CORRIENDO BAJO LA LLUVIA

pregunta: en que s'asemblen un kea, un toro i un mosquit?

podriem dir k han anat d'animals les vacances aquestes de setmana santa (k per donar una mica de rabia als currantes, dire k aqui duren 17 dies).

una de mosquits. una cada dia vull dir. son omnipresents a totes les zones humides de l'illa aquesta. els hi diuen sandflyes, pero son uns kabrons. fan mal, son molts, agobiants, suicides, tu matam, es igual, jo ja t'he picat, i en vindran mes, posat repelent si vols, jo em pixo al teu repelent. et deixen les cames a topitos, i si et rasques, ja l'has parida, se t'irrita, se t'infecta. la unica manera d'evitarlos es corrent. m'estic quedant als ossos, colega.

una de keas. uy! que bonito loro! mira como se te acerca! que simpaticas muecas! y saltitos por doquier! que curioso animal, parece que quiera decirnos algo. tirale una foto, tirale una foto... una foto? a pedrades k vam acabar amb ell. pero no el pillas al molt puas. son uns kabrons. et foraden la tenda i t'arrenquen les gomes de les finestres del cotxe. i per molt k els hi tiris coses, se t'acosten com desafiante i dient: "soc mes agil k tu, no tens punteria". mandonguillas va a flipar si lo pillo.

una de toros. anavem a veure un bosc de totaras centenaris. son uns arbres autoctons de la familia dels pins, pero k no semblen pins. i com k en aquest pais per anar a qualsevol puesto, has de sortejar valles, pues a saltar valles. sort k almenys aquest cop no estaven electrificades. nomes hi havia un cartell demanant k no molestessis als ramats. tranqui mestre, k no es la intencio. i caminando prado abierto, tralari tralara, ens sorpren veure com desde lluny sens acosta tot un grup de vaques, tocotoc tocotoc i acelerando. vaques? i una polla, vaques. eren toros, colega. lo k els hi han tret les banyes perque son uns kabrons. ens vam refugiar en una cabana en runes i els hi vam tirar de tot. al final van marxar i vam poder entrar al bosc. ui si, que bonitos los totaras, pero no tant com per arriscar la vida per una foto k a sobre sortira fosca. haviem de tornar a passar pel prat per tornar al cotxe. rollo sigilo, enfilem prat avall. "tu creus k ens veuran?" "jo crec que nos estan viendo". no se per que em vaig fer el valent, si ja no haig d'impresionar a la marta, si ja ha firmat. total, k em poso entre los astados i la doncella (em sembla k ja havia dit k no tenien banyes, pero es igual. tu imaginate-ls amb uns cuernos enormes, k sera mes dramatic), i armat de valor i blandiendo un palo tan podrio k feia penita, em disposo a defensar la nostra retaguardia i a assegurar una via d'escape. de tanto blandirlo, el pal s'anava desfent. "vaja merda de pal k has pillat!" "no em cridis, hem de semblar una pinya. sense fisures". els trossos anavem be per llençals'hi i contenir el seu avanç. eren joves, com un grup d'adolencents d'aquests que quan mes xulo et poses tu, mes gallitos es posen ells. pero jo estudiava la seva psicologia. quan vaig tenir la situacio sota control li vaig dir a la meva estimada: "estimada!" "que vols, amor meu! ...en aquests moments tan dificils" "ves reculant marxa enrera, no t'entrabanquis, pero. no perdis de vista a les besties, no els hi donguis l'esquena, i quan el cami tombi darrera aquell llom, corre com mai haguis corregut a refugiarte al cotxe". "tu et quedes aqui? enfrontante tot sol a sis, k dic sis, almenys seixanta toros de 400, k dic 400, almenys 700 kilos?" "si, jo em quedo aqui". "vale, adeu". "...una cosa mes!" "que mes, que mes" "vigila amb la valla, k te punxes" "que si, que si, adeeeu" "...eeh... una cosa mes" "unaltra cosa mes. que mes?" "si no he tornat al anochecer, ves a buscar ajuda pero abandona tota esperança. si hi ha unaltra vida mes enlla, jo t'esperare" "lo k tu diguis, xato. apala, apala!". si la nena corres les maratons a aquell ritme, encara faria uns calerons. els toros cada cop estaven mes emprenyats, esbufegant, gratant el terra i amb els lloms tot eriçats. a mi ja no em quedava res per tirals-hi, aixi k vaig passar a l'estrategia de les amenaces. els hi vaig dir k els portaria al meu pais i k alla els hi punxarien tot de coses per no se quin rollo de k tinguin una mort noble. jo crec k aixo els va acollonir, pq' hi va haver un moment d'incertesa. es van quedar mirant els uns als altres, i aprofitant la confusio, vaig arrencar a correr muntanya avall com una mala cosa. quin esprint, colega! patetic. amb tanta tensio i sense escalfar, em va donar un tiron. a mes no se per que collons en aquell precis moment vaig i tinc un atac de riure. total, k em dona el singlot i casi k m'ofego. sort que el cami es feia estret i els bitxos eren mes brutos que llestos, i s'anaven emputxant i entrabancant. quan arribo a la valla, la marta estava preparada amb la camara per retratar la carnisseria. la muy pendona! pues se quedo con las ganas!

una de pinguins: son catxondos els nois aquests. dues hores vam estar mirant-los a la fresca de la mañanita. es k s'ho prenen amb calma. nomes han de recorrer 100m abans d'entrar al mar per anar a buscar pescaito i aluego vomitarselo al polluelo, pero s'ho agafen sense pressa. rollo neozelandes. "ara avanço dos metros" "ara faig uns estiraments" "mira! ara surt en pepito d'aquells matolls, vaig a saludarlo". aixo es a la curio bay, un lloc a on hi ha un curios (curio, curios, ho pillas?) bosc petrificat. d'aquests n'hi han poquets al mon. la fusta, per fossilitzarse, necessita unes condicions concretes i ben particulars k em sembla k ningu no acaba d'entendre. mes o menys com les dones per anar deventre, saps? bueno, pues tota una tribu de pinguinos d'ulls grocs, han triat aquest lloc per nidificar i aixecar la prole a base de pescao regurgitao. a l'alba surten del bosc per anar a pescar i al vespre tornen amb la compra. si vols veurels sense emprenyarlos, tens uns miradors des d'on contemplar lo k a nosaltres ens semblen pallassades pero segur k formen part d'algun tret cultural diferencial.

LA IGLESIA DE CRISTO

aixi es diu el poble aquest a on ens ha portat la vida. d'esglesies ni han, de cristo ma sembla k no. pero bueno, tiempoal tiempo.
estic confus. aixo de les vacances desorienta. tres setmanes de contemplacio meditativa pel sud del sud. dormint a terra o al toyota. molt de bosc, molta platja. la madre que pario a los mosquitos. hem rigut amb els pingüinos. hem apedregat a un kea cabron. i hem corregut davant dels toros, como en los sanfermines pero a campo abierto.
pues apurando les vacances, vam arribar a aqest poble diumenge amb la intencio de buscar pis. pero diumenge i sense avisar, la penya no esta per ensenyar pisos. sort d'unes almas caritativas k ens han acollit en su lecho. uns estudiants de la universitat de granada k estan tres mesos per aqui amb una beca collonuda. gent d'arreu: murcia, cadiz, alacant, saragossa... gent jove, de bon riure i bon beure... ay, aquells anys d'universitat... pero si tu no has estao en la uni, capullo!
i bueno, continuem buscant allotjament. avui ens hem de decidir. la tria esta entre macomoltmaco a mitja hora del centre o kutremoltkutre al cort de la ciutat.
i aixis estem, buscant un espai per suportar la rutina. tornant amb mandra a les obligacions de la feina... pero si tu no treballes, capullo! "bueno, tb' parlo per la marta... els seus sentiments son els meus sentiments..."
bueno, em sembla k vaig a buscarme a mi mateix una estona... k avui fa bon dia.
un peto.

ENTRE FOC I MAR

-pero tu no ho sabies, que el sofre fa malbe els crampons?
-bueno, si.
-llavors pq' t'hi fiques al crater del ruapehu, amb la podor k feia?
-bueno, es k per la cendra nomes hi caminaves uns trenta metros o aixi.
-pues t'han quedat fets una pena, colega.
-i la gola no vegis com quedava. tota l'estona tossint.
-pero no veies k tothom es kedava al refu, i k al cim no hi pujava ni en pedritu?
-bueno, si, pero...
-pero no hi havien cartells avisant de k era perillos i k no hi anessis al cim?
-bueno, no deia k no hi anessis. deia "at your own risk". i k si la cosa explotava, k marxessis corrent.
-esteu p'allá.
-mmm ...la marta.

es k diuen k el ruapehu (2797) es el volca mes actiu de nova zelanda. la ultima erupcio important va ser al 96, pero esta en permanent risc. lo k passa es k diu k es la muntanya mes alta de l'illa del nord, i clar, per aixo hi anavem. esta al parc del tongariro, al centre de l'illa. per aixo diuen k es menja totes les tempestes, i k els vents son molt forts. pero naltros vam tenir un cap de setmana perfecte (4 seguits. ole, ole.), i clar, no el podiem desaprofitar. en teoria no es tecnicament dificil. pero apart del mal de cap pels gasos, tb' vam tenir la nostra dosi de por. la aresta final es força aeria i la muntanya es desmonta en mirar-la. tot es molt facil, pero no hi va ni deu, no saps ben be per on has d'anar i acabes reculant bastantes vegades per terraces i xemeneies poc agradables. l'entorn es espectacular, aixo si. el crater, d'un km de diametre, esta ocupat per una gelera, k a la seva vegada esta foradada per un llac... d'aigua calenta!!! cosa k provoca uns espectaculars contrastos de colors i temperatures. com k es un pais d'extrems, al final vam haver de marxar per potes. pq' malgrat gaudir d'un dia collonudo, els nuvols s'enfilaven per les faldes de la muntanya a tota velocitat, i feia varies hores k no seguiem ni fites, ni traça, ni ná. un cop a puesto segur, ens avituallem be, acavem de tirar unes dotzenes de fotos mes, "por si acaso esta no la tengo", i ens endinsem a la boira. cap al cotxe i a buscar algun riu per refrescarnos i espantar al tigre ni k sigui unes horetes.
per la zona tb' vam pujar al tongariro, que dona nom al parc tot i ser mas feo k la madre k lo pario, i el ngauruhoe (pronuncia-ho, pronuncia-ho si t'atreveixes), un cono vermell geometricament perfecte amb dos craters concentrics i a on ens vam trobar a en wally, tu.

des d'alla tens un panorama collonut, excepte el braç del nord d'auckland, es veu practicament tota l'illa nord. aquesta zona es la mes concurreguda del parc nacional. i es que hi ha el tongariro crossing, un cami de 20k de punta a punta i a on dotzenes d'autobusos deixen a centenars d'heterogenis caminants a un costat i els recullen a l'altre set hores despres. aquest cop no exagero, los conté por cientos. nomes trobes una mica de tranquilitat cap a la tarda, pero tot i aixi val la pena. entre els llacs i la lava t'ofereixen un ventall de colors mes ample que el de l'arc de sant marti mes maco k hagis vist mai.
pero no solo de volcanes vive el hombre. aixo entrava dins dunes minivacances de dotze dies k la marta mig tenia o mig es va agafar. lo catxondo es k ha "treballat" cuatre dies i dema tornem a marxar, aquest cop per disset. ella tenia una conferencia d'auxiliars de conversa europeus a wellington, amb l'avio, l'hotel i el rioja pagats. pero va dir que les dates per volar no li anaven massa be, i va demanar que li avancessin l'anada tres dies i li endarrerissin la tornada cinc ...i li van dir k si! total, k el nen s'agafa el toyota, i enfilant el carril de la izquierda, es carda un viatget de dos dies cap a la capital. obres i corves, platges i foques, unes gorges molt boniques, moltes ovelles, uns quants cafes i un ferry abans de recollir a la dona a la ciutat del vent. wellington i sa homònima badia estan al estret de'n cook un lloc a on l'eolos aquest es va quedar a viure. diu l'estadistica k el 50% dels dies de l'any tenen vent superiors als 60k/h, i k el record data de l'any 68, quan una tormenta de 280k/h va matar 70 persones. la resta van quedar tarats, i ara els musics toquen trash metal per uns carrers cuasi desertics, habitats nomes per quatre punkis, gotics i algun visitant perdut, k rapidament es refugia a un irlandes per saborejar una kilkeny a l'escalfor d'una estufa de gas d'aquestes tan cutres k imiten una llar de foc.
vam fer costa: fars, aqui els pinten sovint, estan d'allo mes macos. i foques, moooltes foques. t'hi pots acostar tant com suportis la seva pudor. curiosament, cap al final del viatge, m'acostava mes. el primer dia vam estar amb la conny i l'elsa, vaja dues, amb una cervesa a la ma, ja no callen. es k la marta no sap triar amigues silencioses? eh? no en sap?
bueno, a destacar els taurangi pinnacles: unes curioses erosions faliformes (perdo tieta, pero es k semblen polles) a on es va rodar alguna escena del señor de los anillos. esta ple de localitzacions de filmacio de la peli per tot arreu, pero la veritat es k no en reconec ni un. ens haurem de tornar a tragar les tres parts quan tornem als països.
tb' es molt fotogenic el castlepoint. un bucolic port natural frecuentat per surfistes, amb un bonic far dalt d'uns penyassegats groguencs de dunes fossilitzades i fusionades amb millions de petxines k delaten un passat submergit.
els dies de conferencia, jo estava castigat sense rioja (k de fet el pagava l'embaixada espanyola, o sea los que estais currando en los països), aixi k ma vaig pillar unes kilkenys i vaig anar a passar uns dies pels escasos boscos autoctons que queden al nord de wellington. una llastima, pq' son alucinants. saps k en els 80 primers anys d'ocupacio europea (que europea ni europea, eren uns putos anglesos. lo k passa es k als museus quan t'expliquen algo xungo, la culpa es dels europeus. i quan es tracta d'algo bo, es gracies als britanics. la corona, que encara pesa, saps?) van acabar amb el 50% de la foresta de tot el pais? i que ara nomes queda el 25%? i k continuen tallant??? es lo k te viatjar, k els topics cauen. bueno, pues boscos tropicals i flors de neu. la edelweis neozelandesa, k al mont woolsworth las conte por cientos.
i bueno, despres lo dels volcans k ja he explicat. i de tornada a wellington per deixar ala marta a l'aeroport, vam passar per una vall de majoria maori per confirmar k arreu els pobles natius viuen en pitjors condicions k els colonitzadors i k curiosament s'agafen a la religio imposada amb mes força que els impostors (es diu aixi? ...hauria).

...jo et dic una cosa. entre foc i mar hi han molts mons diferents. si m'entero d'algo, ja t'ho explicare.
fins d'aqui tres setmanes...

EL CERVÍ DEL SUD

aixi li diuen per aqui al mont aspiring (3033). vale, potser son molt optimistes, el cervi no es. pero cert es que es una de les muntanyes mes estetiques de nova zelanda. i si no, jutja. jutja ara que pots. vale que el cervi es quart i aixo es un segon+ amb alguns passos de segundo tu tia. pero aqui no hi han cordes fixes ni lloc a on fixarles. i les aproximacions son per camins neozelandesos, k vol dir: "no hay camino". o tens pasta i vens amb helicopter, (cosa bastant habitual per aquestes latituds, segons sembla) o et cardes uns pateos antologics. es dur. reconfortant fins al punt de plorar de satisfaccio, pero dur fins al punt de delirar per la fatiga. l'aproximacio (27k i 1700m) ens va costar 11 hores. el cim, (1250m) 9hores i uns quants anys de vida. i la desaproximacio, o l'allunyament... com es diu quan tornes del refu al cotxe? bueno, pues com k anavem de sobrats, entre tes, fotos, rapels, i eufories varies, vam trigar tretze hores en fer la baixada.

l'aspiring es lo mes maco k li hem fet al cul del mon aquest. aprofitant el pont de la marta, un altre, aquest de 4 dies, (esto no es trabajo ni es na) ens el vam plantejar. pq' aqui en un cap de setmana normal no et menges una rosca (a no ser k afluixis la butxaca i et portin volant). normalment la gent el fa en cinc dies: dos fins el refu, un pel cim (segons els escrits al llibre de piades, la gent estava entre 12 i 15 hores), i dos per baixar.

i bueno, 5 hores de supertoyota, incloent 35k de pista forestal, uns cuants rius travessats (aqui hi ha aigua per tot arreu, quan s'enteri l'ansar els hi monta un trasvase) i un parell de conills d'aquests atontaos k es passen mitja hora fent fintes davant del cotxe pero sense desviar la trajectoria fins k ja estan rebentats. llavors es paren a la cuneta esbufegant com desesperats i amb el kort sortint per les orelles. tenen sort que sigui vegetarià.

i divendres, com k del despertador ja passem olimpicament, ens desvetlla un KEA, que no es mitja factoria sueca de mobles de baixa qualitat, sino un lloro que viu prop de les geleres. es l'unic del mon k prefereix la neu a la selva. em sembla k ja t'havia parlat d'ell por ahi, mas abajo. i despres de riure amb les seves pallasades, d'esmorzar la marta, jo i tota la calma del mon, i fer la motxila amb el tipic "i tu k't posaras?": pues eso, k sortim dues hores despres de l'hora prevista. i a tota ostia k anem. la gent k ens creuem busca conversa pero els despatxem amb un "vale, vale". el cami es pla i ben traçat els primers 15k. despres entres al bosc i la cosa s'enfangueixa. et trobes salvant torrents, penjat de les arrels d'una mena de faitjos tropicals. sort k almenys aquest cop als rius grossos els hi han posat ponts. ponts k fan yuyu, pero ponts al cap i a la fi.
i al final de la vall, un bonic circ glacial amb una bucolica cascadeta k'ns convida a preparar l'esmorzar. no es veia possibilitat de continuar, pero el llibre k duiem indicava k pujessis pel costat de la cascada (i tan ample es queda, ell) i k despres triessis si volies esconyarte trepant entre els boulders del riu o en una placa de 45º mes humida k el kul d'un cargol. depres d'intentar assassinar a la marta (accidentalment, clar), constatar k no es tarea facil (quins reflexes, la tia!) i d'alguns moments de nervis del tipus: "ai, ai, ai!", "vols dir que es per aqui?", "pues em sembla k aixo el llibre no ho posava!"... arribem a terreny mes facil i agrait. pero com k tot no es pot tenir, comença a ploure. i el vent k li diu a la capelina k visqui la seva vida i passi de la motxilla. i arribem al bevan col. i s'ens talla la respiracio. els nuvols k ballen sobre la gran piramide de l'aspiring li otorguen un aspecte fantasmagoric. i a l'est, sota el monstre i davant nostre, els seracs punxaguts i amenaçants el protegeixen de qualsevol invasor com un camp de mines. sort k per alla no hem de passar. veiem el refugi collin todd a l'oest, a uns 3 k. i per alla la gelera es mes facil i segura (esquerdes estretes i visibles). en poc mes d'una hora una mica laberintica, arribem "un pelin cansats" a l'hotel. 12 places amb matalassos, espaios per ciunar, llum amb plaques solars, amples finestrals amb vistes a la muntanya, lavabo (que la marta no para de netejar...k rares k sou les dones!), i diposits amb aigua de pluja. inhumá, oiga. boti, boti, boti, infeliç el k no boti. hi ha un guia (irlandes) amb una clienta (australiana), i ens ofereixen un te reanimador del k gaudim contemplant la posta de sol.



l'endema no cal matinar, pq' nomes toques neu als utims 500m de desnivell, i no hi han esquerdes. a mes, no ens volem perdre de nit pel mig de l'aresta, k de perdrens en sabem un rato. pero entre "no cal matinar" i sortir dues hores despres de l'altre grup, em sembla k podriem trobar un entremig, no creus?

comencem direccio est. hi han fites, pero nosaltres a nuestro rollo. un tall de 15m. abandonem unes cintes per rapelar. la ruta es desvia cap al sud. una hora sense guanyar metros per una aresta dentada, estreta i aeria. flanquejant gendarmes i amb algun pas de pebrotillos a la gola i cor a la boca. tb fem algun saltironet amb l'adrenalina fugint pels poros, el metá por el ojete i pensant "no et desviis colega, k si et desvies un pam, aqui es monta un pollo de cal deu". tornem a girar cap a l'est i combinem xemeneies, plaques, verglas, i una simpatca rimaia k'ns protegeix de l'abisme. arribem a la neu quan els altres estan a punt de trepitjar cim. barreta, contemplacio, respiracio controlada, i va la marta i diu: "au barrufa! (es k la tieta no em deixa posar tacos) hi ha hagut un parell de llocs a on he passat por" ...!!! k't va parir! pero si jo fa tres hores k no baixo de 180 pulsacions! ja tinc una edat per fer aquestes coses. amb lo maco k es el matagalls. bueno, la neu esta en unes condicions excelents i en una horeta superem els 500m finals. ens creuem amb els altres. es veu k era el primer cim de l'australiana (al seu poble, mes k muntanyes tenen turons. diuen.). pues vaja primer cim k has triat morena (bueno, era rossa, pero queda millor dir "morena". ja veuras. digues: "bla, bla, bla, rossa." oi k no sona igual?). i diu "si, i em sembla k no es lo meu". coño! ni lo meu. pero es k aixo enganxa, nena. la rampa final es dreta, pero ja som al cim. es estret i exposat. la marta como pedro por su casa. jo faig les fotos tot encongit, com volgent-me abraçar al tou de gel k trepitjem, en cas de relliscar. capullo.

el dia es impressionant. curiosament a dalt no fa vent, a la pujada si k en feia. hi ha un infinit mar de nuvols k nomes trenquen els gegants glaciats. reconeixem alguns. als altres no els coneix ni sa mare. fotos, video i llagrimes de satisfaccio. k guapa k's aquesta cosa k riu!

i baixem. jo continuo encongit. una pena, oye. pa dar la nota no vengas. i la dona ka diu: " pero si la neu esta be". si, si. esta be pero aixo es dret de la barrufa (perdo, pero es k si no la tieta s'enfada). jo ja tinc una edat per estar aqui. encara fan campionats de domino al passeig maritim? descobrim k encara ens queda adrenalina per cremar baixant l'aresta. recuperem les cintes abans abandonades (aixo conta com a rodolí? ...dona punts?). i arribem al refu a on ens concedim un festin a base de sopa de sobre, pa de motllo, formatge de plastic i vi de castilla la mancha. un lujazo, tu. la tertulia amb els companys anglofons es instructiva. bueno, amb el guia. a ella no li pillo el punt, es una mica friki. l'irlandes ens informa k la temporada al cook es va acabar al gener, k ara la gelera esta molt oberta i les caigudes de seracs son constants. a mes es una ascencio molt llarga, entre 17 i 20 hores et marca la guia (he llegit sobre cordades que han estat 30 hores), i es millor esperar a que els dies tornin a ser llargs. diu k al novembre comença la gent a anar-hi. ens treu un pes de sobre, la veritat. es un turonet k acollona, aixi tenim mes temps per preparar-lo.

dormim be. dormim molt.

l'endema ens pengem amb l'hora. com sempre. pero es k s'esta be fent cafetonets amb les vistes de l'aspiring. desde aqui sembla el k2. bueno, li falta l'hombro... i 5k i mig. baixada llarga k nosaltres allarguem encara mes amb el tema fotos: "posat aqui" "puja alla" "somriu" "k somriguis, cony!".

...hi ha un detall tecnic k m'agradaria comentar-te. es mes k res per si estas pensant en comprar una camera digital. si tens pensat de passar-li per sobre amb un tractor de dues tonelades, la canon ixus 70 va d'allo mes be. s'atrotina, la pobre. pero funcionar, funciona. el problema k te es k no la pots tirar a l'aigua. bueno, tampoc et vull tallar al rollo, si la vols tirar, tu la tires. pero aixo no ho acaba de suportar. funcionar, funciona. pero les fotos surten... com t'ho diria... artistiques.

i per acabar, el dia de festa k li quedava a la marta el passem a wanaka (busca'l al google, buscal'), de relax. bona teka, bona birra, xof xof al llac i conduir cap a casa tot xino xano i de dia (k aixo es noticia). i agafem a un autoestopista k'anava a visitar als avis amb una bossa de prunes comprades per alla la zona de cromwell. a on la fruita es, en general, abundant bona i barata.

pero de kiwis... na de na.


un petó.

OLE, OLE!

ole, ole, ole, ole, (esta be, ja canvio de tema, deixam posar dos oles mes i començo a escriure) ole, ole!
es k estic mu contento, i no per haver vist uns pits com els de "l'article anterior" (que tambe), sino pq' per fi hem tingut un cap de setmana rodo. la marta tenia el dilluns lliure. de fet, aquest divendres potser tb' el te lliure... i dilluns k ve segur k tb'... i li han pagat mes del conte... ole, ole, ole, ole! bueno, pues dissabte el nen corria una marato de muntanya, i la nena s'anava a pujar el roys peak: un turonet amb 1300m de desnivell i unes boniques vistes del llac wanaka i els cims circundants. ens trobavem al cap de 3:57'30" a arrowtown, (el pueblo de la flecha. uuui, quina por!) a on aprofitem uns vales de desconte per cervesa.
queenstown: capital neozelandesa dels esports "d'aventura". un llac: xof, xof. una ranger jove, rossa i guapa ens informa molt amablement de la meteo i l'estat de camins i refugis. als carrers molta gent, sembla andorra. moltes botigues. les trabuco a 139$ (55€!!!). ole, ole, ole!
glenorchy: el cul del cul del mon. berenar/sopar al costat del llac i amb vistas a l'objectiu: earnslaw (2830). algo aixi com la ley del ernesto.
el toyota es porta d'allo mes be travessant rius. donem gracies al progres pel vi i pels matalassos inflables.



diumenge. a l'alba, prims bancs de boira ballen al rime k marquen les cascades al bucolic rees valley. una vall llarga i fortament sedimentada, arteriada per un riu d'aigues cristalines k la serpenteja placidament, flanquejada per humides fagedes. per sobre la tundra. mes amunt la roca: fosca, nua, dreta. de barret, reclamant respecte, les geleres. hem vingut a aixo. per aquesta foto hem vingut a nova zelanda.
les motxilles pesen. portem de tot. el dia s'anuncia llarg... pero esplendid. amb humor suportem el fred matinal. sobretot als peus, k nomes surten del fang per entrar al riu. despres de 4 hores de xof,xof, ara recula, per on es? osties aixo si k es fondo, k se m'ndú! m'acagun la mare k va parir, pue si k tenia corrent la valla, si. al final trobem l'entrada del cami k zigzagueja muntanya amunt. quan em trobi al colega k marca els camins a aquest poble, voy a tener unas palabritas con el. per altra banda, el cert es k fora de les rutes mes populars, la massificacio es inexistent. la sensacio de pau i aillament es total, i la veritat es k la seva maxima es bastant coherent: si no saps a on vas, no t'hi fiquis.
invertim deu hores en recorrer 18k i fer 1800m de desnivell. pero la recompensa es grata. despres d'amortitzar el pes dels crampons, arribem al esquilant bivac: un hotelasso de 5 estrelles situat a una balconada impresionant. entre els cims del leary, els dos earnlaws i el pluto (si, com el de la disney) formen un circ tancat de roca negra esquitxat per multitud de llarguissimes cascades.
el refu es petit (6 o 8 places), pero hi ha matalassos. ole, ole. la sopa sap a gloria. el vi a gloria de la bendita. ole, ole. i la posta de sol es antologica per sobre de les darran mountains. compartim el moment amb un kiwi i una anglesa. es forta aqui la penya, els tius van equipats de la posguerra i exhibeixen una alegria insultant. a nosaltres la marxa den lorenzo ens obliga a entrar al sac. el descans es llarg, placid i merescut. a l'alba, un cafe calent i les llums del cel et conviden a començar el dia. i tot d'una, en gallumbos el colega, surt en luke, s'estirassa, badalla i deixa anar "oups, it's bloody warm out here" (oita! quin caliu!(VO)). home, tant com caliu... posat algo mestre, k'stem sota zero.
els 650m fins el cim son prou entretinguts. segon bastant sostingut, amb alguna xemeneia molt estreta aiknompassalcul, i algun tram amb verglass emprenyador k sortosament ja estava fos a la baixada.
a dalt, el panorama de 360º es una recompensa per la pluja suportada en les darreres setmanes. reconeixem alguns cims com l'aspiring (del k en luke ens explica alguns detalls de l'ascencio. es k'l tenim a l'agenda, saps?), el tutoko o el cook alla a lo lejos. el dia convida a apalancarse, pero encara hem de baixar 2500m i conduir 5 hores. al refu una bona sopa ens avitualla i una bona conversa ens instrueix. i apa, cap avall, a torturar genolls. despres d'alguna paradeta per jalar i alguna volta extra per salvar les punyeteres valles electrificades, arribem a la vall al mateix temps k els nostres nous amics. i ens posem justificadament efusius pq' resulta k tenen el seu super pickup alla i ens estalvien 8k de peus molls k no ens venien gens de gust.
llarg i cansat viatge de tornada a casa. pero amb l'agradable sensacio d'haver passat un cap de setmana fent lo k haviem vingut a fer anova zelanda. ole, ole!

DESSAGERAO, TU!

no coment.

TARANAKI

pues va ser el cap de setmana passat, k vaig pendre contacte for the first time(VO) amb la illa del nord. amb la intencio de fer la marato de new plymouth i de pujar el mont taranaki (buscal al google earth, ja veuras k xulo), un vulca molt mono k se suposa k has de veure desde molt lluny i desde'l k se suposa k has de veure fins molt lluny. fins els alps, diuen (els neozelandesos, no t'm flipis ara). la marato va ser la cosa mes lletja k he corregut en ma vida. fins la dallonsis vaig acabar, com be ja saps. i la muntanya si, molt maca, pero a les postals, pq' la boira no acaba de transparentar.
un cop, fa temps (erase una vez...), maratonejant per les ameriques del nord, vaig coneixer a un nano (kiwi tot ell), que m'explicava tot emocionat que una de les experiencies mes maques k havia tingut va ser a la marato de sidney, i que li va impresionar molt que tallessin una ciutat tant gran per que la gent pogues correr pels seus carrers. va ser una vivencia q'l va fer sentir protagonista d'algo molt gran. "si maco" vaig pensar. "es una de les coses xules de les maratons d'asfalt. grans ciutats aturades per complert perque hi passis tu. gent k surt de casa seva i nomes sent les teves passes, les de tots els que t'acompanyen. gent k aquell dia no s'ha de preocupar de que cualsevol capullo estressat els atropelli a la seguent cantonada. algunes d'aquestes persones t'ho agrairan en forma d'anims, que son la teva benzina. t'arrencaran un somriure quan les forces t'abandonin. t'emputxaran fins la linia d'arribada, situada a qualsevol punt d'una ciutat que, per un dia, s'ha tret la mascara de la contaminacio i s'ha vestit de festa. per tu... o gracies a tu..."
"clar, aixo passa a totes les maratons" vaig pensar. com que el nano era jove, vaig deduir que la de sydney havia sigut la primera i per aixo li havia impactat tant. pero no. apart de jove era kiwi, i aqui perque tallin una carretera al transit... vaja que aqui no tallen les carreteres al transit. aqui el maratonia es juga les pelotillas. a correr al monte, deuen pensar. "to run, to the mountains"(VO).
lo millor per evitar les agulletes es fer activitat. aixi que l'endema de la marato, vaig decidir de fer unaltra. bueno, no es que ho decidis, les coses van com van. diumenge, al igual que dissabte i al igual que divendres i al igual que cada punyetero dia, estava tot tapat. la ideia era fer cim, pero subir pa no ver ná es subir pa ná. i com k hi ha un cami molt xulo k dona la volta al volca. i com k encara k la gent el fa en 4 dies, jo vaig calcular k es podia fer en un... pues vaig pensar lo tipic. "tu surt. i si estas cansat, pues gires cua". i bueno, quan estava rebentat, vaig calcular que em quedava lo mateix cap endavant que cap enrera. si que es xulo, si. pero aixo de cami. les inundacions i l'erosio ho han fet malbe tot en varios punts i es bastant perdedor. fang per un tubo i per dos i per tres. rios sin puente (xof, xof, xof). i donada la isolacio de la muntanya (encara no ho has mirat al google? fes-ho fes-ho, ja veuras), el clima es molt variat depenent de la orientacio. tant et mores de calor com et peles de fred en cuestio de minuts. al final, segons mi amigo garmin, 45k 5000m acumulats i dos genolls menys en unes deu hores. res que no pugui curar una bona copa de vi. dilluns. ultim dia abans d'agafar l'avio cap al sud. estava tant cansat que he dormit del tiron al seient del copi d'un hyunday getz mes incomodo k la mare k lo va matricular. em llevo. miro el cel. no hi es. nomes hi ha un nuvol. un nuvol mu grande. ostia puta! ara haure de marxar sense cim? i una polla! espurneja, pero la temperatura es bona. i tinc gore-tex. tampoc hi ha per tant. "saps que? tu surt. i si t'agobies, pues gires cua). total, son 1700m, i segur k hi ha tot de gent. diu k es la muntanya mes pujada de nova zelanda. (...) . pues no, no hi ha gent. hi cada cop fa mes vent i la boira es mes densa. pero porto gore-tex. i el cami esta ben marcat. es k es la muntanya mes pujada de nova zelanda, saps? malgrat k la previsio indicava k la isoterma 0º estaria a 3000m, a 2000m la pluja es congela cobrint tot d'una capa de verglass mes molna k la madre que la pario. si el cami va per "sorra pomez" (un pasito palante, un pasito patras), no problema, el gel es prim i es trenca facilment. pero per la roca, la historia es una mica conyás. al crater hi ha nevero que ara es gel viu. dur, molt dur. i els crampons a dunedin. i el gore-tex que diu "a mi no em miris". pero no fa casi pendent, i les multiples caigudes se sulocionen amb un m'acagun... . faig cim, a les tres hores. fa fred. m'adono k no he parat, ni a fer fotos ni a menjar ni a res de res. bueno, pues fes una foto. es k fa fred. vale, pero fes una punyetera foto de cim al menos. es k no es vu res. pero hi ha una placa, fes al menos una foto de la punyetera placa. si, es veritat, hi ha una placa, d'en hillari, k diu k es la muntanya mes maca del mon. a tot arreu hi ha una placa d'en hillary k diu k es la muntanya mes maca del mon, fins i tot a puestos k no son muntanyes.
fa massa fred. tinc gana pero la temperatura ha baixat 30º en 3 hores. ja menjare . foto el camp. a uns 2100m trobo un nano no gaire ben equipat que es dirigeix amb entusiasme cap amunt. "al lloro mestre, que esta glaçat per alla dalt" (carefull, man. it's icy up there (VO)). poc despres m'entero k'l pugen a rescatar, se li ha anat la olla al nen. una mica mes avall, a on comença el verglass, un parell de grups reculen. hasta los dallonsis del viento k'stan.
i poca cosa mes. al cotxe torna a fer calor. ara fa sol, ara plou. de la muntanya ni rastre, per veurela te li has d'abraçar. bueno, a les postals es maca. (mira el google, collones!)
ah! a la caseta del ranger han posat la meteo del dia. el colega la penja a la tarda, saps? temperatura al visitor centre: 20º i vents de fins 45km/h. al cim: -10º i vents de fins 80km/h ...k't va parir!!!