ISHINCA

doncs vam pujar a la vall d’ishinca amb l’agosarada intenció (jodé, que bieng k’ehcribo) de pujar tres cims. dos per aclimatar: l’ishinca i l’urus, i un “caramelu” que es diu tocllaraju i que s’alça 6032m sobre el nivell del mar.
pero si has llegit l’entrada anterior ja sabras k vam haver de canviar de plans.
vet aquí una exposició de la succeció d’aconteixements. (jodé, hoy estoy que me salgo)
doncs l’aritza (el guia basc que porta l’alberg on som) ens va gestionar el tema de taxis i arrieros per pujar al campament, que ja està a 4350m. el burro que va portar l’oscar (l’arriero) era molt petit, pobre bèstia... ens va fer una mica de llàstima, però tampoc no molta, siguem realistes. o es carregava ell els 50kg de material o ens els carregavem nosaltres ...i vam aparcar l’animalisme durant 3 hores i mitja.
el campament es una explanada de sediments a l’alçada abans mencionada (eso ha rimao i tó), de 3 ó 4 hectàrees d’extensió. habitat per un pupurri d’ànimes; és com un petit món de gents de tot arreu amb unes quantes característiques comunes: pasar frío, hambre y fatigas... pa ná. caminar hasta l’agonía con tó de hierrajos colgando y atao a un colega pa no matarte solo, y total... pa ná. y subir montes que parecen desafiar toda ley física... pa volver a bajarlos.
vaja, que ens trobavem com a casa.

vam plantar la tenda en un bonic raconet que va acabar resultant el toilette de les bèsties de càrrega. com k el sol s’amaga darrera les muntanyes allà a quarts de cinc, sopes ràpid i ràpid t’amagues al sac (ja et mors d’enveja, eh carmeta?).
l’endemà ens llevem a les tres. com k tenim molta experiència, triguem una hora de rellotge (una hora! per déu, k fa fred! dona’t pressa, per déu!) en pendre un tè i posar-nos les botes. ens abriguem amb la intenció de desabrigar-nos a la k comencem a suar. però no suem. el biruji es important i dins el plumi s’està de conya. la nit es esplèndida, els pensaments viatgen d’un cantó a l’altre, les mans fan mal i les emocions es disparen.
“marta... estem als andes”
arribem a la gelera quan comença a clarejar i trobem dos nanos de la bay area. semblen forts, pero un està tocadet... hecho una pena, vamos. tosiendo y esputando plasma d’una manera que ya daba asco y tó, el zagal.
la neu està en bones condicions, no hi ha perills i la marta va una mica més lenta. així k m’avanço fins una collada de 5300m a on ja toca un sol k necessito. i l’aprofito. òstres, que bé k senta el solet quan tens la cara glaçada. arriba la marta i ens menjem... una banana. ens encordem (no pa no matarte solo, sino pa que no se mate naide) i superem una fàcil rimaia (bergschrund, Conny) per un sòlid i empinat pont de neu. unes rampes finals d’uns 45º, i arribem a l’estretíssim cim de l’ishinca, a 5535m sobre el nivell del mar. la vista es espectacular, però de veritat que és tan estret, que quan arriben els ianquis (como me vayas a escupir a mi te doy!) monto un ràpid ràpel (sona cofoi, això. diga-ho en veu alta, ja veuras com rius i tot). passo la corda per un bolet de neu k algú s’havia currat i baixem pel pas adrenalític del turonet. una rimaia d’uns 8m amb un petit pont ja trencat que has de saltar aixis com de viage si no es que vols rapelar per un desplom raro vigilant de no empalar-te amb multitud de primes i afilades estalactites.
passa ràpid per això, no et pensis.
la baixada suau, calurosa i llarga.
i la marta es torça un peu.
si et sembla bé, obviaré les sensacions d’impotència k’ns van invadir en aquells moments. (bueno, si vols fer un minut de silenci, no et tallis)
l’endemà el tormell està millor... pero no està bé.
decidim quedar-nos un parrell de dies a veure si la marta pogués baixar caminant. veiem l’oscar, l’arriero, i acordem l’horari.
antiinflamatoris, banys d’aigua freda, bona teca i cusqueña (la cervesa local) fresqueta que et venen unes dones quechua k tenen muntada una paradeta a la vall (recordem k’stem a 4300m. i passen les nits amb mantes de llana d’alpaca!). pugen pa fresc cada dia i els preus són semblants k a huaraz. esto es el paraiso, company.
aquell dia pujo a inspeccionar el campament d’alçada del tocllaraju, a uns 5100m, encara amb l’absurda esperança que en uns dies ens hi enfilarem per passar la nit. l’aclimatació es excelּlent. el lloc, una passada: una balconada sobre un riu de seracs sota la piràmide d’un km del toclla. m’hi trobo dues tolossarres amb en pedro (un guia). no han fet cim agobiades per les esquerdes, però riuen pels descosits. això es aprofitar el temps. com a bones basques, els hi costa deixar de parlar, pero miraculosament trobo una pausa per dir k m’esperen per dinar i k ja’ns veurem abaix.
un cop a la vall, el seu campament es el més animat. tot tipus de guies, cuiners i machos entusiastes s’acosten a veure com els hi ha anat a les “dicharacheras” vasques.
despres de dinar la marta i jo ens hi passem, i una em diu algo així com:
“ahi va la ostia, tu cara me suena”
“pues claro que te suena, si me has explicao el ultimo año de tu vida hace dos horas ahí arriba”
“ostias, sí que es verdad que me suena haber estao txarlando con alguien”
o sigui k la qüestió es xerrar, xerrar i xerrar. si algú t’escolta, i qui sigui aquest algú, és el de menys.
riem una bona estona. les tíes porten 9 mesos viatjant per sudamèrica. ara estan tristes pq’ sls hi acaba, pero no em fan pena... que kabrones. quina enveja. un altre cop costa de tallar la conversa, però finalment aconseguim anar a dormir.
l’endemà, la marta torna a descansar. s’apalanca en una pedra a controlar els moviments de tothom. s’ha convertit en la verdulera del campament. la k sap què es cou dins de cada grup. no se le escapa detalle...
jo ma llevo d’hora i a quarts de 4 ja estic enfilant urus amunt (l’urus es una altra muntanya, per no trencar la rutina). el camí és dret del copón, però em trobo molt bé i començo a avancar grups. primer uns alemanys joves (i molt guapos, marta. sí, ja sé k’stan molt bé...), després uns alemanys vells, k no parlen gaire pero tiren una de rocs, els putes! finalment, a una canalilla trobo les vasques. de xerrera, como no. van xino xano, però és que no callen les tíes. toques gel a 5200. no hi ha esquerdes. la ruta és segura i m’avanço tot sentint la cantarella de fons. arribo a dalt bufant pero sencer. encara no s’ha fet de dia i l’espectacle que s’obre davant dels meus ulls és impressionant.
al fons, a l’est, un mar de núvols vermells, anuncia k la vida ja es desperta per les planícies de la selva amazònica. els gegants k m’envolten semblen sentir-se observats i es posen els seus millors vestits de gala. els seracs k pengen del copa, després d’haver aparegut grisos tota la nit, ara es tornen roses, després vermells, i després grocs. l’impressionant mur de roca del ranrapalca, deixa el negre per pintar-se d’un marró ocre k acaba sent vermellós. les pendents esquerdades del toclla semblen una faldilla de topos disposada a bellugar-se al ritme de la festa. el fred em convida a ballar. i la magia, tot i la manca d’oxigen, em porta a cantar.
“the sun machine is going up, and we’re gonna have a party”
tot esclata quan els primers rajos de sol escalen les arestes del toclla per banyar-me la cara. és el moment d’eixugar-se les llàgrimes, fer la darrera contemplació i enfilar cap avall.
les vasques estan eufòriques arribant al cim. els alemanys vells continuen ”parcos en palabras”. els joves (guapos amb ganes, eh marta?) van al seu ritme, ja amb el grup trencat (son 3. multitud. ja se sap) es el primer cim k fan des k han arribat i se’ls nota manca d’aclimatació. els dos primers encara tenen ganes de riure. el tercer (en tom) no.
a quarts de nou ja li estic fent petons a la dona més guapa del món, k’m posa al dia de totes les xafarderies intrascendents k porta l’avorriment.
passem el dia de relacions socials. amb els cuiners i arrieros, que s’enrotllen molt si els hi dónes conversa. tb’ amb un grup heterogeni dels països (valència, tarragona, vic, ribes de freser) k venen a aclimatar aquí amb l’objectiu d’atacar l’alpamayo en uns dies.
la llàstima és k els més forts estan molt tocats de la panxa. fa cosa. el malestar fisic pot amb l’optimisme. després conversem amb els alemanys guapos (no em vull posar pesat, pero es k em comencaven a semblar guapos a mi tb’). escaladors de baviera. s’ho pendran amb calma amb l’ishinca i el toclla al punt de mira.
l’endemà descans per naltros. bueno, jo m’enfilo una miqueta a veure unes llacunes verdes k hi ha als peus del pucllaraju. i trobo cavalls i vaques a 4900m. cagant-se als torrents “cristalins” dels cuals bevem l’aigua. mejor no pensar.
continuem visitant i rebent visites.
fem uns altres amics. uns alemanys (n’hi han molts) k vaig conèixer en no sé quina excursió. un de gran, en michael. i un de jove, en raphael. resulta k baixant de l’urus em vaig trobar un piolet. no era de ningú dels k havíem compartit excursió aquell dia. tot content ja el feia meu, pero al final va resultar ser d’ells. els hi vaig tornar a canvi d’una cuzqueña i unes adreces d’e-mail. k vols k’t digui... va sortir a compte.
i deixem ishinca.
amb un tormell tocat i el cor ben alimentat. impressionants muntanyes i un pupurri de gents k’s mouen entre l’espectre de lo interessant i lo collonut, k potser és el mateix.
ens hem sentit com a casa.
k la marta es recuperi, i a veure si tornem aviat.
un petó, familia.