, i vam agafar un barquet sobrecarregat amb 50 ó 60 turistes més.

a l’illa no hi ha vehicles de motor, amb lo qual és molt tranquila i dóna gust passejar-hi. té uns 15km de llarg per uns 5km d’ample, i la recorre una eixonada carena k s’enfila fins els 4076m del chiquisani. és un relaxant raconet de món. ideal per córrer, si portes dos mesos d’altiplano. espectaculars vistes del llac i de la cordillera real, especialment del massís de l’ancohuma amb els seus 6427m i espectaculars geleres. tb’ hi ha runes preinques com un curiós laberint k demostra k fa un mileni la penya tb’ s’avorria. es pot menjar truita fresca i és fàcil trobar allotjament assequible amb panoràmiques terrasses. vam concloure k és un lloc perfecte per evadir-te uns dies i fer contemplació. potser l’única pega és k has de pagar a cada un dels 3 pobles k conformen l’illa. però bueno, en total sumen uns 4€. ens ho podem permetre.

el barco de tornada encara anava amb més sobrecàrrega k el d’anada, i el careto pàlid i tens del pilot no ajudava a agafar confiança. és un trajecte d’uns 20km, però sempre vas a un km més o menys de la costa. ens preguntàvem si, donat el cas, podríem arribar-hi nedant amb l’aigua a uns 10ºC. ens contestàvem k sí, més k res per no començar a plorar de por, pq’ la barqueta amenaçava zozobra.

a copacabana vam pillar un bus cap a la paz. en teoria és, amb 3700m snm, la capital més alta del món, però tècnicament, la capital constitucional és sucre. però bueno, la paz és la capital de facto. tot es cou aquí. ens va sorpendre. encaixonada en una olla entre penyassegats. escortada pel huayna potosí (6088m) i el illimani (6442m) . inmensa, amb dos milions d’`ànimes k semblen sortir al carrer tots a l’hora, un milió més si contem el alto, una espècie de l’hospitalet on hi ha l’aeroport. aquí els mercats es multipliquen, els venedors ambulants ocupen les voreres, el caos es la norma. però funciona, els hi funciona. és com si al límit del desordre poguessis trobar certa armonia. la paz es una ciutat per recórrer a peu, per perdre’t pels seus carrers desordenats i enfilar-te als seus espectaculars miradors. a més hi ha 3 línies de telehuevo (n’estan costruint dues més) k salven els importants desnivells (500m+ fins el alto) entre els barris, oferint impressionants vistes de la urbe i el seu entorn. hi anàvem per un dia i ens n’hi vam quedar 4. la marta i en zeus 4 dies a una gran ciutat! ha passat algo raro amb els astres?

ens vam allotjar al cactus: barato, espaiós i amb cuina on ens hi feiem truita del titicaca amb oli d’oliva xilè. està al costat del carrer de les bruixes, un lloc més aviat sinistre on et venen tot tipus de remeis per qualsevol malaltia del cos o de l’ànima. a les botigues esotèriques, tenen penjats fetos de llama amb els k fan rituals per curar mal de ojo i evitar mals auguris. es veu k hi creu més gent del k podria semblar. por si acaso, deuen pensar.

a l’hostal hi havia tot de canalla (bueno, amb barba i tal però podrien ser els nostres fills, vaja) sobretot de frança i dinamarca k s’interessen pel tema català. al principi els hi costa d’entendre, però la marta és molt didàctica (un 9’6 a les opos, que vols?) i els hi resol tota mena de dubte. n’hi ha un especialment preocupat pel tema del futbol i em pregunta k passaria amb el barça si catalunya fos independent. li dic k ni ho sé ni m’importa. davant la seva cara de sorpresa afegeixo k com k és un tema k mou molts calers, trobarien la manera k continués jugant contra el madrí. ara fa cara com si li hagués tocat la loteria. em diu k la lliga danesa és molt avorrida i k s’ajunten als pubs per seguir l’espanyola. com k el menjador és bastant fosc no deu veure la meva cara d’indiferència, pq’ inquereix, tot preocupat, si és veritat k en messi ha defraudat a hisenda. davant de la meva resposta marxa cap cot com si se li haguessin desmoronat tots els ídols de l’infantesa. tot això al centre de la paz, saps? a bolívia.

WELCOME TO THE JUNGLE

hi havia mani al cuzco. de profes. resulta k el presi, un tal kuckzynsky, blanc com la llet, (representatiu del carrer que te cagas, vamos) va i promet en campanya electoral d'apujar el sou als mestres k fa temps k'l tenen congelat. arriba al poder, fa pocs mesos, i diu: "oita, no hay plata. si acaso lo dejamos pa mañana". és k aquestes coses passen en aquests països allende los mares. el cas és k els profes diuen: "mañana tu padre!" i es declaren en vaga i munten una multitudinària mani. i la gent els recolza, tu. un gentío pels carrers del cuzco reivindicant millores salarials pels educadors de canalles. alguns no arriben ni a 300€, i aquest país no és tan barato com insinuen les guies de fa 10 anys.

el cas és k rodejant la multitud hi havia mucha mucha policía. motivats (cobren el triple k'ls mestres) i armats fins les dents (no sé on més ho he vist això). no m'extranya, alguns docents portaven ulleres, i amb un vidre tallat i ben esmolat li haguessin pogut tallar la jugular a un agent de l'ordre. d'altres portaven paraigües, detall k l'espectador inexpert hagués pogut relacionar amb el solano k queia, però per "l'ojo avizor" de l'expert en comportament de masses, no s'escapa k una sombrilla, amb la destresa adequada, pot ser utilitzada com a arma letal. al final tot va transcórrer pacíficament i els decepcionats gringos vam marxar cap cots sense la somiada foto d'un cap esberlat per efecte del legítim ús de la força.

tocava dir-li adéu al cuzco. dubtàvem entre marxar del perú i anar tirant cap a bolívia o fer una escapadeta a la selva. com k la marta no hi havia estat mai al mato grosso i portàvem vacunes i pastilles per lluitar contra tot tipus de febres i virus assassins (k la vena catalana ens obligava a amortitzar), vam triar de baixar a puerto maldonado, al sud de la selva peruana. és, amb uns 70.000 habitants, la capital de la regió de madre de dios. un lloc k ens va semblar prou tranquil, envoltat d'uns frondosos boscos k hem trobat a faltar a la resta del país. vam parar a l'hostal isuyama, a uns 5km del poble, pq' encara volíem més tranquilitat. no volíem fer cap tour organitzat, simplement ens conformàvem amb estar allà. l'encantadora família k'l regentava, la maria i en róger, ens van rebre dient: "no podemos ofrecerles grandes lujos pero sí queremos que se sientan como en casa". doncs això ho van aconseguir, i k vols k't digui, però sentir-te com a casa a 10.000km d'aquesta, ho trobo un autèntic luxe. teníem una ampla cuina i vam pillar peixito, un es deia paco i l'altre carachico. bueno, no són noms propis, són tipus de peix dels riuets d'aquí. cony! no ma mengaria algo k conegués pel nom de pila!

la primera nit, en róger ens va acompanyar a fer una volteta fins un mirador k el govern va construir, i després abandonar, al mig de la selva. en róger, k va néixer per aquí, ens anava explicant coses dels arbres i plantetes k'anàvem trobant: propietats medicinals i tal. tb' imitava diferents cants d'ocells, i els ocells li contestaven, tu! al principi podies pensar k tenia algun amic amagat por ahí per fer la gracieta, però després veies k o bé té un fotiment de col·legues ociosos, o el nano sabia el k es feia. portava un potent lot k'anava enfocant per les branques dels altíssims arbres depenent dels sorolls k sentia. així vam descobrir micos saltarins i variopintos pajarillos.

no estàvem ni a un km de casa però la varietat i densitat dels sons i càntics, l'alçada de les palmeres, els fruiters i els enormes i tupids arbres tropicals, k retallaven les seves siluetes contra un cel esquitxat per milions d'estels, et submergien en un món intrigant i apassionant, un país salvatge k't convida a gaudir d'una varietat de sensacions k envaeixen tots els teus sentits. la selva et captiva. en un instant et posseeix, i les pors a lo desconegut es dilueixen en una sensació de privilegi.

vam tornar al mirador un parell de matins a veure la sortida del sol, i cada dia ens venia a visitar alguna bèstia diferent: un esquirol gegant, llangardaixos k no entenen el significat de la paraula "camuflatge", ocells k semblen trets d'una gala de drag queens, juganers micos k tb' ens venien a visitar a l'alberg. allà tb' va venir una nit un arborícora "puercoespín" k's feia el longuis "quieto parao" com si així no el veiéssim. va tio! però si ets de colorins, no dissimulis.

van ser 4 dies de relax (bueno, si contes com a relax sortir a córrer un parell d'horetes a 30º de temperatura i amb un 100% d'humitat). passàvem el dia menjant fruites silvestres k trobàvem por ahí o gaudint de la comoditat de l'hostal envoltats d'un entorn salvatge k't convidava a ser espectador de la festa de la biodiversitat. la selva es resisteix a ser colonitzada, i per sort hi ha gent k s'adona k el turista paga per gaudir-ne.

una altra nit, davant la suggerència d'en róger, li vam pagar un volta amb barca per anar a veure caimans. ens pensàvem k'ns portaria lluny, però no, era al riu k hi havia davant de casa. riu al qual uns veïns ens van encoratjar a banyar-nos el dia abans! als cinc minuts d'excursió ja es veien brillar els ulls dels rèptils a la foscor. feia una mica de yuyu, pq' a la barqueta hi entrava aigua i no era gaire estable. tb' vam veure capibaras, el rosegador més gros del món, k arriba a fer 40kg: una rata de la mida d'un rotweiler! en róger anava fent sorolls dels seus, i aquest cop els k contestaven eren els caimans. ens deia k depenent de la gravetat del so, es pot intuir la mida de l'animal. el més gros k vam veure feia uns dos metres, suficient per no donar-li la mà. va ser un bonic passeig k va acabar bé.

en róger fa de paleta al poble, i guia turistes en les escasses estones lliures k té. la maria, a part de cuidar-se de l'alberg, fa d'infermera a un centre mèdic k hi havia al davant. tenen una filla gran estudiant a lima i dos nois: en highlander (si t'agrada queen i les pelis de flipats, ja saps de que parlo) i en fran, un cadell hiperactiu. encara no he decidit si era un dimoni o un catxondo.

com ens ha passat més d'un cop, hi anàvem per un parell de dies i ens en hi vam quedar 4. ens vam sentir molt còmodes i ben tractats. un lloc molt recomanable, l'isuyama de puerto maldonado, al mig de la selva del perú.

CONOSE SORO?

abans de marxar d'arequipa, volíem pujar al volcà ampato. però per problemes logístics ho vam desestimar i vam decidir canviar de zona. un cop descansats i havent recuperat algun michelin k devíem haver perdut en algun barranc o volcà, ens vam dirigir cap al cusco (hi ha llocs on l'escriuen així i altres k l'anomenen cuzco) (jo faré lo k'm roti). el cuzco (ho veus?) és possiblement la ciutat més bonica del perú, i tb' possiblement la més cara. com k ja la vam visitar fa 5 anys en la nostra particular descoberta d'aquest bonic país, ens vam dedicar bàsicament a jeure i omplir la tripa.

un cop carregats d'energia vam pillar un bus a tinki (3800m), un llogarret situat a la ruta cap a la selva i als peus de la cordillera vilcanota.

l'anècdota (k seria d'un viatge sense anècdotes?) va arribar quan portàvem una hora i mitja (meitat de camí) i en un control de carreteres (al mig d'una corba on no paraven de passar camions de gran tonatge) descobrim "anonadados" k el conductor no tenia carnet ni conseqüentment seguro.

"no tiene ningun tipo de documentación." va dir el poli k va pujar a informar-nos.

cert k el nano era sospitosament jove, però no ens podíem ni imaginar k algú s'atrevís a portar un bus sense carnet al perú. aquí els controls policials són molt freqüents. l'agent ens informa k se l'enduen a la comissaria del poble més proper i k els passatgers podíem agafar un altre transport allà.

la segona sorpresa va venir quan vam veure k el k conduiria els 10km fins el poble era el trapella indocumentat. "anonadados again" no vam gosar protestar.

vam arribar a tinki molt més tard de lo previst, i entre això i k espurnejava, ens va fer mandra sortir. ens vam quedar en un hostal per oblidar. anunciava aigua calenta, wi-fi i tv per cable. zero de tres. bueno, la tele tenia un cable, sí. i es veia un canal. telenoveles. "las tres anas" posaven: una mu mala, una mu tonta i una mu depre. tanca la tele.

la cordillera vilcanota conté, després de cordillera blanca, la segona extensió de geleres més gran del perú. naltros volíem circunvalar el massís del cim més alt d'aquí, l'ausangate, amb 6372m. il·lusos de nosaltres, era un cim k teníem a l'agenda, però quan el vam veure vam embrutar una mica les calces. si en puto jou no ens treu a fer gel i el puto punk no ens treu a escalar, aquests "turonets" tan tiessos estan fora del nostre abast.

fan pagar 3€ per entrar a la zona: per la comunitat, manteniment de camins, etc. la veritat es k els camins estan molt millor k en altres zones, hi ha campaments amb lavabos i de tant en tant trobes algun cartell: sense informació útil però "coño", un cartell!

preguntant aquí i allà (pq' a les cruïlles no n'hi ha de cartells) agafem la ruta més o menys correcta. la canalla k trobem (avui hi ha vaga de mestres i pul·lulen por ahí) és més tímida k en altres llocs. semblen encuriosits, però la veritat és k només obren la boca per demanar-te caramels. se conoce que a ningún puto gringo le ha llegao a casa la factura de un dentista peruano. en tres horetes, en les quals el temps ha passat d'un matí esplèndid a empalomar-se k te cagas, arribem a upis (4400m). són 4 cases al mig del no res però amb la gratificant circumstància d'acollir un parell de piscines termals (1'4€/ persona) k, donat el color k'stà agafant el cel, disfrutem amb alegria. hi ha vestidors i lavabos en un estat deplorable, però les piscines estan bé. a una fins i tot costa aguantar-li la temperatura. hi ha un temptador campament al costat, però és molt d'hora i decidim continuar. 

l'escalfor corporal es ressenteix quan arribem a la collada d'arapa (4.800m) enmig d'una intensa nevada i una tempesta de llamps d'aquelles k ta fan pensar "mecágüen!". xops com una mala cosa (m'haig de canviar el gore) arribem a la llacuna pucacocha (4.600m) on trobem un porxo al k podem encabir la tenda. el sol ens deleita amb la seva presència a l'última hora del dia, dibuixant intrigants ombres a les geleres k's despengen de l'ausangate. els gansos andinos volen obsequiar-nos amb els seus càntics, però k vols k't digui? desafinen una mica bastant.

tempesta nocturna. matí esplèndid. esperem el sol amb les mans aferrades a un got de cafè calent. a un costat, geleres recent vestides de nova neu blanca, a l'altre, fines agulles de roca negra k semblen voler competir per veure qui desafia més les lleis de la gravetat. al mig, al nostre camí, llacunes turqueses habitades per almenys una dotzena d'espècies d'ocells diferents. al costat d'unes xaboles de palla veiem acampats a 3 israelites (mascle, jove, amb barba, no saluda: digue'm racista, però és israelita. si vols aposta). després ens creuem amb un anglès: en bici! el paio s'acaba de currar una collada de 5.000m i encara riu. com k el veiem en baixada ens fa certa enveja. el nostre camí puja suau fins al primer coll del dia, a 4900m. les cames ens diuen k els hi falta menjar i els pulmons k d'hematocrit anem bé.

baixem cap a la ausangatecocha (cocha=llacuna), k canvia del blau al verd depenent de si rep llum directa o filtrada pels núvols. enfilem cap al palomani riti (5241m), el turonet de l'excursió. a primera hora es veia tot blanc, però les estones de sol han fos la neu, retornant-li el seu cromatisme natural basat en una espectacular varietat de minerals. l'entorn és impressionant: els seracs pengen amenaçants de l'ausangate, els colors de les muntanyes circumdants semblen engegar-se i apagar-se als pas dels densos núvols. arribant al cim, la carena és aixonada. ara el terra és verd, després blanc, ocre, granate, groc... vaig sense motxilla i una inspiració profunda em convida a córrer. 5200m i em sento psicotròpicament lleuger. la marta avui s'ha quedat al coll: molt de pes i poques calories. veig un puntet enmig d'una inmensitat salvatge. se m'entelen els ulls. som uns privilegiats. no sé si em pregunto pel sentit de la vida, però sé k em responc k m'és igual, k sigui el k sigui ja em va bé.

baixo corrent (i m'adono k lo k feia de pujada no era ben bé córrer) per fer-li una abraçada a la dona. parlem de colors, de muntanyes, de cortines de pluja k'ns passen fregant... concluïm k'stem al lloc correcte en el moment precís.

tornem a la mundana realitat i ens carreguem les motxilles per baixar a finaya, un assentament de pastors d'alpaques. caminem una horeta més pampa amunt i plantem la tenda al costat d'un riuet amb vistes al jatunhuma (6.094m).

coneixem a en julio, un noi de 40 tacos k (per ordre d'importància) riu, mastega coca, i s'endú un ramat d'alpaques cap al poble.

"es peligroso dejarlas en la pampa de noche. viene soro i mata alpaca" i s'agafa la gola com si s'escanyés acompanyant la performance de sons guturals.

"soro? el soro qué es? cómo un puma?"

"no, puma no. soro. conose soro?" i es llença sobre la marta fent veure k l'escanyava i grunyint com una bèstia ferotge. després ve cap a mi, m'aixeca el forro polar i fa com si em mengés els budells. tot això mastegant fulla de coca i rient com un poseso. se m'encèn la llumeta i dic:

"ah! zorro. quiere decir zorro."

ell em mira com dient: "tu eres tonto o qué?" però diu:

"claro. soro. lo que yo he dicho"

ens acomiadem entre riures i marxa corrent, perseguint les alpaques i saltant de pedra en pedra com un kilian jornet tret d'un acudit.

a la nit torna a nevar una estona però descansem raonablement bé. esmorzem tranquils i torna a nevar. recollim la tenda xopa, xopa, xopa... per lo de les 3 dimensions (aquest era massa dolent, me l'hagués pogut estalviar). passem per jampa, el poble d'en julio. seria un llogarret bucòlic, de postal, amb sostres de palla, envoltat de sismils glaciats i tal. però de bucòlic res. aquí la vida és dura de collons.

el matí s'arregla i enfilem cap a la collada de pachanta (5.080m), "l'últim" obstacle de la ruta. més 6.000s punxaguts, més "merengues" de gel i més llacunes multicolors.

los inexcrutables caminos de la vida ens regalen una altra simpàtica pedregada. sentim com la intensa natura ens cala fins als ossos. arribem al poble de pachanta (4.200m) amb fang i aigua per vendre. dingú no ens ho compra, bo i això estem de sort: trobem un alberg insalubre, incòmode, fosc, fred i humid però molt barato i amb cervesa. oita! a més està a 100m d'unes piscines termals.

ens banyem a la tarda, a la nit i a la matinada. hi ha pocs plaers comparables a sentir la pluja freda a la cara quant tens el cos dins d'una piscineta termomineral a 40ºC.

l'endemà tornarem a tinki (2 hores per pista) i al cuzco (3,5 hores de bus). és diumenge i tots els pobles pels k passem celebren mercats rebossants de vida i estrafalaris vestits de colors.

a l'altra punta del món, en un llogarret del maresme central perdut al mig de les MUNTanyes,  prop de 2.000 valent@s han sortit a suar-se la marxa dels termes. reflexionem amb enveja. viatjar es la òstia. viatjar pel perú es la reòstia. però hi ha pocs plaers comparables a córrer pels boscos del maresme un matí de tardor. enhorabona company@s, i dues abraçades "mu grandes".

hi ha una dada irrellevant però k m'està tocant los pebrotillus. pinta k aquest 2016 serà el primer dels darrers 27 anys k no hauré corregut cap marató. a no ser k alguna kabra arenyenca s'ofereixi a fer-nos de llebre pel recorregut de la marató dels termes el 27 ó 28 de desembre, i així ho solucionem.

...jo ja ho he dit.

PROFUND

de vegades t'equivoques, oi? vaja, k tots ens equivoquem, sovint o puntualment, però tots ens equivoquem.

doncs hem tingut la sensació de k aquest cop la vam encertar.

volíem enllaçar els canons del colca i del cotahuasi, k amb més de 3.000m són dos dels barrancs més profunds del món.

vam sortir de cabanaconde quasi nedant. a la nit es van rebentar les canonades i rajava aigua per tots costats. les parets regalimaven, els passadissos semblaven rius. i què feien els 3 fumaos tontolapolla k regentaven el tinglao? ...res. com ma va dir un cop un amic imaginari: "hay gente pa tó y hay gente pa ná".

ens esperava una etapa d'avorrida pista i "caloret", de cabanaconde a choco (2500m snm). al cap d'una horeta de resignació va aparèixer un pick-up k per 8€ ens va estalviar unes quantes hores de monòtona marxa. vam arribar a choco, un oasi d'hortets al mig d'un desert de roques, a l'hora de dinar, i la laura ens va preparar uns ous amb papes. una gent encantadora. no pots fer una passa sense trobar-te un somriure, interés per lo k fas, per d'on vens, per donar-te un consell sobre la ruta a seguir, per un "gracias por habernos visitado". tothom k ve de la xacra, (l'hort) s'atura a xerrar amb tu. ens diuen k vigilem, k a la ruta k volem fer s'han perdut molts gringos, k tornen als 4 dies desorientats o desesperats, o k els ha d'anar a buscar la policia pq' no arriben a on els esperaven els companys. ens parlen d'uns alemanys (cada país k visitem té una història entre divertida i patètica d'algun turista alemany) k es van passar dies donant voltes fins k van trobar un ramat de vaques i van matar un vedell d'afamats k'staven. després, avergonyits van buscar al pastor per pagar-li la bèstia. el pagès k'ns ho explicava es pixava de riure.

enfilem cap a miña (3500m). el camí és lent, pq' com k va pel llit del riu, està ple de rocs i còdols. però tb' és molt agraït, pq' com k va pel llit del riu, pots refrescar-te sovint, i a més, les parets de mil metres i els còndors entrant i sortint dels nius conformen un paisatge grandiós. miña és un llogarret d'uns 50 habitants abandonat al fons d'un barranc. només s'hi arriba caminant. abans hi havia una pista, però l'empresa minera k s'havia d'encarregar del manteniment, va deixar de fer-ho.

grans empreses k no compleixen les seves promeses? no me lo puedo creer!

coneixem a la leo, la maestra. "es leonor, pero todos me conocen por leo, la maestra". una dona encantadora k porta 8 anys en aquest racó de món. "cuando mi hija acabe la universidad, haré lo que ustedes: me iré a viajar." ens explica k la vida allà es senzilla, gratificant però dura. el metge més proper el tenen a 5 hores de marxa a peu, i l'hospital més proper a 6 hores de marxa i 8 hores de cotxe. ens deia k un cop un home es va fer mal a una cama. el van portar a peu de carretera i van demanar transport. el taxi els hi demanava 400 soles (uns 110€). no els tenia. el taxi no va venir i ara l'home és coix.

aquí no hi ha ingressos, no exporten lo k cultiven. tots tenen un sostre (precari), la xacra i alguns animals. economia de subsistència. el govern ha fet una escola (tb' precària) i una ong els ha provisionat uns lavabos portàtils. tot i així, alguns dels k proven sort a la ciutat tornen pq' aqui almenys no passen gana. sorprèn l'amabilitat k desprenen. aquí depenen totalment els uns dels altres, i la solidaritat i les bones maneres són religió.

a la plaça, la gent k ve del camp s'acumula al voltant de la conversa. ens donen l'opció d'acampar allà, a l'escola o, per 4€, dormir en unes habitacions per visitants k gestiona la comunitat. triem el matalàs.

"tendran que esperar al señor honorato. él tiene la llave"

quan arriba, el señor honorato resulta ser un noi d'uns 20 anys amb dos fills k corretegen per la plaça on es revolquen els burros.

"tendrán que esperar al señor aquilino. es él quien tiene la llave".

ja no ens sorprèn k el señor aquilino tb' tingui uns 20 anyets. amablement ens mostren el lloc i ens desitgem bona nit.

dormim merescudament a "pierna suelta". el dia serà dur. molts metres, molt carregats. ens acomiadem agraïnt el tracte rebut i després de fer un mate de coca amb la leo, enfilem cap al collado achacota (4500m). els cóndors aprofiten els corrents matutins per enlairar-se amb elegància. arribant a l'aresta tinc la gran experiència quan un, planejant enganxat a les roques, aixeca les plomes de l'extrem de l'ala dreta i es desvia 3 metres per no xocar amb mi. era enorme, inmens. vaig tenir la sensació k amb un salt l'hagués pogut tocar. però bueno, tampoc ens firem, no era qüestió d'esconyar-se per un penya-segat per acaronar un pollo gordo.

mengem a la collada. boniques vistes i els cóndors k ens observen encuriosits a poca distància. els camins desapareixen, notícia! enfilem una colorida vall acompanyats de vicunyes, cérvols i gansos andinos. mig per casualitat, mig per intuïció, arribem al collado cerani (5200m). avui portem més de 1800m de pujada. cansats i satisfets, aviat trobem un bon lloc per acampar.

l'endemà volem arribar a chachas, el destí final d'aquesta ruta. hi ha una pista a la k li calculem un parell d'hores, però no ens motiva. descobrim una lloma k s'intueix més directa. la provem. comença bé, després es fa més dreta, però factible. al final, no se sap com, acabem envoltats de matolls i cactus k'ns deixen les cames fetes un cristo. la meva carrera de top model a tomar pol culo!

un riuet ens refresca la cara i alleuja la picor de les rascades. una cervesa ens refresca la gola i alleuja l'espera del bus. a mitja tarda arribem a andagua, el poblet més gran (uns 2.000 habitants) del valle de los volcanes: una llengua de lava d'uns 4km d'ample esquitxada per uns 40 cons de cendra. tenim gana. anem molt justos de gas, doncs fora d'arequipa costa de trobar. vaja, no es k costi, es k no hay. a monte mengem poc i malament. a sobre, en aquests poblets perduts ho tens difícil si no menges carn. a base de plorar i implorar, al final aconsegueixo una truita de bledes amb veduretes. "estos gringos!" deuen pensar. "pero si no es carne, es pollo!" diuen. "si, pero para nosotros es carne" els hi dic. "estos gringos!" semblen pensar. la marta desisteix: "a la mierda! o les bèsties o jo" i devora uns callos a la madrileña com si no hi hagués demà. sento certa inquietud, de fa uns dies k dormo amb un ull obert.

baixem a aplao en un viatge infumable amb un conductor de bus psicòpata i amb música romantico-pastelosa peruana a tota òstia. una tortura. aplao és un lloc sense massa sentit si no fos pq' es una cruïlla de rutes i pq' fan uns enormes plats de riquíssims camarons.

al vespre agafem un bus en direcció al canó del cotahuasi, però volem parar abans, als peus del nevado coropuna, el volcà més gros del perú. li diem al nano dels tiquets:

"nos pueden dejar en la laguna pallarcota? la del coropuna"

"pero si por ahí pasamos a la una de la noche! váyanse hoy a cotahuasi y mañana de día consiguen un transporte"

li diem k no, k no volem perdre un dia. k ja k passem per allà, ens quedem allà.

"pero si será de noche!"

"llevamos luces"

"pero si hará mucho frío!"

"llevamos carpa y bolsa de dormir"

el nano feia cara d'acollonit, com si el poguessin acusar d'enviar dos gringos a una mort segura.

"tengo que consultarlo con el chofer"

el conductor accedeix. ens adverteix dels perills però accepta. només hi ha un problema: sap k la llacuna existeix però no sap on és. em convida a seure al seu costat i a anar-li indicant. si clar! és negra nit i et guiaré per un lloc on no he estat mai al mig del perú! per sort un passatger k si k s'ho coneix s'ofereix a ajudar-nos. al final ho aconseguim. a les dues de la matinada plantem la tenda al costat de la llacuna pallarcota, a 4.700m i en una preciosa nit de lluna plena. costa dormir. tinc la panxa regirada i el fred és intens. a quarts de sis i amb els ulls com plats, desistim. desmontem el campament i pugem al seguent k, després d'unes quantes voltes, situem a uns 5.400m. una mica de pa amb formatge i caiem rodons en una plàcida migdiada. comença a nevar. ens despertem amb tots els voltants blancs... com la neu. el dia s'apaga. fem algo calent i ens tornem a estirar. infructuosament, pq' s'aixeca una forta ventolera k durarà tota la nit i k arrencarà algun clau de la tenda, amenaçant de plegar-la i posant a prova els nostres nervis. la nit serà llarga. no fem cas al despertador. estem esgotats.  portem dos dies sense quasi haver dormit i menjant malament. el vent no amaina. el coropuna no ens vol. quan es fa de dia pleguem veles i marxem.

al cap d'una hora trobem uns murs k protegeixen el fogonet i ens permeten fer un cafè. el vent afluixa.  el sol ens acaricia la cara. els núvols s'obren i ens deixen veure el coropuna. el mirem derrotats. ens mirem. el tornem a mirar i algo se'ns desperta a dins.

és una bogeria. estem rebentats, a 5.100m i són les 9 del matí. la penya surt a la 1 de la matinada de 5.600m. però aquell algo ja s'ha despertat del tot.

"va, provem aquella tartera, i com k'stem cansats girarem cua de seguida" així k deixem tot el pes k podem i enfilem amunt convençuts k'ns retirarem ràpid.

...però ens trobem sorprenentment bé. en poc més de mitja hora recuperem els 300m k havíem baixat. ens entra el riure. és una bogeria però ho hem de provar. i així anem guanyant metres. es formen lenticulars prop del cim. mal pressagi, però estem decidits. arribem a un contrafort de roca delicada k anem superant amb cura i paciència. el dia és gris, ventós, i el cim està ja totalment tapat. quan ens posem els crampons comença a nevar. ens mirem. no cal fer la pregunta, ja sabem la resposta: amunt. com si sabéssim k el coropuna està de broma i li seguíssim la gracieta. el pendent és fort, no hi ha traça, el vent apreta i el fred s'intensifica. no hi ha espai per pensar, és o amunt o avall. no sé per què, però no dubtem, ara tenim clar k podem fer el cim. i no sé per què, però la muntanya sembla entendre-ho. i ens respecta. arribem al plató somital i el vent afluixa. els núvols s'obren i ens ofereixen un magnífic espectacle de llums i colors. reconeixem el hualca, més lluny l'ampato. el desèrtic páramo apareix cobert amb un llençol blanc 2.000m sota nostre. a l'est, l'imponent solimana presideix l'entrada al canó del cotahuasi, k es deploma a 3,5km de profunditat. acceptem la invitació i en poca estona ens situem al cim del coropuna, a 6.425m sobre el nivell del mar.

ens fonem en una abraçada, però el fred és intens i el cansament important. l'escalfor se'ns escapa per moments. és hora de baixar. el descens es fa dur un cop esgotada l'eufòria. la fatiga s'apodera de tots els racons del cos excepte de la boca, k dibuixa un somriure d'orella a orella. anem mirant enrera, cap al cim, encara incrèduls. arribem al camp de 5.600m. un nombrós grup del cuzco (8 tendes) ens diuen k ens han estat observant i ens feliciten. riuen quan els hi diem a quina hora hem sortit. ells ho provaran demà. els hi desitgem sort i ens despedim.

trobem les motxilles quan s'està fent de nit i enfilem en direcció a la llacuna. sort k teníem gravat el recorregut al gps, pq' no hi ha camins i en la foscor no es veu ni s'intueix res. arribem més tard i més cansats de lo desitjat. uns fideus de sobre ens tornen l'alegria suficient per disfrutar de lo k acabem de fer, i de seguida ens somim en un merescut i plàcid descans.

l'endemà ens posem a fer dit a la pista k uneix arequipa amb cotahuasi. estem a 4.700m, al cul del món, i no passen gaires cotxes. el primer és un camió el conductor del qual s'excusa pq' porta gas i no ens pot pujar. però estem de sort i poc després passa un bus k ve de lima. els passatgers ens pregunten k coi fem allà i si estem de lluna de mel. es posen a riure sense esperar cap resposta. en 3 horetes estem al poble de cotahuasi (2.700m) k agafa el nom del canó i del riu k el recorre. és un dels pobles més bonics k li hem vist al perú. envoltat de fèrtils camps k presumeixen d'ecològics, i de penya-segats i cascades k li donen una imatge de postal. es queixen, amb raó, de les comunicacions (10 hores per fer els 370km des d'arequipa, i no els hi arriba internet). però alhora presumeixen d'una bona qualitat de vida: bon menjar, bon clima i un paisatge excepcional.

anem a informació a demanar si tenen algun mapa tot i k ja intuïm la resposta.

"no, lo siento. muchos turistas me piden lo mismo. algun dia los tendré que comprar"

la noia no està gaire disposada a ajudar. li hem interromput la sessió de facebook i ens engega ràpid. quan ens n'anàvem veig una cosa al fons d'un passadís k ma deixa flipat.

"eso es una mòmia?"

"si, pasen si quieren" ho va dir sense aixecar la vista de l'ordinador.

efectivament. en una vitrina, sense cap control de la llum o la temperatura, hi havia les mòmies d'un adult i un nadó. estaven perdent la pell. les estaven deixant fer malbé. ho vaig trobar deprimentment al·lucinant.

al final vam treure més informació d'un home k tenia una botiga de productes locals, i k ens explicava les possibilitats de la zona amb entusiasme. com a mostra d'agraïment li comprem un vi ecològic massa fort i massa car, però fa dos mesos k no provem el beneït suc del raïm i ja ens enyoràvem.

l'endemà agafem un bus cap a huaynacotas, a l'altre costat de la vall. preguntem pel camí cap a les runes d'apu llamoja i ens envien cap a una pista de carro. suposo k amb bona fe, pq' el camí puja suau, però en realitat ens fan una putada, pq' després descobrim k n'hi ha un altre k sembla més motivant i k puja més directe. per sort aviat passa una flagoneta k'ns deixarà a una collada prop de les runes. van molt carregats, i en algun tram hem de baixar pel pendent i per la pols k dificulta la tracció. els hi entusiasma la ruta k volem fer i ens expliquen alguns detalls k ens seran útils. ens acomiadem enmig d'una posta de sol k resalta els colors d'unes curioses formacions rocoses. en poc menys de mitja hora som dalt d'un turonet en forma de talaia enmurallada on hi ha les runes preinques d'apu llamoja. el lloc està en bastant bon estat, però enlloc hi ha cap tipus d'informació. per internet he llegit k es feien reunions tribals i sacrificis humans.

vam acampar per allà dalt. al matí els primers rajos de sol il·luminaven el nostre amic coropuna. emprenem la marxa cap a l'oest seguint les indicacions del xofer del dia anterior, i abans d'arribar a tecca (es pronuncia teja), ens trobem amb les runes de huillky. tb' per intuïció, pq' malgrat t'ho venen com una ruta turística no hi ha cartells ni senyals enlloc. tornem a al·lucinar. dalt d'un turonet es troben les restes d'una cinquantena de vivendes i unes quantes chulpas (tombes) en força bon estat. en algunes d'elles encara es troben esquelets, alguns encara mig enterrats, amb els cranis perfectament conservats després de 5 ó 6 segles. la marta va proposar d'endur-nos-en un (darrerament em preocupa aquesta noia), pero hem de tornar a casa via miami, i allà t'escanegen l'equipatge. a veure com li expliques a un armari ianqui de gatillo fácil la situació. "no, si yo no he sido. es un inca que me encontré. muerto ya, sabe?"  la convenço de k no es una opció.

arribem a tecca i un grup de joves ens conviden a veure chicha blanca. és una beguda a base de blat de moro triturat, barrejat amb aigua i fermentat a base d'escupitades (sap greu si estàs menjant, però és k es fa així). jo la trobo massa forta i faig un parell de glops per no quedar malament, però la marta s'entusiasma i va fent a bon ritme. ens indiquen el camí i ens acomiadem entre rialles. ens refresquem al riu i enfilem un camí a mitja alçada per un estret canó, les parets del qual estan cosides de feixes de conreu dels inques.

sabem k hi ha unes fonts termals per la zona, les de josla, però tampoc hi ha indicacions. per sort els pagesos ens posen al camí correcte i arribem a temps de sopar, acampar i regalar-nos un relaxant "banyitu" sota les estrelles. dormim amb l'única companyia del soroll de l'aigua. l'endemà al matí enganyarem el fred amb un altre remullada al riuet k neix d'una cova a uns 28º ó 30ºC. arribem a pampamarca carregats amb totes les efusives salutacions de tothom k'ns hem trobat. un bus ens acostarà a cotahuasi i allà un altre ens conduirà a arequipa.

donem per finalitzades 3 setmanes pels canons i els volcans de la regió. tresors amagats del perú profund. indrets k saben ser generosos amb el viatger pacient. hem vist gents k tenint molt poc ens han regalat la seva alegria i ens han fet sentir benvinguts en una terra de subsistència difícil. hem viscut moments intensos. hem sentit moltes vegades la paraula "vuelvan". i com k quan més aprofundíem, teníem la sensació de k ens quedaven més coses per descobrir: doncs... i tant k tornarem.

i estem altre cop a arequipa, omplint panxa i descansant en un confortable matalàs. avui, una noia k conec, ha fet 45 anys. i jo diria k està inclús més wapa k quan en tenia 44.

per molts anys marta

...i k jo els vegi, clar.