UYUNI, O LO K FA EL VI

ens havien dit k a uyuni s’hi havia d’anar, k no es pot passar per bolívia sense visitar un dels paisatges més impressionants del planeta. vam fer cas i vam anar-hi. el problema és k per aquí és molt difícil moure’t pel teu compte. pràcticament l’única manera de desplaçar-te per la zona és per mitjà d’un tour organitzat. no ens feia ni beep gràcia, però si volíem veure el salar més gros del món, havíem de passar pel tubo.

vam venir d’oruro (un poble miner d’uns 300.000 habitants) en un incòmode bus nocturn k arribava al trist poble d’uyuni a les 3 de la matinada. per sort els de la companyia són conscients dels intempestius horaris i et deixen dormir al bus fins k sa fa de dia. lo de dormir és un dir, pq’ ta lleves encarcarat i glaçat, pq’ quan el bus s’atura, tb’ s’atura la calefacció. què vols, si has pagat poc més de 3€ per un trajecte de 300km?

quan te quedes sense seient

a la k surts al carrer, carregat com una mula i sense possibilitat de fugir, comencen a assediar-te multitud de representants d’agències turístiques oferint rutes pel salar. tots els tours són similars, així com els preus, i cansats com estàvem, vam caure a la xarxa d’una noia k’ns hi va incloure l’hotel d’aquella nit i es va oferir a portar-nos-hi en cotxe.

ens va ensenyar el carro del tour (un land cruiser 8 cilindres), ens va presentar al conductor i ens va dir k compartiríem ruta amb una parella espanyola i una altra de canadenca. absolutament tot era mentida. absurd, pq’ era irrellevant, però per aquestes latituds t’acostumes a aquest tipus d’enganys sense sentit.

l’hotel hagués estat bé si no l’haguéssim compartit amb un grup d’adolescents en viatge de fi de curs amb l’objectiu de pillar una bona cogorza, i si els professors k’ls acompanyaven no haguessin competit amb ells a veure qui l’agafava més grossa. 

al matí ens ve a buscar una noia d’una altra agència, els espanyols i canadencs s’havien convertit en 3 xilens (dos nois i una noia) i un coreà, el cotxe s’havia transformat en un lexus i el conductor en un nano al k posaria entre 0 i 20 anys i k era més calladet k un jueu a teheran. li feies alguna pregunta al company: et girava la cara, balvussejava alguna cosa inintel·ligible i fotia el camp cames ajudeu-me com si l’haguessis amenaçat de mort. cristian, vam entendre k’s deia. per acabar de confiar-hi, vaig veure com, en un control policial, acompanyava el permís de conduir amb un billet de 20 pesos bolivians. un noi evidentment desmotivat amb la seva feina k a més es va adormir al volant. sort k el salar són 4.000km quadrats plans com el tors d’una top model.

“cristian, estás bien? si tienes que parar a descansar, paramos” vaig cridar.

“angrfrfr, bdrp” va contestar.

“quieres agua?” va dir un dels clients xilens k’ns acompanyava.

“gtdrups, beedrps” va afegir el paisa, però va allargar la mà en direcció a l’ampolla, donant-nos a entendre k efectivament en volia.

“bebe, criatura, bebe. que al menos mientras bebes no duermes, condenao!” vam pensar tots a l’unísono, en xilè, en coreà i en català.

una altra: mira k a la noia de l’agència li vaig dir k no menjava carn. “y eso? que eres tonto, o qué?” no t’ho diuen però ho pensen, això es nota. en canvi diuen “vale, ningún problema. que va a haber problema! problema ninguno.” i què ma porten en cris i la seva inexpressivitat per dinar? unas chuleticas. mu ricas! cocinás de anteayer a lo pronto.

“oye cris, que soy vegetariano, no te lo han dicho?”

“ngmf!”

i marxa desesperat al trote com si li hagués anunciat la defunció de la seva estirpe al complet. al cap d’una estona torna amb mig aguacate en un plat i un ictus a la cara k interpreto de satisfacció.

“si es vegetariano, le gustará algo verde” imagino k deu pensar.

no protesto. hi ha amanida de patata, abundant pq’ només sembla agradar-nos a la marta i a mi.

abans de sopar la rossell li recorda la meva aversió al menjar k ha fet algun soroll desagradable i agònic abans de morir. “vale, ningún problema. que va a haber problema! problema ninguno.” i per sopar ma porten pollastre. sort k on estàvem, s’han hagut de trobar amb algun cas similar, pq’ ràpidament m’ho substitueixen per una truita de verdures k ma sap a glòria gràcies al vi xilè al k ens conviden en braulio i en johnatan, els companys d’aventures.

ens ho prenem bé. per moments (bueno, casi tota l’estona) ens sentim tractats com borreguillos. no ens agrada k’ns organitzin els viatges. preferim encertar o equivocar-nos pel nostre compte, així portem un munt d’experiències a sobre k’ns han tocat la fibra fins molt endins. però bueno, resignats a parar on ens diuen, acompanyats per 40 tot-terrenys més, ens ho pendrem amb filosofia i bon humor. si no ens estampem contra un cactus mentre el menda fa la becaina, segur k l’experiència tb’ ens rasca la fibra.

el salar és realment impressionant: una inmensa esplanada blanca k contrasta amb el blau del cel. la seva superfície equivaldria a la de la província de barcelona, i la seva fondària arriba als 120m. hi treuen sal per consum humà a part d’un futimé de minerals, entre ells el liti (lo k porten les bateries), del k diuen k és la reserva més important del món. han calculat k n’hi ha suficient per abastir tots els dispositius electrònics k es fabriquin en el proper segle. m’agradaria saber com ho calculen això.

ha de ser un lloc k fregaria el misticisme si fos més tranquil. però és impossible impregnar-te d’un paisatge per espectacular k sigui quan no paren de passar tot-terrenys de 7 places i quan la meitat de tropecientos gringos fan les mateixes postures pq’ l’altra meitat els fotografiï amb el mòbil o tablet (darrerament no els hi trobo diferència) d’última generació.

és la paradoxa del turista: k volem anar a llocs turístics però sense turistes. i mira k la paraula ja et dona pistes: tu-rís-tic.

tot i així, vaig estar a punt de tenir un momentet xulo. es va aixecar aire, i encarat amb ell, vaig començar a caminar deixant enrera cotxes i gents. amb els ulls tancats, mentre discernia si el sol m’escalfava el rostre o el vent me’l refrescava, ma vaig adonar k ja no sentia res més k els càntics del fill de l’eolos. vaig obrir els ulls i va aparèixer un paisatge k de tan senzill, era espectacular. l’horitzó s’interposava entre dos mons antagònics: un mar blanc de sal i un cel net i blau. un sol radiant i una brisa fina acompanyaven la meva respiració k es tornava profunda i conscient: plàcida. per uns moments vaig sentir k començava a trobar el meu espai, k disposava del meu temps…

però no. uns copets a l’espatlla m’ho van espatllar. “can you take a picture, please?” un somriure omplia la fineta carona d’un entusiasta coreà. “k si ta puc fer una foto? sí, home, sí. i dues, i tres. total, si com aquell k diu no estava fent res.” va parir!

vam dormir en un hotel de sal: les parets, les taules i bancs, el llit… la penya es va recollir aviat i vam començar a respirar una mica de tranquilitat. a fora la nit era freda, estrellada i deliciosament solitària.

l’endemà, després d’una engrescant sortida de sol i un complet esmorzar, carreguem el lexus i reanudem la ruta. avui toquen llacunes k esquitxen els deserts per on acostuma a passar el dakar. la curiositat és k cadascuna és d’un color diferent, depenent de les bactèries i algues k les habiten, i k serveixen d’aliment per milers de confiats flamencs. la putada és k anem a toc de pito, i el simpatiquíssim guia k’ns pastura només ens deixa 5’ per bassal. a més els companys de ruta ho respecten escrupulosament, amb lo qual no tenim compinxes per escaquejar-nos una estona i anar a fer un volt.

un altre contratemps és k m’he quedat sense càmera. se m’ha petat el fotòmetre i l’autofocus. per la pols, suposo. n’hem respirat la tira per aquí dalt. macagüen!

dormim a prop de la laguna roja: un altre lloc k deu ser xulíssim si tens temps per veure’l. al ritme k anàvem naltros, casi hagués sortit més a compte comprar unes postaletes. el llogarret a on parem és del tot artificial: 4 ó 5 albergs per gringos i 4 ó 5 botiguetes k venen bàsicament vi, cervesa i pringles.

naltros comprem un parell d’ampolles de vi, per tornar-los el favor d’ahir als xilens. però el comprem bolivià, per fer país i pq’ no som tan generosos. a més els del tour ens obsequien amb una altra ampolla. la nit s’anima. el coreà fa estona k ha desaparegut. té mal d’alçada, ha vomitat. a més, tothom li dóna miraculoses pastilles de diferents formes i colors. amb la guardia baixa, s’ho pren tot. torna a vomitar. 

la seva absència el converteix en el focus ideal dels nostres acudits. esperem k no la dinyi per no haber-nos de penedir de les barbaritats k l’alcohol ens deixa dir. en cris, el conductor, s’acosta per informar-nos dels plans per l’endemà. li oferim una copeta i en pocs segons es transforma en humà. no sabem si el vi afina la seva vocalització o distorsiona la nostra capacitat auditiva, però l’entenem quan parla. té dos fills petits als k veu poc pq’ enllaça un tour amb el següent desde fa un parell d’anys. reconeix k no li agrada la feina, però aquí no hi ha tant per triar.

la puta timidesa! pot arribar a fer-te semblar mala persona. però a la k trobes un caminet per la interlocució, canvien per complert les percepcions k els altres poden tenir de tu. en qüestió de segons, un nano borde es pot convertir… en un nano. lo k fa el vi!

l’endemà matinem per fer coincidir la sortida del sol amb la primera parada. un camp de geysers a 5.000m d’altitud a on semblen concentrar-se tots els turistes del continent. costa moure’s entre tal multitud, i a més has de vigilar de no caure a un pou de vapor o de fang bullint. no en va, aquest any un turista la va palmar al camp de geysers del tatio, a xile. va caure a una piscineta i es va sancochar viu. 

després vam anar a unes termes més civilitzades (uns 40º) i vam fer la banyadeta matutina. tb’ estaven atestades de gringos, però a aquestes alçades ja estàvem acostumats a conviure de prop amb altra gent. molt a prop.

a partir d’aquí la ruta turística ja estava pràcticament conclosa. dos es quedaven a la frontera amb xile per tornar a casa, dos tornaven a uyuni i naltros ens volíem quedar a una espècie d’alberg a laguna verde amb l’objerctiu de pujar al licancabur, un simètric volcà de 5.916m.

però no. a la bolívia socialista de l’evo morales, “externalitzen” les muntanyes. és obligatori pujar amb guia. “es que los extranjeros no conocen el camino. podrian perderse y lastimarse. es por su seguridad.” deia el guarda k’ns va atendre. com k no li podíem dir k era un mentider i k l’únic k volia era la nostra plata, vam provar de plorar una mica. k si tenim experiencia, k si estem assegurats, k si portem 3 mesos pels andes fent aixó mateix en llocs més difícils i remots… res, tu. li sap molt de greu però si no pagues, el licancabur és molt perillós.

anem a córrer per treure’ns l’emprenyamenta. el paisatge és colorido i surrealista. llàstima k’l vent és fred i empipador. l’endemà decidim de pujar al juriques (5.720m) sense dir-li a dingú, fos cas k tb’ estigues prohibit. són 1400m tot xino xano amb boniques vistes de laguna verde/laguna blanca, el salar d’atacama i l’estètic licancabur. passem un dia tranquil tot solets a monte. a baix, els 4x4s continuen amunt i avall a tota velocitat, dibuixant camins a la sorra del desert, omplint de colors els gigues de memòria d’artefactes sense els quals semblem no saber viure.

intento recordar el k hem vist en els darrers 3 dies i no ma surt res destacable. fotos ràpides per capturar llocs k la memòria no tindrà temps d’assimilar. com a molt dues copes de vi: una en solitari, a l’hotel de sal, escrivint sobre les meves coses, i l’altra en bona companyia, amb gent d’arreu k seguint el camí de l’humor, ha arribat a un punt de trobada.

SAJAMA FUN

PENITENCIAGITE

sajama és el lloc. espera k ho torno a provar. 

sajama és EL LLOC. molt millor. 

sajama és un raconet de món k potser no té res però és k no necessita res més del k té. un poblet perdut al mig d’un páramo rodejat de glaciats volcans de 6.000m, amb llacunes habitades per flamencs i altres espècies d’ocells, amb fonts termals, amb geysers, amb runes preinques i amb uns habitants curtits en una terra dura però amables amb el viatger.

va costar arribar-hi. tot i ser el primer parc fundat a bolívia, el tenen una mica oblidat i no hi ha transport regular. naltros vam trigar dos dies en fer els 300km k el separen de la paz.

les males combinacions ens van portar a passar una nit a curahuara: un altre lloc perdut k ofereix chulpas d’adob on encara descansen restes humanes de més de 5 segles d’antiguitat. tb’ es troben a la zona unes curioses roques erosionades k els militars fan servir com a camp d’entrenament d’escalada.

l’endemà vam fer dit a la carretera k conecta la paz amb arica (xile), i al cap de poc ens va agafar un camioner k va mostrar curiositat per la nostra afició a pujar muntanyes i ens va deixar a la cruïlla k trencava cap a sajama. ens vam repartir, proporcionalment, els 60kg de pes k dúiem (no sé com ho fem, però cada dia portem més trastos) i vam enfilar pista amunt amb optimisme, pensant k en breu passaria alguna piadosa ànima i ens recolliria. ningú! 12km, 3 hores. ningú! va parir! arribem a poble i al cap de deu minuts arriba un minibus. va parir!

bueno, de fet si k vam veure algú: un guarda forestal k custodiava una barrera al mig d’un desert a 4300m snm i k et feia pagar 100 bolivianos (uns 13€) per entrar al parque nacional del sajama. ja k amoquinàvem sense protestar, vaig pensar “pisha, dame argo” i li vaig demanar un mapa. “uy lo que ma disho!” devia pensar, pq’ va torçar el gest i amb un esforç sobrehumà va estirar el braç i ens va acostar un folletó on hi havia un inútil croquis amb caminois dibuixats amb colorets. més endavant aniríem descobrint k la majoria eren inexistents o estaven equivocats.

ens vam allotjar a la pensió panatura mariana, regentada per l’ana i el mario, una gent molt amable k’ns va fer sentir com a casa. pagàvem 8€ per la mitja pensió, amb abundant menjar i l’esmorzar més variat k hem pres fins ara. en mario mateix construia els bungalows d’adob on dormíem. a més és guia de muntanya, i tot i k vam prescindir dels seus serveis ens va donar valuosos consells sobre com afrontar les ascencions k teníem a l’agenda. tenen dos fills: en darren de 15 anys, k vol ser futbolista i la nicole, k l’altre dia en va fer sis i encara creu en princeses.

“los colores, papi! a los gringos les gustan los colores!” anunciava entusiasmada quan ens veia fotografiar l’ocàs. com si haguès descobert la clau per entendre aquella gent estranya k ve de lluny, i k puja i baixa les muntanyes sense cap motiu aparent.

l’endemà vam anar a córrer a uns geysers k hi ha una hora cap a a l’oest i a unes llacunes a la frontera amb xile k s’enfilen fins a 4.900m. parlar de geysers és una mica optimista, pq’ el k més s’aixeca mig metro, com una polla mitjana, vaja. aquí a bolívia les tenen mes grans, les polles, i gordes. taguas, els hi diuen. 

tb’ vam veure, corretejant, uris o ñandús: es la versió del correcaminos sudamericà. i als geysers vam descobrir unes piscinetes fetes al riu k ens van escalfar i alegrar el matí. el torrentillo s’alimentava de totes les termes k sorgien anàrquicament per la zona. tot i k no eren fondes, donaven per relaxar-te i oblidar k als andes, a 4.500m, fa biruji. vam veure com uns guies sancotxaven (bullien) ous a la font principal. ens en van donar, i vam decidir k després dels cerros, tornaríem amb la tenda i una ampolla de vi.

sopar reparador amb uns francesos k, estrenant la seixantena i havent-se desfet definitivament de fills i néts, pul·lulen pel món amb unes trekineres brutes de pols.

vam enfilar direcció al sajama, el caramel de la zona. amb 6542m és el cim més alt de bolívia. tot i k en mario ens l’havia desaconsellat pq’ la temporada estava molt avançada i havia estat molt dolenta, vam decidir donar-li un intent. el desert estava esquitxat per quenuales, el típic arbre de les alçades dels andes. i tot i k aquí no passa dels 3 ó 4 metres, es dóna la curiositat de k s’enfila per sobre dels 5.000m d’altitud, regalant-nos el detall de caminar pels boscos més alts del món.

arribant al camp base presenciem una espectacular allau, k s’endú una barrera de seracs penjada sobre uns penya-segats multicolors. sembla k la muntanya ens avisi: “no tinc el dia” deu pensar. 

el camp és una plàcida esplanada a 4.800m sota la cromàtica cara oest. es l’últim lloc on podem trobar aigua. en carreguem i, com k encara es d’hora, enfilem amunt per guanyar uns metres, ja k la ideia és pujar en dos dies enlloc dels tres recomanats. l’aclimatació és bona i, tot i el pes, el ritme es viu. ens precedeix un grup amb 4 francesos, dos guies i tres portejadors. a 5200m trobem un vivac estret però suficient per plantar la tenda. el grup continua fins el camp d’alçada, a 5.700m. després de dinar decidim fer-los una visita per reconèixer el terreny k haurem de fer de nit i per petar la xerrada. els francesos fan mala cara, però un dels guies té un estimulant sentit de l’humor i competim a veure qui la diu més grossa. quan li aconsello (ara no recordo a què venia) k es vengui un fill, adverteixo en la seva expressió k el sarcasme fosc està més enllà de la confiança assolida. bo i així no m’ho té en compte i ens acomiadem cordialment, desitjant-nos bona sort per l’endemà.

ens llevem a les 3am. acceptem els -5ºC sabent k podria ser pitjor. els llums del grup fa una estona k han abandonat el camp d’alçada. cafè calent, 4 galetes k costen d’empassar i amunt. el ritme es bo. el termòmetre cau fins -10º. en un parell d’hores, prop dels 6.000m ens creuem amb un guia i un client amb mal d’alçada. ens retreu k no portem corda i ens adverteix del pas clau k estem a punt d’encarar: la canaleta.

és una esglaonada xemeneia de IIº potser amb algun passet de IIIº més trencada k la relació del psoe amb el marxisme. la marta s’amaga mentre supero els 50 ó 60m de desnivell k té. un cop dalt, quieto parao, puja ella. a 6.200m trobem els francesos amb l’altre guia. fa estona k’s miren el laberint de penitentes en k s’ha convertit la gelera del sajama. el guia ens informa k almenys es triguen 4 hores en superar els 350m k queden fins el cim. dóna la sensació k el paio ja ho sabia des del començament, k les condicions no eren bones, però k es millor cobrar la pasta i provar de desencoratjar els clients davant d’un terrreny evidentment complicat. ho aconsegueix, els francesos tiren avall. naltros, sense gaires esperances, comencem a trepar per murs de gel esglaonats d’un parell de metres. guanyem altitud amb lentitud, sense cap referència. sense cap senyal de k ningú hagi passat per allà. però és un volcà, si pugem, anem bé. tot i k aquesta teoria se’n va en orris quan prenem consciència d’haver travessat alguna esquerda sense haver-nos-en adonat, sense haver vist els ponts de gel k trepitjàvem. 

trobem una rimaia k no podem superar. jo sóc partidari de tirar avall, però la marta insisteix lo suficient pq’ busquem un pas. després de recórrer la rimaia sencera d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra per un camp de penitentes k ens superen en alçada (no li aconsello a ningú), trobem un pont k creuem amb el cor sortint per la boca. continuem donant tombs pel laberint i algunes esquerdes superables quan trobem una segona rimaia. l’altímetre ens diu k’stem a prop, però estem destroçats. un altre cop, la necessitat d’amortitzar l’esforç invertit supera les pors i el seny. trovem un pas precari i el passem. arribem al plató cimer i els penitentes minven. el terreny és una mica trenca-tormells, però anem fent amb cuidado, i en pocs minuts som al cim del sajama. en garmin ens situa a 6561m, més amunt k mai. la fatiga s’en va una estona per donar pas als somriures i les abraçades. més tard ens diran k feia més d’un mes k no pujava ningú. potser no era gaire intel.ligent arribar fins aquí donades les condicions, però allà dalt només hi caben les sensacions i els sentiments. quan baixem ja hi haurà temps per les reflexions.

ens fonem en una abraçada. la marta i en zeus. al mig del no res, en un lloc on no hi hauria d’haver ningú.

de vegades penso… qué pollas! ho sé de ben segur! k aquestes coses no les podria fer amb ningú més. avui, en aquestes circumstàncies, sense la marta no hagués pujat aquí dalt. i sempre he pensat (desde baix, a on es raona) k pugem muntanyes pa ná. però, òsties! quan ets allà dalt, reconeixes k és l’únic lloc a on vols ser.

tres hores i mitja per superar 350m, ritme everest. i la baixada tb’ ens costarà lo seu. arribem a peu de gelera rebentats i deshidratats (l’estrés asseca la gola a un ritme vertiginós). recollim aigua d’uns rierols k s’obren pas entre els penitentes, però no ens pengem pq’ el cel amenaça amb desplomar-se.

efectivament, tot just superar la canaleta ens envolta una intensa tempesta de llamps, neu i vent. abandonem la ferralla i ens amaguem darrera un roc k decidim serà l’únic inmune a les descàrregues elèctriques. desprendiments de rocs de la mida d’una rentadora ens passen a babor i estribor. parlem de coses irrellevants amb la veu tremolosa. un llamp ens cau a unes agulles de roca a uns 50m davant nostre. el soroll és brutal. la imatge seria espectacular en una pantalla 4K de 50 i la òstia de polzades. ja no parlem, ni de coses irrellevants ni de ná!

al cap d’una bona estona, amb els ossos tot just un pas abans de fossilitzar-se, la tempesta fa una treva, i enfilem tartera avall tan ràpid com ens deixen les cames. encara ens queda moral per desmontar el campament i baixar al més còmode camp base. la nit deu ser esplèndida pq’, després de filosofar al costat de la silueta del (a aquestes alçades amic íntim) volcà sajama, la dormim del tirón.

l’endemà ja ens hem oblidat de la penúria, pq’ arribem a poble amb un somriure d’orella a orella. l’ana i el mario han d’anar a mercat a vendre la llana de les alpaques i ens deixen les claus de l’alberg.

aigua calenta, cervesa freda, menjar abundant i un comfortable matalàs: això és vida! … au va, anem a fer un altre 6.000!

el parinacota s’aixeca gros i simètric a l’altre costat de la vall. com k els mapes k portem es declaren inútils, acabem optant per la línia recta. el terreny, massa tou, fa fatigosa la marxa. a més, a la tarda, un fort vent glaçat en contra acabarà afectant als ànims. l’aproximació es més dura de lo k havíem calculat. per sort, al camp d’alçada, trobem un refu. està tancat, però la meva navalla de mcgiver soluciona el problema en un periquete. els matalassos són comfortables i el vent exterior és… pues eso: exterior. l’endemà es fa patent k no hem descansat prou, pq’ al cap de poc de començar l’ascenció les xispes provoquen la retirada. primera crisi del viatge. les mirades punyents desaconsellen la conversa. la marta passa el dia llegint (ana karenina per si ta pica la curiositat) i jo hibernant (grmf, és lo maxim k vaig arribar a dir). un dia per oblidar (“vaya mierda dia”, em va semblar sentir. no sé si dins o fora del cap).

el cas es k l’endemà els astres devien tornar a estar a puesto pq’ els ànims tornàven a encaixar. vam enfilar la pujada al volcà parinacota, i tot i el cansament acumulat, vam arribar als 6350m del seu cim en un matí esplèndid. boniques vistes de les muntanyes de l’entorn i d’un multicolor cràter k encara fumejava i k vaig trigar una hora en circumvalar.

el descens? la òstia! la tartera més divertida k he baixat mai. 1.200m de desnivell en 12’59”. la òstia! i els genolls ni se’n van enterar, pues eso, la òstia!

hi havia la possibilitat de pujar el pomerape (6280m), k s’aixeca a l’altre costat del coll on hi ha el refu, però uns seracs lletjots i constants desprendiments de rocs desaconsellaven la ruta. vam descansar una altra nit al refu (en total 3 dies solets) i vam tirar avall per un paisatje lunar habitat només per vicunyes i nyandús.

de muntanyes ja en teníem prou (per aclimatat k estiguis, no recuperes igual d’un 6.000 k d’un 4.000) i ens vam regalar una nit i una ampolla de vi a les fonts termals dels geysers. aprofitant l’energia geotermal (sort k el soria ja no és ministre de res i no pot posar impostos a coses k no són seves) vam cuinar unes papes i uns ous (no és manca d’imaginació, és k aquí dalt no trobes res més). els jocs de llums entre les fumaroles i l’ocàs, milloraven el gust del vi bolivià. la nit a 4.500m nomès convida a ficar-te dins del sac, a no ser k tinguis a mà una piscineta termal, un cel lliure de contaminació lumínica i una noia guapa k de tots els llocs possibles, hagi triat estar just aquí al costat.

nit plàcida. amb l’escalfor dins del cos i la màgia dins del cap en un lloc k semblava k ens estigués esperant precisament a nosaltres.

un lloc molt recomanable, sajama. si hi vas, ves a veure a l’ana i el mario. estaràs al cul del món… com a casa.

FRONTERES

i vam deixar el perú.

un mes més tard del previst, però és k en general ens hem sentit tan ben tractats, k costava marxar de puesto. el perú es un país k t’enamora encara k no sàpigues explicar ben bé pq’. encara no li has acabat de dir adéu i ja estàs pensant en quan hi tornaràs.

però és k bolívia ens cridava. “veniu companys” deia una veueta. “vale, ja venim.” som gent facilona.

vam pillar un bus nocturn del cuzco a copacabana, al sud del titicaca. com ja he dit abans, vam estar més temps del previst al perú, i ja ens havia caducat el permís de residència. això ho sabíem, però vam decidir de fer-nos el turista despistao pensant k no passaria res. i no es k passi gran cosa, però has de pagar una multa. és casi simbòlic, 1$ per dia. és com si et diguessin “et donem el toque però tampoc volem k t’enfadis pq’ ens agradaria k tornessis”. el problema és k no pots pagar allà, has d’anar al banc. i on és el banc? 5km al nord. has d’agafar un taxi. el bus ens esperava, però al del bus no li feia gaire gràcia. a més naltros ja no teníem soles, ens ho havíem gastat tot i al banc no es podia pagar amb targeta (repeteixo: al BANC NO es podia pagar amb TARGETA), vaig al caixer i m'el trobo desmontat i un paio embolicat amb centenars de cables. “no funciona?” i el tio ma mira com dient “tú que crees, lumbreras?”. o sigui k no teníem calers ni possibilitat d’aconseguir-ne, i teníem les motxilles a un bus k no sabíem quanta estona ens esperaria.

diuen k: mal de muchos, consuelo de tontos. doncs aquest cop ens va anar de conya, tu. resulta k a una noia brasilenya li havia passat lo mateix k a naltros, i afortunadament tenia un lloable sentit de la pietat. ens ho va pagar tot. un cop a bolívia li vam tornar, clar. però sense ella hauríem perdut el bus amb el nostre equipatge a dins. viva les brasileires!

a copacabana li vam fer un parell de voltes (no en té gaires més) i la primera sensació va ser k bolívia no és més barat k perú i k els bolivians van més a la seva. rollo: a mi no m’atavalis. del titicaca diuen k és el llac navegable més alt del món: està a 3810m snm i té l’extensió de la província de lleide. naltros, fa 5 anys havíem visitat la part peruana, amb puno, les illes flotants (uros) i la bonica península de capachica. ara volíem anar a la isla del sol, i vam agafar un barquet sobrecarregat amb 50 ó 60 turistes més.

a l’illa no hi ha vehicles de motor, amb lo qual és molt tranquila i dóna gust passejar-hi. té uns 15km de llarg per uns 5km d’ample, i la recorre una eixonada carena k s’enfila fins els 4076m del chiquisani. és un relaxant raconet de món. ideal per córrer, si portes dos mesos d’altiplano. espectaculars vistes del llac i de la cordillera real, especialment del massís de l’ancohuma amb els seus 6427m i espectaculars geleres. tb’ hi ha runes preinques com un curiós laberint k demostra k fa un mileni la penya tb’ s’avorria. es pot menjar truita fresca i és fàcil trobar allotjament assequible amb panoràmiques terrasses. vam concloure k és un lloc perfecte per evadir-te uns dies i fer contemplació. potser l’única pega és k has de pagar a cada un dels 3 pobles k conformen l’illa. però bueno, en total sumen uns 4€. ens ho podem permetre.

el barco de tornada encara anava amb més sobrecàrrega k el d’anada, i el careto pàlid i tens del pilot no ajudava a agafar confiança. és un trajecte d’uns 20km, però sempre vas a un km més o menys de la costa. ens preguntàvem si, donat el cas, podríem arribar-hi nedant amb l’aigua a uns 10ºC. ens contestàvem k sí, més k res per no començar a plorar de por, pq’ la barqueta amenaçava zozobra.

a copacabana vam pillar un bus cap a la paz. en teoria és, amb 3700m snm, la capital més alta del món, però tècnicament, la capital constitucional és sucre. però bueno, la paz és la capital de facto. tot es cou aquí. ens va sorpendre. encaixonada en una olla entre penyassegats. escortada pel huayna potosí (6088m) i el illimani (6442m) . inmensa, amb dos milions d’`ànimes k semblen sortir al carrer tots a l’hora, un milió més si contem el alto, una espècie de l’hospitalet on hi ha l’aeroport. aquí els mercats es multipliquen, els venedors ambulants ocupen les voreres, el caos es la norma. però funciona, els hi funciona. és com si al límit del desordre poguessis trobar certa armonia. la paz es una ciutat per recórrer a peu, per perdre’t pels seus carrers desordenats i enfilar-te als seus espectaculars miradors. a més hi ha 3 línies de telehuevo (n’estan costruint dues més) k salven els importants desnivells (500m+ fins el alto) entre els barris, oferint impressionants vistes de la urbe i el seu entorn. hi anàvem per un dia i ens n’hi vam quedar 4. la marta i en zeus 4 dies a una gran ciutat! ha passat algo raro amb els astres?

ens vam allotjar al cactus: barato, espaiós i amb cuina on ens hi feiem truita del titicaca amb oli d’oliva xilè. està al costat del carrer de les bruixes, un lloc més aviat sinistre on et venen tot tipus de remeis per qualsevol malaltia del cos o de l’ànima. a les botigues esotèriques, tenen penjats fetos de llama amb els k fan rituals per curar mal de ojo i evitar mals auguris. es veu k hi creu més gent del k podria semblar. por si acaso, deuen pensar.

a l’hostal hi havia tot de canalla (bueno, amb barba i tal però podrien ser els nostres fills, vaja) sobretot de frança i dinamarca k s’interessen pel tema català. al principi els hi costa d’entendre, però la marta és molt didàctica (un 9’6 a les opos, que vols?) i els hi resol tota mena de dubte. n’hi ha un especialment preocupat pel tema del futbol i em pregunta k passaria amb el barça si catalunya fos independent. li dic k ni ho sé ni m’importa. davant la seva cara de sorpresa afegeixo k com k és un tema k mou molts calers, trobarien la manera k continués jugant contra el madrí. ara fa cara com si li hagués tocat la loteria. em diu k la lliga danesa és molt avorrida i k s’ajunten als pubs per seguir l’espanyola. com k el menjador és bastant fosc no deu veure la meva cara d’indiferència, pq’ inquereix, tot preocupat, si és veritat k en messi ha defraudat a hisenda. davant de la meva resposta marxa cap cot com si se li haguessin desmoronat tots els ídols de l’infantesa. tot això al centre de la paz, saps? a bolívia.

WELCOME TO THE JUNGLE

hi havia mani al cuzco. de profes. resulta k el presi, un tal kuckzynsky, blanc com la llet, (representatiu del carrer que te cagas, vamos) va i promet en campanya electoral d'apujar el sou als mestres k fa temps k'l tenen congelat. arriba al poder, fa pocs mesos, i diu: "oita, no hay plata. si acaso lo dejamos pa mañana". és k aquestes coses passen en aquests països allende los mares. el cas és k els profes diuen: "mañana tu padre!" i es declaren en vaga i munten una multitudinària mani. i la gent els recolza, tu. un gentío pels carrers del cuzco reivindicant millores salarials pels educadors de canalles. alguns no arriben ni a 300€, i aquest país no és tan barato com insinuen les guies de fa 10 anys.

el cas és k rodejant la multitud hi havia mucha mucha policía. motivats (cobren el triple k'ls mestres) i armats fins les dents (no sé on més ho he vist això). no m'extranya, alguns docents portaven ulleres, i amb un vidre tallat i ben esmolat li haguessin pogut tallar la jugular a un agent de l'ordre. d'altres portaven paraigües, detall k l'espectador inexpert hagués pogut relacionar amb el solano k queia, però per "l'ojo avizor" de l'expert en comportament de masses, no s'escapa k una sombrilla, amb la destresa adequada, pot ser utilitzada com a arma letal. al final tot va transcórrer pacíficament i els decepcionats gringos vam marxar cap cots sense la somiada foto d'un cap esberlat per efecte del legítim ús de la força.

tocava dir-li adéu al cuzco. dubtàvem entre marxar del perú i anar tirant cap a bolívia o fer una escapadeta a la selva. com k la marta no hi havia estat mai al mato grosso i portàvem vacunes i pastilles per lluitar contra tot tipus de febres i virus assassins (k la vena catalana ens obligava a amortitzar), vam triar de baixar a puerto maldonado, al sud de la selva peruana. és, amb uns 70.000 habitants, la capital de la regió de madre de dios. un lloc k ens va semblar prou tranquil, envoltat d'uns frondosos boscos k hem trobat a faltar a la resta del país. vam parar a l'hostal isuyama, a uns 5km del poble, pq' encara volíem més tranquilitat. no volíem fer cap tour organitzat, simplement ens conformàvem amb estar allà. l'encantadora família k'l regentava, la maria i en róger, ens van rebre dient: "no podemos ofrecerles grandes lujos pero sí queremos que se sientan como en casa". doncs això ho van aconseguir, i k vols k't digui, però sentir-te com a casa a 10.000km d'aquesta, ho trobo un autèntic luxe. teníem una ampla cuina i vam pillar peixito, un es deia paco i l'altre carachico. bueno, no són noms propis, són tipus de peix dels riuets d'aquí. cony! no ma mengaria algo k conegués pel nom de pila!

la primera nit, en róger ens va acompanyar a fer una volteta fins un mirador k el govern va construir, i després abandonar, al mig de la selva. en róger, k va néixer per aquí, ens anava explicant coses dels arbres i plantetes k'anàvem trobant: propietats medicinals i tal. tb' imitava diferents cants d'ocells, i els ocells li contestaven, tu! al principi podies pensar k tenia algun amic amagat por ahí per fer la gracieta, però després veies k o bé té un fotiment de col·legues ociosos, o el nano sabia el k es feia. portava un potent lot k'anava enfocant per les branques dels altíssims arbres depenent dels sorolls k sentia. així vam descobrir micos saltarins i variopintos pajarillos.

no estàvem ni a un km de casa però la varietat i densitat dels sons i càntics, l'alçada de les palmeres, els fruiters i els enormes i tupids arbres tropicals, k retallaven les seves siluetes contra un cel esquitxat per milions d'estels, et submergien en un món intrigant i apassionant, un país salvatge k't convida a gaudir d'una varietat de sensacions k envaeixen tots els teus sentits. la selva et captiva. en un instant et posseeix, i les pors a lo desconegut es dilueixen en una sensació de privilegi.

vam tornar al mirador un parell de matins a veure la sortida del sol, i cada dia ens venia a visitar alguna bèstia diferent: un esquirol gegant, llangardaixos k no entenen el significat de la paraula "camuflatge", ocells k semblen trets d'una gala de drag queens, juganers micos k tb' ens venien a visitar a l'alberg. allà tb' va venir una nit un arborícora "puercoespín" k's feia el longuis "quieto parao" com si així no el veiéssim. va tio! però si ets de colorins, no dissimulis.

van ser 4 dies de relax (bueno, si contes com a relax sortir a córrer un parell d'horetes a 30º de temperatura i amb un 100% d'humitat). passàvem el dia menjant fruites silvestres k trobàvem por ahí o gaudint de la comoditat de l'hostal envoltats d'un entorn salvatge k't convidava a ser espectador de la festa de la biodiversitat. la selva es resisteix a ser colonitzada, i per sort hi ha gent k s'adona k el turista paga per gaudir-ne.

una altra nit, davant la suggerència d'en róger, li vam pagar un volta amb barca per anar a veure caimans. ens pensàvem k'ns portaria lluny, però no, era al riu k hi havia davant de casa. riu al qual uns veïns ens van encoratjar a banyar-nos el dia abans! als cinc minuts d'excursió ja es veien brillar els ulls dels rèptils a la foscor. feia una mica de yuyu, pq' a la barqueta hi entrava aigua i no era gaire estable. tb' vam veure capibaras, el rosegador més gros del món, k arriba a fer 40kg: una rata de la mida d'un rotweiler! en róger anava fent sorolls dels seus, i aquest cop els k contestaven eren els caimans. ens deia k depenent de la gravetat del so, es pot intuir la mida de l'animal. el més gros k vam veure feia uns dos metres, suficient per no donar-li la mà. va ser un bonic passeig k va acabar bé.

en róger fa de paleta al poble, i guia turistes en les escasses estones lliures k té. la maria, a part de cuidar-se de l'alberg, fa d'infermera a un centre mèdic k hi havia al davant. tenen una filla gran estudiant a lima i dos nois: en highlander (si t'agrada queen i les pelis de flipats, ja saps de que parlo) i en fran, un cadell hiperactiu. encara no he decidit si era un dimoni o un catxondo.

com ens ha passat més d'un cop, hi anàvem per un parell de dies i ens en hi vam quedar 4. ens vam sentir molt còmodes i ben tractats. un lloc molt recomanable, l'isuyama de puerto maldonado, al mig de la selva del perú.

CONOSE SORO?

abans de marxar d'arequipa, volíem pujar al volcà ampato. però per problemes logístics ho vam desestimar i vam decidir canviar de zona. un cop descansats i havent recuperat algun michelin k devíem haver perdut en algun barranc o volcà, ens vam dirigir cap al cusco (hi ha llocs on l'escriuen així i altres k l'anomenen cuzco) (jo faré lo k'm roti). el cuzco (ho veus?) és possiblement la ciutat més bonica del perú, i tb' possiblement la més cara. com k ja la vam visitar fa 5 anys en la nostra particular descoberta d'aquest bonic país, ens vam dedicar bàsicament a jeure i omplir la tripa.

un cop carregats d'energia vam pillar un bus a tinki (3800m), un llogarret situat a la ruta cap a la selva i als peus de la cordillera vilcanota.

l'anècdota (k seria d'un viatge sense anècdotes?) va arribar quan portàvem una hora i mitja (meitat de camí) i en un control de carreteres (al mig d'una corba on no paraven de passar camions de gran tonatge) descobrim "anonadados" k el conductor no tenia carnet ni conseqüentment seguro.

"no tiene ningun tipo de documentación." va dir el poli k va pujar a informar-nos.

cert k el nano era sospitosament jove, però no ens podíem ni imaginar k algú s'atrevís a portar un bus sense carnet al perú. aquí els controls policials són molt freqüents. l'agent ens informa k se l'enduen a la comissaria del poble més proper i k els passatgers podíem agafar un altre transport allà.

la segona sorpresa va venir quan vam veure k el k conduiria els 10km fins el poble era el trapella indocumentat. "anonadados again" no vam gosar protestar.

vam arribar a tinki molt més tard de lo previst, i entre això i k espurnejava, ens va fer mandra sortir. ens vam quedar en un hostal per oblidar. anunciava aigua calenta, wi-fi i tv per cable. zero de tres. bueno, la tele tenia un cable, sí. i es veia un canal. telenoveles. "las tres anas" posaven: una mu mala, una mu tonta i una mu depre. tanca la tele.

la cordillera vilcanota conté, després de cordillera blanca, la segona extensió de geleres més gran del perú. naltros volíem circunvalar el massís del cim més alt d'aquí, l'ausangate, amb 6372m. il·lusos de nosaltres, era un cim k teníem a l'agenda, però quan el vam veure vam embrutar una mica les calces. si en puto jou no ens treu a fer gel i el puto punk no ens treu a escalar, aquests "turonets" tan tiessos estan fora del nostre abast.

fan pagar 3€ per entrar a la zona: per la comunitat, manteniment de camins, etc. la veritat es k els camins estan molt millor k en altres zones, hi ha campaments amb lavabos i de tant en tant trobes algun cartell: sense informació útil però "coño", un cartell!

preguntant aquí i allà (pq' a les cruïlles no n'hi ha de cartells) agafem la ruta més o menys correcta. la canalla k trobem (avui hi ha vaga de mestres i pul·lulen por ahí) és més tímida k en altres llocs. semblen encuriosits, però la veritat és k només obren la boca per demanar-te caramels. se conoce que a ningún puto gringo le ha llegao a casa la factura de un dentista peruano. en tres horetes, en les quals el temps ha passat d'un matí esplèndid a empalomar-se k te cagas, arribem a upis (4400m). són 4 cases al mig del no res però amb la gratificant circumstància d'acollir un parell de piscines termals (1'4€/ persona) k, donat el color k'stà agafant el cel, disfrutem amb alegria. hi ha vestidors i lavabos en un estat deplorable, però les piscines estan bé. a una fins i tot costa aguantar-li la temperatura. hi ha un temptador campament al costat, però és molt d'hora i decidim continuar. 

l'escalfor corporal es ressenteix quan arribem a la collada d'arapa (4.800m) enmig d'una intensa nevada i una tempesta de llamps d'aquelles k ta fan pensar "mecágüen!". xops com una mala cosa (m'haig de canviar el gore) arribem a la llacuna pucacocha (4.600m) on trobem un porxo al k podem encabir la tenda. el sol ens deleita amb la seva presència a l'última hora del dia, dibuixant intrigants ombres a les geleres k's despengen de l'ausangate. els gansos andinos volen obsequiar-nos amb els seus càntics, però k vols k't digui? desafinen una mica bastant.

tempesta nocturna. matí esplèndid. esperem el sol amb les mans aferrades a un got de cafè calent. a un costat, geleres recent vestides de nova neu blanca, a l'altre, fines agulles de roca negra k semblen voler competir per veure qui desafia més les lleis de la gravetat. al mig, al nostre camí, llacunes turqueses habitades per almenys una dotzena d'espècies d'ocells diferents. al costat d'unes xaboles de palla veiem acampats a 3 israelites (mascle, jove, amb barba, no saluda: digue'm racista, però és israelita. si vols aposta). després ens creuem amb un anglès: en bici! el paio s'acaba de currar una collada de 5.000m i encara riu. com k el veiem en baixada ens fa certa enveja. el nostre camí puja suau fins al primer coll del dia, a 4900m. les cames ens diuen k els hi falta menjar i els pulmons k d'hematocrit anem bé.

baixem cap a la ausangatecocha (cocha=llacuna), k canvia del blau al verd depenent de si rep llum directa o filtrada pels núvols. enfilem cap al palomani riti (5241m), el turonet de l'excursió. a primera hora es veia tot blanc, però les estones de sol han fos la neu, retornant-li el seu cromatisme natural basat en una espectacular varietat de minerals. l'entorn és impressionant: els seracs pengen amenaçants de l'ausangate, els colors de les muntanyes circumdants semblen engegar-se i apagar-se als pas dels densos núvols. arribant al cim, la carena és aixonada. ara el terra és verd, després blanc, ocre, granate, groc... vaig sense motxilla i una inspiració profunda em convida a córrer. 5200m i em sento psicotròpicament lleuger. la marta avui s'ha quedat al coll: molt de pes i poques calories. veig un puntet enmig d'una inmensitat salvatge. se m'entelen els ulls. som uns privilegiats. no sé si em pregunto pel sentit de la vida, però sé k em responc k m'és igual, k sigui el k sigui ja em va bé.

baixo corrent (i m'adono k lo k feia de pujada no era ben bé córrer) per fer-li una abraçada a la dona. parlem de colors, de muntanyes, de cortines de pluja k'ns passen fregant... concluïm k'stem al lloc correcte en el moment precís.

tornem a la mundana realitat i ens carreguem les motxilles per baixar a finaya, un assentament de pastors d'alpaques. caminem una horeta més pampa amunt i plantem la tenda al costat d'un riuet amb vistes al jatunhuma (6.094m).

coneixem a en julio, un noi de 40 tacos k (per ordre d'importància) riu, mastega coca, i s'endú un ramat d'alpaques cap al poble.

"es peligroso dejarlas en la pampa de noche. viene soro i mata alpaca" i s'agafa la gola com si s'escanyés acompanyant la performance de sons guturals.

"soro? el soro qué es? cómo un puma?"

"no, puma no. soro. conose soro?" i es llença sobre la marta fent veure k l'escanyava i grunyint com una bèstia ferotge. després ve cap a mi, m'aixeca el forro polar i fa com si em mengés els budells. tot això mastegant fulla de coca i rient com un poseso. se m'encèn la llumeta i dic:

"ah! zorro. quiere decir zorro."

ell em mira com dient: "tu eres tonto o qué?" però diu:

"claro. soro. lo que yo he dicho"

ens acomiadem entre riures i marxa corrent, perseguint les alpaques i saltant de pedra en pedra com un kilian jornet tret d'un acudit.

a la nit torna a nevar una estona però descansem raonablement bé. esmorzem tranquils i torna a nevar. recollim la tenda xopa, xopa, xopa... per lo de les 3 dimensions (aquest era massa dolent, me l'hagués pogut estalviar). passem per jampa, el poble d'en julio. seria un llogarret bucòlic, de postal, amb sostres de palla, envoltat de sismils glaciats i tal. però de bucòlic res. aquí la vida és dura de collons.

el matí s'arregla i enfilem cap a la collada de pachanta (5.080m), "l'últim" obstacle de la ruta. més 6.000s punxaguts, més "merengues" de gel i més llacunes multicolors.

los inexcrutables caminos de la vida ens regalen una altra simpàtica pedregada. sentim com la intensa natura ens cala fins als ossos. arribem al poble de pachanta (4.200m) amb fang i aigua per vendre. dingú no ens ho compra, bo i això estem de sort: trobem un alberg insalubre, incòmode, fosc, fred i humid però molt barato i amb cervesa. oita! a més està a 100m d'unes piscines termals.

ens banyem a la tarda, a la nit i a la matinada. hi ha pocs plaers comparables a sentir la pluja freda a la cara quant tens el cos dins d'una piscineta termomineral a 40ºC.

l'endemà tornarem a tinki (2 hores per pista) i al cuzco (3,5 hores de bus). és diumenge i tots els pobles pels k passem celebren mercats rebossants de vida i estrafalaris vestits de colors.

a l'altra punta del món, en un llogarret del maresme central perdut al mig de les MUNTanyes,  prop de 2.000 valent@s han sortit a suar-se la marxa dels termes. reflexionem amb enveja. viatjar es la òstia. viatjar pel perú es la reòstia. però hi ha pocs plaers comparables a córrer pels boscos del maresme un matí de tardor. enhorabona company@s, i dues abraçades "mu grandes".

hi ha una dada irrellevant però k m'està tocant los pebrotillus. pinta k aquest 2016 serà el primer dels darrers 27 anys k no hauré corregut cap marató. a no ser k alguna kabra arenyenca s'ofereixi a fer-nos de llebre pel recorregut de la marató dels termes el 27 ó 28 de desembre, i així ho solucionem.

...jo ja ho he dit.