...ni ná.

esto no es invierno ni es ná.
t’ho pots creure? k esmorzem amb màniga curta a les 7 del matí aquí a la terrasseta ? i k en teoria és hivern a l’hemisferi sud? i k’stem a 3000m d’altitud?
pues creut’ho. fa calor.
al vespre. al vespre sí k t’abrigues. però durant el dia, esto es jauja.
huaraz amb el seu entorn, és molt xulo. bueno, si t’agrada la muntanya, si no, no cal k vinguis. es un lloc per passar-te un parell de mesos fent cims i descansant a les fonts termals circundants, o gaudint de bona gastronomia i agitada vida nocturna. tot a preus molt assequibles i envoltat de friquis k han vingut a passar penúries com tu.
sempre k tinguis dos tormells en condicions.
la marta no pot fer monte. ens ha costat acceptar-ho, peró más vale tarde que nunca.
ens n'anem. rendim piolets i arnessos i ens convertirem en turistes convencionals. res de fer fotos a seracs i arestes. a partir d’ara a empapar-nos de cultura i exotisme. mira tu com estan les coses, k fins i tot no descartem de jeure a alguna platja i torrar-nos cual alemán gamboso. això és convenciment.
quan la marta acabi el tractament amb el fisio, un peruà jove i simpàtic (has vist, àngels? et posa les banyes amb qualsevol), deixarem huaraz. hi tornarem. no sabem quan, però hi tornarem. aquí encaixem.

i ara cap a lima, i després titicaca, i després cuzco... ens dirigirem valents allà on ens porti el destí.

bueno, el destí no. el senyor aquest k porta el bus. k de fet aquí al perú ve a ser el mateix.

s'obre un món nou per nosaltres. tinc fe. sobreviurem.

CHAVIN DE HUANTAR

es diu marcos. és originari del nord del perú, frontera amb ecuador. pero una dona i la seva afició per les arts (es escultor) el van portar aquí.
ara fa de guia a les runes de chavín de huantar.
i ho fa molt bé. ens va tenir tres hores per plaçoletes i laberints. explicant teories, versions pròpies i acceptant com un repte la interacció.
tot va començar fa 3500 anys. diu k, vinguts de la selva, uns chamans van triar aquest turonet enfonsat a les valls de l’est de la cordillera blanca. ubicat a la confluència de dos rius, el lloc era idoni pel seu pla maquiavèlicament absurd. pero el van traçar amb mestratge. i els hi va funcionar. no eren més de 50, pero tenien controlades les ments de totes les tribus en 1000km a la rodona. es diu ràpid. pero els hi portaven ofrenes i tributs de llocs tan llunyans com nazca o l’ecuador.
i com s’ho van fer per viure del cuento durant... 1000 anys!!!
pues simple. van montar un teatre. un teatre de la por.
agafaren icones i mites de les civilitzacions properes, i s’erigiren en portaveus dels deus i profetes de catàstrofes.
que s’ha de ser molt tonto per caure-hi?
...sí ...clar. realitzaven cerimònies amanides (jo hagues posat aderezadas, pero la marta m’ha dit amanides. alguna sugerència?) amb drogues d’efectes al.lucinògens. i la construcció del temple estava plena de passadissos dirigits a provocar l’aparició d’algun tarat disfressat amb plumes de colors. tb’ esta tot ple de canals d’aigua soterrats però foradats a mode d’instruments de vent. controlant el fluxe dels torrents i tapant o destapant forats a voluntat creaven fantasmagòrics efectes sonors per acollonir al personal.
vaja, tu imagina’t a en ratzi vestit de reinona del carnaval de les palmes entonant la lady gaga a todo trapo: “alejandro, alejandro has a poker face, la, la, la”
no m´ho neguis, algo li pagues al menda.
diu k és el primer temple de sugestió psicològica k es coneix a les amèriques. després va venir hollywood i el lecturas.
però ho devien fer de la òstia els colּlegues. pq’ de vegades les taxes k cobraven arribaven al 50% de la producció. vaja, com l’ajuntament de mataró.
i, repeteixo, la cosa es k van mantenir el tinglado durant un mileni (casi com un partit entre en nadal i en federer).
fins k algú del poble del costat, chavín, va dir: “pues yo no me creo nada, hoy me marco un simpa.” i com k no es va enfonsar el cel, ni va sortir del riu cap bèstia tenebrosa per crospir-se les verges, pues tothom va deixar de pagar.
i com k no van voler preinventar la inquisició, doncs van marxar capcots.
sense guerres van venir i sense guerres van desaparèixer.
que pardillos!
i a en ratzi no li cal ni desenpolvar el vestit de plomes.
...clar k ell va tenir la inquisició...

ISHINCA

doncs vam pujar a la vall d’ishinca amb l’agosarada intenció (jodé, que bieng k’ehcribo) de pujar tres cims. dos per aclimatar: l’ishinca i l’urus, i un “caramelu” que es diu tocllaraju i que s’alça 6032m sobre el nivell del mar.
pero si has llegit l’entrada anterior ja sabras k vam haver de canviar de plans.
vet aquí una exposició de la succeció d’aconteixements. (jodé, hoy estoy que me salgo)
doncs l’aritza (el guia basc que porta l’alberg on som) ens va gestionar el tema de taxis i arrieros per pujar al campament, que ja està a 4350m. el burro que va portar l’oscar (l’arriero) era molt petit, pobre bèstia... ens va fer una mica de llàstima, però tampoc no molta, siguem realistes. o es carregava ell els 50kg de material o ens els carregavem nosaltres ...i vam aparcar l’animalisme durant 3 hores i mitja.
el campament es una explanada de sediments a l’alçada abans mencionada (eso ha rimao i tó), de 3 ó 4 hectàrees d’extensió. habitat per un pupurri d’ànimes; és com un petit món de gents de tot arreu amb unes quantes característiques comunes: pasar frío, hambre y fatigas... pa ná. caminar hasta l’agonía con tó de hierrajos colgando y atao a un colega pa no matarte solo, y total... pa ná. y subir montes que parecen desafiar toda ley física... pa volver a bajarlos.
vaja, que ens trobavem com a casa.

vam plantar la tenda en un bonic raconet que va acabar resultant el toilette de les bèsties de càrrega. com k el sol s’amaga darrera les muntanyes allà a quarts de cinc, sopes ràpid i ràpid t’amagues al sac (ja et mors d’enveja, eh carmeta?).
l’endemà ens llevem a les tres. com k tenim molta experiència, triguem una hora de rellotge (una hora! per déu, k fa fred! dona’t pressa, per déu!) en pendre un tè i posar-nos les botes. ens abriguem amb la intenció de desabrigar-nos a la k comencem a suar. però no suem. el biruji es important i dins el plumi s’està de conya. la nit es esplèndida, els pensaments viatgen d’un cantó a l’altre, les mans fan mal i les emocions es disparen.
“marta... estem als andes”
arribem a la gelera quan comença a clarejar i trobem dos nanos de la bay area. semblen forts, pero un està tocadet... hecho una pena, vamos. tosiendo y esputando plasma d’una manera que ya daba asco y tó, el zagal.
la neu està en bones condicions, no hi ha perills i la marta va una mica més lenta. així k m’avanço fins una collada de 5300m a on ja toca un sol k necessito. i l’aprofito. òstres, que bé k senta el solet quan tens la cara glaçada. arriba la marta i ens menjem... una banana. ens encordem (no pa no matarte solo, sino pa que no se mate naide) i superem una fàcil rimaia (bergschrund, Conny) per un sòlid i empinat pont de neu. unes rampes finals d’uns 45º, i arribem a l’estretíssim cim de l’ishinca, a 5535m sobre el nivell del mar. la vista es espectacular, però de veritat que és tan estret, que quan arriben els ianquis (como me vayas a escupir a mi te doy!) monto un ràpid ràpel (sona cofoi, això. diga-ho en veu alta, ja veuras com rius i tot). passo la corda per un bolet de neu k algú s’havia currat i baixem pel pas adrenalític del turonet. una rimaia d’uns 8m amb un petit pont ja trencat que has de saltar aixis com de viage si no es que vols rapelar per un desplom raro vigilant de no empalar-te amb multitud de primes i afilades estalactites.
passa ràpid per això, no et pensis.
la baixada suau, calurosa i llarga.
i la marta es torça un peu.
si et sembla bé, obviaré les sensacions d’impotència k’ns van invadir en aquells moments. (bueno, si vols fer un minut de silenci, no et tallis)
l’endemà el tormell està millor... pero no està bé.
decidim quedar-nos un parrell de dies a veure si la marta pogués baixar caminant. veiem l’oscar, l’arriero, i acordem l’horari.
antiinflamatoris, banys d’aigua freda, bona teca i cusqueña (la cervesa local) fresqueta que et venen unes dones quechua k tenen muntada una paradeta a la vall (recordem k’stem a 4300m. i passen les nits amb mantes de llana d’alpaca!). pugen pa fresc cada dia i els preus són semblants k a huaraz. esto es el paraiso, company.
aquell dia pujo a inspeccionar el campament d’alçada del tocllaraju, a uns 5100m, encara amb l’absurda esperança que en uns dies ens hi enfilarem per passar la nit. l’aclimatació es excelּlent. el lloc, una passada: una balconada sobre un riu de seracs sota la piràmide d’un km del toclla. m’hi trobo dues tolossarres amb en pedro (un guia). no han fet cim agobiades per les esquerdes, però riuen pels descosits. això es aprofitar el temps. com a bones basques, els hi costa deixar de parlar, pero miraculosament trobo una pausa per dir k m’esperen per dinar i k ja’ns veurem abaix.
un cop a la vall, el seu campament es el més animat. tot tipus de guies, cuiners i machos entusiastes s’acosten a veure com els hi ha anat a les “dicharacheras” vasques.
despres de dinar la marta i jo ens hi passem, i una em diu algo així com:
“ahi va la ostia, tu cara me suena”
“pues claro que te suena, si me has explicao el ultimo año de tu vida hace dos horas ahí arriba”
“ostias, sí que es verdad que me suena haber estao txarlando con alguien”
o sigui k la qüestió es xerrar, xerrar i xerrar. si algú t’escolta, i qui sigui aquest algú, és el de menys.
riem una bona estona. les tíes porten 9 mesos viatjant per sudamèrica. ara estan tristes pq’ sls hi acaba, pero no em fan pena... que kabrones. quina enveja. un altre cop costa de tallar la conversa, però finalment aconseguim anar a dormir.
l’endemà, la marta torna a descansar. s’apalanca en una pedra a controlar els moviments de tothom. s’ha convertit en la verdulera del campament. la k sap què es cou dins de cada grup. no se le escapa detalle...
jo ma llevo d’hora i a quarts de 4 ja estic enfilant urus amunt (l’urus es una altra muntanya, per no trencar la rutina). el camí és dret del copón, però em trobo molt bé i començo a avancar grups. primer uns alemanys joves (i molt guapos, marta. sí, ja sé k’stan molt bé...), després uns alemanys vells, k no parlen gaire pero tiren una de rocs, els putes! finalment, a una canalilla trobo les vasques. de xerrera, como no. van xino xano, però és que no callen les tíes. toques gel a 5200. no hi ha esquerdes. la ruta és segura i m’avanço tot sentint la cantarella de fons. arribo a dalt bufant pero sencer. encara no s’ha fet de dia i l’espectacle que s’obre davant dels meus ulls és impressionant.
al fons, a l’est, un mar de núvols vermells, anuncia k la vida ja es desperta per les planícies de la selva amazònica. els gegants k m’envolten semblen sentir-se observats i es posen els seus millors vestits de gala. els seracs k pengen del copa, després d’haver aparegut grisos tota la nit, ara es tornen roses, després vermells, i després grocs. l’impressionant mur de roca del ranrapalca, deixa el negre per pintar-se d’un marró ocre k acaba sent vermellós. les pendents esquerdades del toclla semblen una faldilla de topos disposada a bellugar-se al ritme de la festa. el fred em convida a ballar. i la magia, tot i la manca d’oxigen, em porta a cantar.
“the sun machine is going up, and we’re gonna have a party”
tot esclata quan els primers rajos de sol escalen les arestes del toclla per banyar-me la cara. és el moment d’eixugar-se les llàgrimes, fer la darrera contemplació i enfilar cap avall.
les vasques estan eufòriques arribant al cim. els alemanys vells continuen ”parcos en palabras”. els joves (guapos amb ganes, eh marta?) van al seu ritme, ja amb el grup trencat (son 3. multitud. ja se sap) es el primer cim k fan des k han arribat i se’ls nota manca d’aclimatació. els dos primers encara tenen ganes de riure. el tercer (en tom) no.
a quarts de nou ja li estic fent petons a la dona més guapa del món, k’m posa al dia de totes les xafarderies intrascendents k porta l’avorriment.
passem el dia de relacions socials. amb els cuiners i arrieros, que s’enrotllen molt si els hi dónes conversa. tb’ amb un grup heterogeni dels països (valència, tarragona, vic, ribes de freser) k venen a aclimatar aquí amb l’objectiu d’atacar l’alpamayo en uns dies.
la llàstima és k els més forts estan molt tocats de la panxa. fa cosa. el malestar fisic pot amb l’optimisme. després conversem amb els alemanys guapos (no em vull posar pesat, pero es k em comencaven a semblar guapos a mi tb’). escaladors de baviera. s’ho pendran amb calma amb l’ishinca i el toclla al punt de mira.
l’endemà descans per naltros. bueno, jo m’enfilo una miqueta a veure unes llacunes verdes k hi ha als peus del pucllaraju. i trobo cavalls i vaques a 4900m. cagant-se als torrents “cristalins” dels cuals bevem l’aigua. mejor no pensar.
continuem visitant i rebent visites.
fem uns altres amics. uns alemanys (n’hi han molts) k vaig conèixer en no sé quina excursió. un de gran, en michael. i un de jove, en raphael. resulta k baixant de l’urus em vaig trobar un piolet. no era de ningú dels k havíem compartit excursió aquell dia. tot content ja el feia meu, pero al final va resultar ser d’ells. els hi vaig tornar a canvi d’una cuzqueña i unes adreces d’e-mail. k vols k’t digui... va sortir a compte.
i deixem ishinca.
amb un tormell tocat i el cor ben alimentat. impressionants muntanyes i un pupurri de gents k’s mouen entre l’espectre de lo interessant i lo collonut, k potser és el mateix.
ens hem sentit com a casa.
k la marta es recuperi, i a veure si tornem aviat.
un petó, familia.

COSES QUE PASEN

ja hem tornat a la civilització. dos dies abans del previst.
es que aquesta nena! pues no va i s'em fa un esguinç!
fora conyes. es veritat. la marta s'ha fet un esguinç al tormell dret.
no passa res, estem be, simplement farem un canvi de plans. pensavem fer muntanya i despres turisme, i ara ho farem al reves.
va ser baixant de l'ishinca, un bonic i entretingut turonet de 5530 metres. esta be. de fet, avui ha caminat els 12km de baixada desde el camp base fins on ens recullen els taxis. i dema anem al "curandero" per descartar algo mes serio.
ara estem a huaraz, dando buena cuenta de les cuzqueñas de 620ml, i simplement buscarem alguns banys termals a on ens cuidin be. la llastima es que portavem una aclimatacio collonuda, pero no passa nada... ja la tornarem a agafar.

... ens tanquen el cafe. ja escriure dema...

ENTRE LA BLANCA I LA NEGRA

pues sí noi. ja som al perú. un viatge al que li teníem moltes ganes. i aquest any sí, com diuen alguns, no sé perquè.
volàvem desde la laberíntica t4 de la kapital del imperio fins a lima. 12 hores amb iberia. al primer avió k devia comprar la companyia de marras. de tant en tant el netegen, però de reformes poquetes. els seients més tous que un flam caducat.
a la grisa i caòtica lima, pillàvem un bus cap a huaraz. vuit hores més por esos mundos. còmode per això, el bus. plàcid trajecte per diferents paisatges desèrtics, si no fos per que el veí del costat, (un gordo baixet i kabron) ens va "deleitar" amb totes les bandes sonores dels culebrons sudamericans. a més, una collada de 4100 es va aliar amb el cansament per intentar reventar-nos el cap. vaja, k lo de plàcid és un decir.
i huaraz... ostias! ara entenc k la gent k ha vingut digui k si tornés al perú, vindria aquí i prou.
a 3100m sobre el nivell del mar (toma ya!) i encaixonada entre la cordillera blanca i la negra. te a tota hora unes vistes espectaculars dels gegants esquerdats k s'aixequen més de 3 km en vertical. amb cent mil habitants k semblen multiplicar-se sense parar, la capital del ancash te una vida en constant moviment k sembla no voler-se aturar.
se menja be, tu. ostias! sa menja molt bé. i barato! i abundant!
estem allotjats a l'alberg andinista de la giselle i l'aritza monasterio, un guia de muntanya que va venir d'euskadi fa vint anys i aquí s'ha quedat. tenen un fill, en suaitz, i li agraden molt les pel.lícules de dibuixos animats doblades al peruà.
i bueno. hem fet un parell d'excursionetes per aclimatar, xules xules. hem conegut gent d'allò més interessant dels k ja parlaré quan en tingui ganes. la marta avui està encara més guapa k ahir, i jo sembla k m'he recuperat de les diarreas k me van deixar potxo potxet.
sembla k demà marxem a les muntanyes, a la quebrada de ishinca. tenim mono. fa un temps de conya. l'aritza diu que feia anys k no hi havien tan bones condicions...
hem de marxar. hem de pujar.
it's our duty!
duty, duty!

MOMENTS MÀGICS

La soledat del vegetarià (o to eat or not to eat meat...)

Teràpia anti estrés

Hoy me siento flex


Contra viento y marea

AOTEAROA

Plou. Plou de nou a la terra del llarg núvol blanc, Aotearoa. Com més temps portem en aquest país, més evident resulta que haurien de canviar el nom de Nova Zelanda pel nom maorí. El llarg núvol blanc és un element íntrinsicament lligat a aquesta terra, que la condiciona i acompanya incondicionalment. I a nosaltres també ens condiciona el desenvolupament de les nostres vacances. Des que les vam començar ara fa 10 dies (alguns fa 10 mesos), aotearoa ens ha acompanyat pràcticament cada dia, excepte dos, durant els quals ens va deixar gaudir d'uns quants rajos de sol. La resta, núvol... però si només fos el núvol, el que passa és que sol anar acompanyat de pluja, neu, vent... És el que té aquest país, que estàs en "molt" contacte amb els elements. De vegades un pèl massa.

Fent un resum de la situació i desenvolupament de les vacances en qüestió, doncs van començar el dimecres 23 de setembre quan vam deixar Chch i el nostre acollidar piset, després d'unes hores intenses de neteja. La feina que vam tenir per encabir-ho tot a la furgo, i "tot" vol dir tot lo poc que ens enduem de vacances, perquè les 4 bosses restants ens les guarda la Jen molt amablament a casa seva (té una casa molt gran i espectacular). Ara és quan ens adonem que podriem haver comprat una furgo més gran... Total, conduim unes 3 hores cap al nord fins a Kaikoura, on volem intentar pujar el Manakau (2.605m.). Ja l'haviem intentat però vam fracassar degut a la quantitat indescriptible de neu que havia caigut en aquestes muntanyes deixant els camins totalment impracticables. Però jo havia vist -des de l'avió que vaig agafar a l'illa del nord- que se n'havia fos molta i que la cosa pintava millor. Després de visitar les foques que habiten la península de Kaikoura, aparquem la furgo al pàrquing de l'inici del camí al Manakau, però després de sopar comença a caure una pluja intensa que dura tota la nit i que és neu més amunt. Al matí decidim fer la segona retirada. Adéu, Manakau, no podem perdre més temps amb tu. Decidim seguir nord amunt cap a Marlborough sounds, però primer fem una curiosa parada per descobrir una vintena de cries de foca saltant i jugant alegrament en una badina als peus d'una cascada al mig del bosc a 10 minuts a peu del mar. Com s'ho fan per arribar aquí dalt? Les dues nits següents les passem als càmpings que el DOC (Department of Conservation) té escampats pels parcs. Les dues nits són passades per aigua i lluitem de valent amb les capalines per montar unn toldo decent on poder cuinar amb certes garanties de sequedat. Em recorden que avui és el meu aniversari, però la cel.lebració no passa a la història, o potser sí, per ser el més fred, mullat i trist en molts anys... (Gràcies pels que pensàveu en mi... què devieu estar pensant?) De dia aconseguim fer algun cimillo i alguna correguda pel bosc frondós de palmeres i plantes tropicals variopintes, encara que no acabem de trobar tots els camins que indica el mapa. Però sí que aconseguim alguna vista parcial de les ríes o entrants de mar que caracteritzen aquesta zona espectacular.

El diumenge tenim una petita treva i gaudim de sol durant unes hores. malauradament, és dia de carretera, compra i internet a Nelson. Ens endinsem al Kahurangi National Park per una pista estreta del copón que ens porta a la Cobb Reservoir amb el temps just per montar el toldo que hem comprat avui i disfrutar d'un sopar i bon vi tot estrenant-lo sota la pluja. Passa la prova: constatem que és un bon toldo. L'endemà sembla que no queda més aigua per caure després dels xàfecs de la nit i tirem la vall Cobb amunt fins al super refugi Fenella. Aquests del DOC s'ho curren d'allò més bé. Tenen una xarxa de refugis collunuda, però necessària de fet tenint en compte les condicions climatològiques inestables del llarg núvol blanc. Podem assecar-nos la roba i el calçat amb l'escalfor de l'estufa de llenya. A aquestes alçades els nostres peus ja comencen a resentir-se de tantes hores d'humitat dia rera dia, setmana rera setmana. Estan encongits i arrugats. Cada vegada que anem a córrer o caminar els peus es mouen de bassal en aiguamoll i d'aiguamoll en riu. Ja ni ens molestem a posar-nos les botes: les bambes s'assequen més ràpid.

Al refu coneixem una parella de xecs que s'estan un any viatjant per aquí després d'haver treballat uns mesets en una granja collint fruita (expliquen coses que trenquen totalment el mite del neozelandès ecològic i pro verd). Dimarts matinem per fer el Kakapo (1783m.) però al cim anterior (Waingaro, 1604m.) la cosa es comença a ennegrir i baixem cap al refu sota aiguaneu. Del refu al cotxe 3 hores més sota l'aigua pura i fresca de NZ. Visca els elements!

Els caçadors sembla que no s'espanten amb la pluja, més aviat fan com els bolets: van apareixent petits i grans, tots armats amb els seus rifles (això no s'assembla al símil del bolets, oi?) i les seves jeques de coloraines, sembla que es porta el carabassa últimament, a banda del clàssic caqui, clar. Suposo que algus pensen que és més important camuflar-se entre el bosc per sorprendre els animalons, mentre d'altres opten per fer-se visibles a la multitud d'altres caçadors pul.lulant pel bosc. Potser hauriem d'anar més cantons per aquestes latituds... En tot cas, emprenem la baixada cap a la costa, la Golden Bay, a veure si el sol s'amaga per allà. Entre plugim i plugim aconseguim fer alguna foto de la badia i aparquem la furgo en un altre inici de camí, el que ens portarà al Knucke Hill (510m.) -els nostres objectius estàn a la baixa...- Passem una altra nit solitaria sota la pluja però al matí sembla que hi ha alguna clariana i ens falta temps per arrancar a córrer cap al Knucke Hill. Barreta energètica al cim tot contemplant les formes de la badia i els boscos tropicals que ens envolten. Sembla que estem sota una clariana generosa però els núvols segueixen envaïnt les muntanyes dels voltants. La treva no durarà gaire, el temps de baixar corrent, agafar la furgo fins al costat d'uns llacs on esmorzem i quan estem a mitja passejada ens torna a saludar la pluja. D'alguna manera ens adonem que necessitem una dutxa de veritat, amb aigua calenta i sabó, que amb les dutxes de pluja no n'hi ha prou, i que la furgo comença a desprendre un no sé què insoportable. Anem a Puponga on hi ha un únic càmping en molts kms a la rodona i feina tenim a trobar el paio perquè aprofita qualsevol moment per anar a pescar.

Ara ens trobem a l'extrem més nòrdic de l'illa del sud, que vist des del cel fa la formand'un kiwi amb el bec llargarut format pel Farewell Spit, que és una tira d'una 25 kms que s'ha format amb l'acumulació dels sediments que porten els rius dels Alps (els de NZ séntén). Tot i que a la nit plou, l'endemà ens llevem amb un cel obert i blau que aprofitem per ispeccionar la zona: les dunes perdudes, les platges exòtiques, els penya-segats imponents, les foques mandroses i els mil.lers de xais invasors. A mitjans s. XIX això fou una zona minera d'extracció d'or i carbó bastant important.

Com que el el 75% del territori d'aquest país, ho van destrossar cremant els boscos i fent el lloc més habitable. També hi va haver l'esplotació ramadera. Els pakeha (gent europea) van portar-se els xais i tota la mandanga d'Europa, inclús l'herba on pasturen és d'origen europeu, ja que despés de cremar-ho tot aquí no creixia res més que punxes i manuka. Cal dir que l 25% de vegetació original que queda és espectacular.

Després d'un dia atrafagat i sec, això sí, amb un vent que feia perdre l'equilibri, ens encaminem cap al sud del Kahurangi per veure si el bon temps ens permet pujar el Mount Arthur (1795m). Però ai, que això es Kiwiland! Aquí hi ha poques gasolineres i les que hi ha tanquen quan tanquen. Les dues de Takaka a les 7 de la tarda, i si arribes a les 7 i quart i no tens la targeta BP o la Mobil, l'has cagat de ple! Fem guardia davant les gasolineres (des d'un punt estratègic es veuren les dues) durant més d'una hora per si algu va a posar gasolina; l'hi demanarem que ens deixi utilitzar la seva targeta. Però sembla que ningú té aquestees targetes o ningú necessita gasolina aquesta nit. Finalment ens acomodem al pàrquing del punt d'informació que hi ha al costat, lavabos inclosos, mirem una pel.li al portàtil i intentem dormir ignorant el soroll dels cotxes i camions que no paren de passar. A les 7 del matí obra la gasolinera i fotem el camp d'aquest lloc. Total, tampoc hem perdut un temps tan valuós. A la nit ha tornat a ploure i la zona on ens dirigim està gris i encapotada. Aotearoa no ens abandona. Un altre dia de lectura i contemplació. Se'ns estan acabant els llibres que vam treure de la biblioteca de Chistchurch; no pensàvem cultivar tant la ment durant aquest viatge, la veritat.