PENITENCIAGITE

sajama és el lloc. espera k ho torno a provar. 

sajama és EL LLOC. molt millor. 

sajama és un raconet de món k potser no té res però és k no necessita res més del k té. un poblet perdut al mig d’un páramo rodejat de glaciats volcans de 6.000m, amb llacunes habitades per flamencs i altres espècies d’ocells, amb fonts termals, amb geysers, amb runes preinques i amb uns habitants curtits en una terra dura però amables amb el viatger.

va costar arribar-hi. tot i ser el primer parc fundat a bolívia, el tenen una mica oblidat i no hi ha transport regular. naltros vam trigar dos dies en fer els 300km k el separen de la paz.

les males combinacions ens van portar a passar una nit a curahuara: un altre lloc perdut k ofereix chulpas d’adob on encara descansen restes humanes de més de 5 segles d’antiguitat. tb’ es troben a la zona unes curioses roques erosionades k els militars fan servir com a camp d’entrenament d’escalada.

l’endemà vam fer dit a la carretera k conecta la paz amb arica (xile), i al cap de poc ens va agafar un camioner k va mostrar curiositat per la nostra afició a pujar muntanyes i ens va deixar a la cruïlla k trencava cap a sajama. ens vam repartir, proporcionalment, els 60kg de pes k dúiem (no sé com ho fem, però cada dia portem més trastos) i vam enfilar pista amunt amb optimisme, pensant k en breu passaria alguna piadosa ànima i ens recolliria. ningú! 12km, 3 hores. ningú! va parir! arribem a poble i al cap de deu minuts arriba un minibus. va parir!

bueno, de fet si k vam veure algú: un guarda forestal k custodiava una barrera al mig d’un desert a 4300m snm i k et feia pagar 100 bolivianos (uns 13€) per entrar al parque nacional del sajama. ja k amoquinàvem sense protestar, vaig pensar “pisha, dame argo” i li vaig demanar un mapa. “uy lo que ma disho!” devia pensar, pq’ va torçar el gest i amb un esforç sobrehumà va estirar el braç i ens va acostar un folletó on hi havia un inútil croquis amb caminois dibuixats amb colorets. més endavant aniríem descobrint k la majoria eren inexistents o estaven equivocats.

ens vam allotjar a la pensió panatura mariana, regentada per l’ana i el mario, una gent molt amable k’ns va fer sentir com a casa. pagàvem 8€ per la mitja pensió, amb abundant menjar i l’esmorzar més variat k hem pres fins ara. en mario mateix construia els bungalows d’adob on dormíem. a més és guia de muntanya, i tot i k vam prescindir dels seus serveis ens va donar valuosos consells sobre com afrontar les ascencions k teníem a l’agenda. tenen dos fills: en darren de 15 anys, k vol ser futbolista i la nicole, k l’altre dia en va fer sis i encara creu en princeses.

“los colores, papi! a los gringos les gustan los colores!” anunciava entusiasmada quan ens veia fotografiar l’ocàs. com si haguès descobert la clau per entendre aquella gent estranya k ve de lluny, i k puja i baixa les muntanyes sense cap motiu aparent.

l’endemà vam anar a córrer a uns geysers k hi ha una hora cap a a l’oest i a unes llacunes a la frontera amb xile k s’enfilen fins a 4.900m. parlar de geysers és una mica optimista, pq’ el k més s’aixeca mig metro, com una polla mitjana, vaja. aquí a bolívia les tenen mes grans, les polles, i gordes. taguas, els hi diuen. 

tb’ vam veure, corretejant, uris o ñandús: es la versió del correcaminos sudamericà. i als geysers vam descobrir unes piscinetes fetes al riu k ens van escalfar i alegrar el matí. el torrentillo s’alimentava de totes les termes k sorgien anàrquicament per la zona. tot i k no eren fondes, donaven per relaxar-te i oblidar k als andes, a 4.500m, fa biruji. vam veure com uns guies sancotxaven (bullien) ous a la font principal. ens en van donar, i vam decidir k després dels cerros, tornaríem amb la tenda i una ampolla de vi.

sopar reparador amb uns francesos k, estrenant la seixantena i havent-se desfet definitivament de fills i néts, pul·lulen pel món amb unes trekineres brutes de pols.

vam enfilar direcció al sajama, el caramel de la zona. amb 6542m és el cim més alt de bolívia. tot i k en mario ens l’havia desaconsellat pq’ la temporada estava molt avançada i havia estat molt dolenta, vam decidir donar-li un intent. el desert estava esquitxat per quenuales, el típic arbre de les alçades dels andes. i tot i k aquí no passa dels 3 ó 4 metres, es dóna la curiositat de k s’enfila per sobre dels 5.000m d’altitud, regalant-nos el detall de caminar pels boscos més alts del món.

arribant al camp base presenciem una espectacular allau, k s’endú una barrera de seracs penjada sobre uns penya-segats multicolors. sembla k la muntanya ens avisi: “no tinc el dia” deu pensar. 

el camp és una plàcida esplanada a 4.800m sota la cromàtica cara oest. es l’últim lloc on podem trobar aigua. en carreguem i, com k encara es d’hora, enfilem amunt per guanyar uns metres, ja k la ideia és pujar en dos dies enlloc dels tres recomanats. l’aclimatació és bona i, tot i el pes, el ritme es viu. ens precedeix un grup amb 4 francesos, dos guies i tres portejadors. a 5200m trobem un vivac estret però suficient per plantar la tenda. el grup continua fins el camp d’alçada, a 5.700m. després de dinar decidim fer-los una visita per reconèixer el terreny k haurem de fer de nit i per petar la xerrada. els francesos fan mala cara, però un dels guies té un estimulant sentit de l’humor i competim a veure qui la diu més grossa. quan li aconsello (ara no recordo a què venia) k es vengui un fill, adverteixo en la seva expressió k el sarcasme fosc està més enllà de la confiança assolida. bo i així no m’ho té en compte i ens acomiadem cordialment, desitjant-nos bona sort per l’endemà.

ens llevem a les 3am. acceptem els -5ºC sabent k podria ser pitjor. els llums del grup fa una estona k han abandonat el camp d’alçada. cafè calent, 4 galetes k costen d’empassar i amunt. el ritme es bo. el termòmetre cau fins -10º. en un parell d’hores, prop dels 6.000m ens creuem amb un guia i un client amb mal d’alçada. ens retreu k no portem corda i ens adverteix del pas clau k estem a punt d’encarar: la canaleta.

és una esglaonada xemeneia de IIº potser amb algun passet de IIIº més trencada k la relació del psoe amb el marxisme. la marta s’amaga mentre supero els 50 ó 60m de desnivell k té. un cop dalt, quieto parao, puja ella. a 6.200m trobem els francesos amb l’altre guia. fa estona k’s miren el laberint de penitentes en k s’ha convertit la gelera del sajama. el guia ens informa k almenys es triguen 4 hores en superar els 350m k queden fins el cim. dóna la sensació k el paio ja ho sabia des del començament, k les condicions no eren bones, però k es millor cobrar la pasta i provar de desencoratjar els clients davant d’un terrreny evidentment complicat. ho aconsegueix, els francesos tiren avall. naltros, sense gaires esperances, comencem a trepar per murs de gel esglaonats d’un parell de metres. guanyem altitud amb lentitud, sense cap referència. sense cap senyal de k ningú hagi passat per allà. però és un volcà, si pugem, anem bé. tot i k aquesta teoria se’n va en orris quan prenem consciència d’haver travessat alguna esquerda sense haver-nos-en adonat, sense haver vist els ponts de gel k trepitjàvem. 

trobem una rimaia k no podem superar. jo sóc partidari de tirar avall, però la marta insisteix lo suficient pq’ busquem un pas. després de recórrer la rimaia sencera d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra per un camp de penitentes k ens superen en alçada (no li aconsello a ningú), trobem un pont k creuem amb el cor sortint per la boca. continuem donant tombs pel laberint i algunes esquerdes superables quan trobem una segona rimaia. l’altímetre ens diu k’stem a prop, però estem destroçats. un altre cop, la necessitat d’amortitzar l’esforç invertit supera les pors i el seny. trovem un pas precari i el passem. arribem al plató cimer i els penitentes minven. el terreny és una mica trenca-tormells, però anem fent amb cuidado, i en pocs minuts som al cim del sajama. en garmin ens situa a 6561m, més amunt k mai. la fatiga s’en va una estona per donar pas als somriures i les abraçades. més tard ens diran k feia més d’un mes k no pujava ningú. potser no era gaire intel.ligent arribar fins aquí donades les condicions, però allà dalt només hi caben les sensacions i els sentiments. quan baixem ja hi haurà temps per les reflexions.

ens fonem en una abraçada. la marta i en zeus. al mig del no res, en un lloc on no hi hauria d’haver ningú.

de vegades penso… qué pollas! ho sé de ben segur! k aquestes coses no les podria fer amb ningú més. avui, en aquestes circumstàncies, sense la marta no hagués pujat aquí dalt. i sempre he pensat (desde baix, a on es raona) k pugem muntanyes pa ná. però, òsties! quan ets allà dalt, reconeixes k és l’únic lloc a on vols ser.

tres hores i mitja per superar 350m, ritme everest. i la baixada tb’ ens costarà lo seu. arribem a peu de gelera rebentats i deshidratats (l’estrés asseca la gola a un ritme vertiginós). recollim aigua d’uns rierols k s’obren pas entre els penitentes, però no ens pengem pq’ el cel amenaça amb desplomar-se.

efectivament, tot just superar la canaleta ens envolta una intensa tempesta de llamps, neu i vent. abandonem la ferralla i ens amaguem darrera un roc k decidim serà l’únic inmune a les descàrregues elèctriques. desprendiments de rocs de la mida d’una rentadora ens passen a babor i estribor. parlem de coses irrellevants amb la veu tremolosa. un llamp ens cau a unes agulles de roca a uns 50m davant nostre. el soroll és brutal. la imatge seria espectacular en una pantalla 4K de 50 i la òstia de polzades. ja no parlem, ni de coses irrellevants ni de ná!

al cap d’una bona estona, amb els ossos tot just un pas abans de fossilitzar-se, la tempesta fa una treva, i enfilem tartera avall tan ràpid com ens deixen les cames. encara ens queda moral per desmontar el campament i baixar al més còmode camp base. la nit deu ser esplèndida pq’, després de filosofar al costat de la silueta del (a aquestes alçades amic íntim) volcà sajama, la dormim del tirón.

l’endemà ja ens hem oblidat de la penúria, pq’ arribem a poble amb un somriure d’orella a orella. l’ana i el mario han d’anar a mercat a vendre la llana de les alpaques i ens deixen les claus de l’alberg.

aigua calenta, cervesa freda, menjar abundant i un comfortable matalàs: això és vida! … au va, anem a fer un altre 6.000!

el parinacota s’aixeca gros i simètric a l’altre costat de la vall. com k els mapes k portem es declaren inútils, acabem optant per la línia recta. el terreny, massa tou, fa fatigosa la marxa. a més, a la tarda, un fort vent glaçat en contra acabarà afectant als ànims. l’aproximació es més dura de lo k havíem calculat. per sort, al camp d’alçada, trobem un refu. està tancat, però la meva navalla de mcgiver soluciona el problema en un periquete. els matalassos són comfortables i el vent exterior és… pues eso: exterior. l’endemà es fa patent k no hem descansat prou, pq’ al cap de poc de començar l’ascenció les xispes provoquen la retirada. primera crisi del viatge. les mirades punyents desaconsellen la conversa. la marta passa el dia llegint (ana karenina per si ta pica la curiositat) i jo hibernant (grmf, és lo maxim k vaig arribar a dir). un dia per oblidar (“vaya mierda dia”, em va semblar sentir. no sé si dins o fora del cap).

el cas es k l’endemà els astres devien tornar a estar a puesto pq’ els ànims tornàven a encaixar. vam enfilar la pujada al volcà parinacota, i tot i el cansament acumulat, vam arribar als 6350m del seu cim en un matí esplèndid. boniques vistes de les muntanyes de l’entorn i d’un multicolor cràter k encara fumejava i k vaig trigar una hora en circumvalar.

el descens? la òstia! la tartera més divertida k he baixat mai. 1.200m de desnivell en 12’59”. la òstia! i els genolls ni se’n van enterar, pues eso, la òstia!

hi havia la possibilitat de pujar el pomerape (6280m), k s’aixeca a l’altre costat del coll on hi ha el refu, però uns seracs lletjots i constants desprendiments de rocs desaconsellaven la ruta. vam descansar una altra nit al refu (en total 3 dies solets) i vam tirar avall per un paisatje lunar habitat només per vicunyes i nyandús.

de muntanyes ja en teníem prou (per aclimatat k estiguis, no recuperes igual d’un 6.000 k d’un 4.000) i ens vam regalar una nit i una ampolla de vi a les fonts termals dels geysers. aprofitant l’energia geotermal (sort k el soria ja no és ministre de res i no pot posar impostos a coses k no són seves) vam cuinar unes papes i uns ous (no és manca d’imaginació, és k aquí dalt no trobes res més). els jocs de llums entre les fumaroles i l’ocàs, milloraven el gust del vi bolivià. la nit a 4.500m nomès convida a ficar-te dins del sac, a no ser k tinguis a mà una piscineta termal, un cel lliure de contaminació lumínica i una noia guapa k de tots els llocs possibles, hagi triat estar just aquí al costat.

nit plàcida. amb l’escalfor dins del cos i la màgia dins del cap en un lloc k semblava k ens estigués esperant precisament a nosaltres.

un lloc molt recomanable, sajama. si hi vas, ves a veure a l’ana i el mario. estaràs al cul del món… com a casa.