EL CALORET DEL DESERT (el nostre petit i humil homenatge a la delinqüència organitzada)

les siluetes dels joshua trees, els arbres del desert, es retallen contra un cel estrellat. la lluna rodona il·lumina un paisatge àrid en el que diferents formes de vida lluiten per fer-se un espai, es prenen un respir d’un dia extremadament calorós i esperen resignades la inevitable arribada d’un altre. un cicle dur, despietat amb nosaltres, però pel que els habitants del desert estan perfectament dissenyats.

empaquetem uns petates molt més pesats del recomenable i ens plantem davant d’un senyal que marca el pas del PCT. l’estrella polar assenyala la direcció que haurem de seguir durant els propers 70 dies. però la marta, cofoia tota ella, pues no va la tia i comença a caminar a tó trapo pal sud.

“marta, on vas? estàs anant cap a mèxic i naltros volem anar cap al canadà”

“segur?”

“sí, marta. estàs anant cap al sud i naltros volem anar cap al nord”

“bueno, bueno. si tu ho dius…”

caminem sota la claror de la lluna durant una horeta abans que les llums de l’albada ens mostrin l’esplendor dels colors del desert. matolls espinosos, arbres que semblen haver estat torturats i els espectaculars joshua trees arrelen en una terra àrida. llagardaixos de formes prehistòriques i serps són els principals animals de la zona.

al cap d’un parell d’hores trobem 2 humans aixecant campament: en xin xan, un xinès que estudia a chicago i que com naltros també ha començat el seu camí al walker pass; i l’anthony, nascut a indiana, crescut a chicago i que darrerament feia de cambrer a los angeles. després de les presentacions, continuem el camí en un matí k els núvols fan suportable. al pes hi afegim 3 litres d’aigua cada un pq’ ens espera un tram d’uns 25km bastant sec. quan la deshidratació ens comença a collar, arribem a un torrentillo lo suficientment decent per reomplir cantimplores. parem a dinar i poc després arriben en xin-xan i l’anthony, k ens explica k alguna vegada ha hagut de fugir per potes perseguit per una agressiva serp de cascabell. després de la tranquilitzadora conversa reemprenem la marxa: en pujada i ara sota un sol de justícia. a mitja tarda arribem a una collada amb boniques vistes, algo d’ombra, plans per acampar i una suau brisa k ens convida a apalancar-nos. 36km i 1.500m+ són suficients pel 1r dia. els companys continuen, no han carregat gaire aigua i allà no n’hi ha.

naltros ens repartim les 370 calories d’un sobret de pasta i dormim com troncs.

l’endemà el caloret ens tornarà a fer-nos replantejar si era bona ideia de fer un tram del desert kalifornià al mes de juliol. sobretot pq’ bona part del camí la fem per una zona cremada al 2001 on només han crescut matolls de punxes. es veu k un senderista, conscienciat pel medi ambient segons sembla, després d’adobar la terra va voler cremar el paper higiènic i la cosa es va desmadrar fins les 25.000 hectàrees. “vaya mierda” devia pensar en un o varios moments.

l’objectiu del dia era arribar a kennedy meadows, la frontera entre el desert i la muntanya, però un torrent amb ombra i aigua fresqueta serà suficient per torçar la nostra voluntat. de seguida començaran a agobiar-nos els mosquits, els tàbacs i totes les formigues del món, així k montem la mosquitera de la tenda i ens regalem una migdiada abans de preparar el sopar amb la posta de sol.

l’endemà arribarem a kennedy a les 10 o algo així. és un lloc remot habitat per dues o tres dotzenes de personatges amb aspecte d’inadaptats. hi ha una botiga bastant careta però almenys la nevera k acull les cerveses funciona amb solvència, una zona d’acampada gratuïta, un lavabo k fa bona olor, un surrealista cinema a la fresca, un xiringuito a on, entre altres coses, preparen hamburgueses vegetals i una assortida hiker box (la caixa del senderista), k és el lloc a on la penya deixa el menjar k li sobra i k avui està especialment plena de barretes energètiques gràcies a la generositat d’uns bombers k venen a descansar unes hores del foc a on porten treballant desde fa dues setmanes.

és molt d’hora i pensàvem comprar 4 coses i continuar fent milles, però tant l’indret com la penya semblen d’allò més interessants, així k decidim quedar-nos. per veure, per beure i per viure, k no només sa fa camí al caminar.

aquí quasi tothom ha començat el camí sol, però després es van fent grups on es creen estrets vincles. descobrim gratament k formem part de la gran familia del PCT: una subespècie humana k per 3.000 raons diferents es desfà temporalment dels seus lligams, k es regala un temps per conviure amb si mateixa i k haurà de superar 3 grans reptes cada dia: caminar, menjar i dormir.

amb en tarzan, la lizzy i en santa's helper

la lizzy, d’oklahoma, descriu: “aqui ets anònim, pots començar de zero.” en tarzan, un nano jove de pare mexicà i mare equatoriana ens explica una d’aquelles històries k només poden passar a aquest país: caminant pel desert en un dia de gossos per un tram de 60km sense aigua es troba dos senderistes. un ha calculat malament les reserves de líquid i jeu a terra patint un cop de calor. l’altre mira de rehidratar-lo com pot, però el ferit no es recupera. arriba algun senderista més i truquen a emergències. envien una patrulla de ràngers amb una camioneta amb aigua, però aquests, a mig camí, es troben dos paios perduts al mig de la nada. els paios resulten ser de la narcomàfia i s’han quedat tirats mentre feien contraband. quan veuen dos tios amb uniforme amb un pick-up, no se’ls hi acudeix una altra cosa k treure les pipes i atracar-los. 

“escolti’m, senyor contrabandista, és k estem inmersos en una operació de salvament”

“me la pela”

els fan baixar del cotxe i els abandonen al mig del desert sense aigua. però amb les presses, no els hi treuen el mòbil, pq’ d’alguna manera els rescatadors aconsegueixen demanar un rescat.

“senyor policia? miri k som uns ràngers i estem perduts al desert pq’ uns narcotraficants ens han robat l’aigua k li portàvem a un moribund”

jo l’hagués engegat, però aquí si tenen la possibilitat de fer un desplegament hollywoodiense, no s’ho pensen. així k envien als swat (com els geos d’allà) amb un parell d’helicòpters. i en tarzan ens explica k baixa per un cable un tio tamany tres XL, amb més mandíbula k front i carregant un fusell d’assalt. en pocs segons en baixa un altre de tamany humà i amb capacitat de parla k els hi diu: “al k s’ha mogui el fregim. carreguem al ferit i després a tots vosaltres” 

“no miri, senyor policia, és k estem caminant el PCT, k és un sender molt bonic del k fins i tot han fet una peli i…” 

“k no és un pregunta. k pujeu a l’helicòpter i punto. i no feu emprenyar al meu amic k té molt mala òstia”

“ngrf.” sembla k va dir el sac d’anabolitzants. 

es veu k no havien donat encara amb els narcos i van montar una operació d’evacuació dels senderistes fins k aclarissin la situació. 

el ferit sembla k es va recuperar a l’hospital. poca broma, vam llegir k aquesta temporada ja han palmat dues persones per cops de calor. any d’extrems. rècords de calor al desert i de neu a la sierra. tb’ vam llegir k fa poc una noia va perdre la vida en caure per un pendent de neu i k als rius porten dotze morts en lo k va d’any.

en “dirty old man”, un trail angel de 80 tacos k va fent diferents seccions del camí per veure com ens va, ens diu k aquest any hi ha molta penya k s’està saltant la sierra.

arriba l’anthony amb una camioneta conduida per un noi k es dedica a avituallar als bombers. els paios s’han trobat una cascabell a la carretera i el noi l’ha decapitat amb una pala. “és mig kilo de carn boníssima.” ens ensenya el cos k encara es recargola i ens regala algunes begudes i xocolatines.

les cerveses al mig de la taula allarguen la conversa fins k sa fa de nit. és hora d’anar al cine. la peli és extremadament xorra, però el lloc és acollidor. una mena d’amfiteatre ple de cadires i sofàs vells i un taulell de fusta d’uns dos x tres metres pintat de blanc k fa de pantalla pel projector. aguantem fins la meitat i tornem a fer el sopar sota un inmens mar d’estrelles. un dia especial, inesperat i profitós.

l’endemà esmorzem amb la calma. mentre fem les motxilles ens adonem k ningú la té més grossa k nosaltres. carreguem menjar per 12 dies pq’ la idea és fer del tiron les 230 milles k ens separen de mammoth lakes. són 370km sense travessar cap carretera, sense cap contacte amb la civilització. ningú no ho fa això. la penya s’ho ha preparat més bé k naltros i surten del camí cada 3 o 4 dies per recollir els paquets k previament s’han enviat. a qui li expliquem les nostres intencions, ens mira com dient: “ai pobrets! aquests pleguen d’aquí 4 dies”

i aquí estem. un altre cop carregats com mulos. a l’extrem sud de la sierra nevada kaliforniana. testant-nos en un camí k fa anys k li teniem ganes. i tot i les incerteses k sempre s’ens presenten davant d’una empresa nova, ens agafem a la certesa de k ja sigui amb força o a trompicons… ens en sortirem.

FENT LES AMÈRIQUES

alamo square

avui és martes y trece, o algo així. són les sis i poc del matí i m'acabo de despertar a kennedy meadows, a uns 1900msnm, al sud de la sierra nevada kaliforniana.

fa dues setmanes, a algo així, k vam començar-ne una de nova. aquest cop a les amèriques. aquest cop a les del nord, les de l'última peli k vas veure (ara no em vacil·lis i em diguis k l'última k has vist és una iraniana amb versió original i subtítuls en català impol·lut estil pompeu fabra!).
vam aterrar a san francisco (amb retard, problemes tècnics) i una mena de metro però més car, el BART li diuen, ens va deixar al centre a la una de la matinada. havíem fet una reserva a l'international hostel, el lloc més assequible que vam trobar en una ciutat k s'ha tornat caríssima. no és el pitjor lloc on hem dormit però déu-n'hi-do. per 25$/persona compartiem habitació amb un australià i una japonesa. almenys l'esmorzar anava inclòs. llàstima que consistís en un cafè imbebible i una olla plena d'una pasterada viscosa amb la que tu mateix ta cuinaves els teus propis pancakes (una mena de tortita dolça) en una paella bruta amb un oli presuntament vegetal de color i olor inidentificables... com? que quina necessitat tenim d'acabar als llocs més cutres? doncs cap, però així és la vida.
vam passar el dia passejant per una ciutat k teníem gravada en un lloc privilegiat de la memòria. vam passar per la cheesecake factory a provar uns pastissos de formatge k ens havia recomenat la bego, però uns preus prohibitius (12$ el tall) ens van forçar a abstenir-nos-en. carai con la cuñá, va de punki però al moment gourmet sa torna elitista.

san francisco està plena de gents vivinet als carrers. es veuen moltíssimes tendes de campanya, improvitzades cabanes de cartrons i tot d'alcohòlics i malalts mentals tirant de carritos de la compra plens d'objectes trencats i inservibles. recordo que quan vam viure per aquí, fa uns quinze anys, ja hi havia molts indigents. era l'època en k en giuliani (el presumpte heroi de l'atac a les torres bessones) era l'alcalde de nova york. i a base de brutalitat policial i tiquets de bus gratuïts va aconseguir "solucionar" el problema dels sense-sostre a la capital del mundo mundial. el cas és k en aquella època molts van fugir cap a la costa de kalifòrnia. com he dit abans, molts tenen evidents problemes mentals. hi ha qui diu que l'origen de tot això ve de l'època d'en Reagan, k va tancar moltes institucions psiquiàtriques públiques deixant al carrer molta gent sense capacitat ni recursos. desconc les xifres, però és evident k el problema no para de créixer. i l'espectador, des del seu humil punt de vista, es pregunta si el culpable no és el propi sistema. en una societat competitiva, per definició, cada cop que algú guanya... algú perd.

en fi. vam anar a casa la barbara, una professora de castellà de l'escola a on havia treballat la marta. ens va acollir tres dies a albany, en un barri que li diuen el cerrito perquè hi ha un cerro petit. estada molt agradable. els ianquis, quan t'obren les portes és pq' ta sentis com a casa teva. el seu marit, en Tom, és botànic. i ara se'n va uns dies a les white mountains a estudiar un bitxito k està atacant el bristlecone pines, els arbres més vells del món. d'aspecte fantasmagòric, alguns arriben als 5000 anys.
ens expliquen k aquest any hi ha hagut rècord de nevades a les muntanyes. això ens farà canviar una mica els plans.

l'objectiu d'aquest viatge era fer una part del pacific crest trail (PCT), el camí de la cresta del pacífic. un sender k recorre més de 4000 km i 115.000 mD+ per les serralades de l'oest dels estats units, travessant kalifòrnia, oregon i washington. normalment es triguen 5 o 6 mesos en contemplar la ruta i naltros només disposem de dos i mig, o sigui k seleccionarem alguns trams prioritzant les zones de muntanya. lo primer k volíem fer era travessar la sierra nevada kaliforniana: uns 800km (+ ó - lo mateix k la travessa al pirineu) la primera meitat dels quals són totalment salvatges, entre 2.000 i 4.418m (mont whitney) i sense travessar cap poble ni carretera. però com deia, l'excés de neu ens aconsellava de retardar una mica l'inici de la ruta. així k vam decidir d'agafar-nos uns dies de panxing. vam passejar per les platges de point reyes amb la barbara, essent vigilats per les foques k jugaven a pet d'ones. vam parar a una pastisseria on hi havia una llarga i justificada cua, ja k hi servien els millors pastissets de canyella i ametlla k he provat.

un dia vam quedar per fer un cafè amb en mark, un altre profe de castellà d'hercules, l'antiga escola de la marta. ens dóna la mala notícia de k està molt fotut de salut, però viu el moment. ens explica amb el seu particular humor de viejo verde els darrers 6 anys k ha viscut a la xina ensenyant anglès.

després vam llogar un cotxe per baixar a san diego, per veurea a en rich i la joan: vells amics amb humor jove k fa uns anys k es van mudar aquí desde massachussets, ja k en aquest clima més benèvol els hi viu un fill (en keith), la jove i dos néts. k per cert ens van convidar a una barbacoa (amb jumbo-gambes, pq' el nen mimat no menja carn) el 4 de juliol, k és el seu 11 de septembre.

tot donant-li temps a k la neu es fongués a les muntanyes, vam passar uns dies a san diego. anavem a córrer 2 o 3 horetes de bon matí (a les 9 la calor començava a ser insuportable) pels desèrtics turonets circumdants. després feiem integració cultural americana: pale ale a la terrasseta de la típica casa unifamiliar de l'american middle-class (la brisa vespertina del sud de kalifòrnia és tremendament comfortable),  cata de vins a una pizzeria enfilada a un turonet envoltat de vinyes i amb vistes a la ciutat, fins i tot un dia ens van portar al safari park. naltros no som d'anar a veure bestioles engabiades, però van insistir en k tenien tiquets gratuïts a punt de caducar.

una gent encantadora en rich i la joan. ja fa 18 o 19 anys k els visitem de tant en tant.  la sensació k tenim és k per ells som algo així com uns excèntrics fills adoptius k no els hi donen gaires problemes i els hi fan prou riure.

Joan, Rich & Keith

vam agafar un bus (el greyhound, per on passen els perdedors de les pelis de perdedors) fins a bakersfield, un poble a on fa una calor insuportable nit i dia. ens vam allotjar en un motel amb piscina. l'aigua tenia un aspecte dubtós, però era l'únic lloc a on mitjanament s'hi podia estar. aquí vam acabar de fer les compres de lo k ens faltava per la ruta. i com k el transport públic en aquest país és molt més k millorable, al final, per mitjà d'una pàgina d'anuncis, vam contactar amb un tio k ens portés amb cotxe al començament del camí. dues hores, 60$, és lo que hay. o això o fer dit a 43º a l'ombra, amb l'agravant d k per aquí a rodalies, no hi ha ombres.

el tio era peculiar (la marta diu k s'assemblava al malograt philip seymour hoffman), una mica de por. quan va obrir el maletero per deixar les motxis, ens va tranquil.litzar una mica no veure restes de sang, almenys amb una ullada ràpida. després resulta k era maco i tot. alex: havia sigut ranger i militar. s'havia arruinat amb la crisi del 2008, moment en el k va decidir fer realitat el seu somni massa temps amagat. va emigrar de tenessee a los angeles per convertir-se en actor. porta 9 anys fent de cambrer, de taxista il.legal i de lo k faci falta. "us envejo. motxilla a l'espatlla i a viure la vostra pròpia aventura. jo tb' sortiria a caminar per la muntanya si estigués més en forma" deia mentre parava a un drive-thru i es demanava una pepsi gegant i unes papes fregides.

ens va deixar a walker pass, uns 1600m snm. devien ser les 4 de la tarda i estàvem a uns 38º. hi havia una zona d'acampada gratuïta i vam decidir quedar-nos i marxar l'endemà de bon matí. allà vam descobrir la figura dels trail angels. voluntaris k en el seu temps lliure es dediquen a ajudar als més de 3.000 senderistes k cada any proven de completar el PCT, ja sigui amb temes de menjar, allotjament, trasllats o portant aigua a llocs estratègics com aquí: al walker pass. alguns accepten propina, d'altres ho fan per amor a l'art. coneixem a l'april àlies alzheimer, k acaba d'arribar amb garrafes plenes i s'endú les buides. està encantada amb els senderistes. ens explica k fins i tot els hi deixava cerveses fins k va descobrir k les robaven uns frikis d'una autocaravana aparcada al començament del càmping. ens acomiada amb una abraçada i ens desitja molta sort.

la temperatura baixa una mica i per sopar ens acompanya una bonica posta de sol. la nit no és gaire tranquil·la pq' varios campistes motoritzats busquen lloc per dormir.

joshua trees al walker pass

sona un despertador al desert de kalifòrnia. son les 3 de la matinada. esmorzem sota una lluna plena k fa prescindibles els frontals. ens pengem unes motxilles tan carregades com les nostres emocions. ens dirigim cap a un senyal k marca el pas del pacífic crest trail. en comencem una de nova. comencem un nou cami...

EL MONJO

La nostra última aventura pel Nepal, de moment, és un experiment amb resultats diversos, diguem. Partim de la idea que ens va suggerir molt amablement el guia que vam trobar a Pokhara, però el desenllaç te'l vas trobant a mesura que vas avançant. Ja ens havia advertit el nano d'alguna zona que era impracticable sense guia, que fins ells de vegades es perden per la manca de camins i l'espessa vegetació selvàtica. Ei, i li vam fer cas. Vull dir que no ens hi vam fotre, ni amb guia ni sense. 

La ruta la comencem al poblet d'Aarughat, a uns 125 kms al nord-est de Katmandú. Res, 8 horetes de viatge especialment calorós, polsegós i tortuós cap al final, però amb un bon hotelillo per descansar. És aquí on van els que fan el trekking del Manaslú. Ens adonem que cal matinar molt per evitar la calor insuportable del dia. El primer matí ens pengem i ho paguem car. A més ens equivoquem en una pujada a migdia i decidim tornar enrere fins l'últim poble, Aarughat Bazar, menjar molta fruita i amanida allà, refrescar-nos al riu i matinar de debò l'endemà. Després d'una nit de molta xafogor, amb el ventilador del sostre espatllat i en companyia de molta fauna exòtica, a les 4 ens aixequem, fem una cafè amb muesli i ens encaminem cap a Basier, aquesta vegada pel camí bo.

  

companys d'habitació

El primer objectiu serà Ganga Jamuna, que sembla ser que és un temple a 2923m que tothom coneix. Però les indicacions que ens va donant la gent no coincideixen amb el mapa. Fem cas de la gent, tot i que quasi ningú parla anglès, només algú que diu haver treballat de guia. Fem molt de tros per una pista que sembla molt nova però que ens fa fer molta volta. Finalment arribem a Ganga Jamuna per uns corriols entre camps de blat de moro, i espantant alguna iaia. Trobem un profe d'escola amb les seves alumnes que ens explica que estan d'excursió. El "temple" penja d'una paret a 1850m, res a veure amb la info del mapa. Hi ha una gran escalinata que hi puja, molt currada sí, però la cosa és cutre a matar. Acampem a l'esplanada de sota, vigilant amb els trossos de vidre d'ampolles trencades que trobem. Saludem una parella de vells molt vells que viu allí amb el seu ramat de vaques. Plou durant la nit.

Mentre esmorzem acordem redirigir la nostra ruta passant pels poblets que hi ha per camins més baixos, evitant així les suades per pujades que ens deixen KO. En Zeus ja va prou escaldat. Tota aquesta pluja és neu a les alçades; confirmem que els camins són molt confusos i ja ens han advertit força vegades de no creuar la selva sols. Ahir un senyor ens va venir a trobar tot sorprès quan passavem pel costat del que semblava una escola i ens va portar a casa seva a fer un te. Volia saber què fèiem allí i assegurar-se que no ens perdríem. No ens va deixar marxar fins que no li vam assegurar que aniríem per on ens havia indicat. Ens volia acompanyar un tros i tot. Després d'haver passat per Dansing, Phulkarkha, Satdobato, Gumdi i Kintangbesi, vam arribar a Darkha Phedi. No et creguis, té la seva dificultat això de mirar el mapa i decidir on vols anar. Plegar el mapa però recordant el nom del poble per quan et trobes algú assegurar-te que vas en la bona direcció. En molts casos amb la dificultat afegida d'haver de deduïr que el que diuen ells correspon al nom que tu has llegit al mapa, i adonant-nos també que hi ha diverses maneres de referir-se al mateix poble, i diverses maneres d'arribar-hi. Total, que després d'hores del que semblava una gimcana interminable arribem a Darkha Phedi, plovent, és clar. Resulta que això són només dues cases. Hi ha gent asseguda en una taula a l'entrada d'una d'elles. Allí preguntem per un lloc per sopar i dormir. Un nano jove que parla una mica d'anglès ens diu que allí mateix. Parla amb la senyora de la casa i ens ensenya un llit de fusta sense matalàs, allí, al costat de la cuina. Perfecte; hi ha sostre i per 500 rúpies (uns 5 euros) ens donen sopar i llit.

Ens sentim molt observats mentre acabem de passar la tarda. Prenem el te que la dona ens ofereix i mirem les fotos que tenim a la càmera amb uns nanos que hi ha. La conversa es fa difícil i minimalista després que marxi el noi que parla anglès. Es veu que esperava l'autobús, de fet un tot terreny atrotinat. El dal bhat es fa esperar però és boníssim, acompanyat de llet de búfala. La família miren tots la tele ben apilonats abans d'anar a dormir. Sembla que avui tenen algun llit de menys. Naltros posem totes les mantes que tenim a la vista sobre la fusta per fer-la una mica més comfortable. Plou amb ganes durant la nit. A les 5 ens aixequem, ens bebem un te amb la senyora, paguem i seguim per unes escales ben empinades muntanya amunt.

Una altra etapa de la gimcana de pobles fins arribar a Kimtang. Això ja té més pinta de poble i al mapa ens indica que hi ha hotel. Amenaça tempesta o sigui que preguntem i ens dirigeixen cap a una botiga. Allí flipen una mica i diuen que d'hotel res. Passa un senyor que parla anglès i ens diu que ens esperem, que fa unes trucades. Esperem, bastanta estona. Aprofito per atançar-me fins a l'escola i veure si hi ha la possibilitat de dormir en un dels barracons de xapa que serveixen d'aules mentre construeixen la nova. Va caure amb el terratrèmol de fa dos anys però encara no han acabat ni els fonaments. La resposta és contundent: "Impossible!" Doncs res, seguim esperant. Finalment apareix un nano amb un crío agafat de la mà. Diu que ens podem quedar a casa els seus pares però que el seu pare és al camp i no li contesta el telèfon. Fa molts intents però crec que li fem pena i al final ens diu: "És igual, veniu, ja li semblarà bé". Son dos germans budistes que porten deu anys en un monestir de la Índia i han vingut de visita durant les vacances. En Phurba ens prepara un te i ens presenta a familiars i veïns. Som l'atracció del veïnat. Sembla que no passen gaires turistes per aquí.

Al final arriba el pare del camp. Treballa a l'hospital del poble. I la mare és una dona petita i molt riallera que ens mira amb molta curiositat. Conversem una estona a través d'en Phurba que va traduïnt. Quan li pregunto què diu el seu pare i quan ens vol cobrar per sopar i dormir, em mira amb cara de sorpresa i em diu que res, "Buda diu que s'ha d'ajudar als altres". Total, que ja havíem quedat que el sopar anava inclòs i, de fet, serà EL SOPAR, en majúscules, en companyia d'aquesta família tan acollidora. Conscients, ells i nosaltres, que segurament no els hi podrem tornar el favor, a no ser que tornem a viatjar a aquest cul de món.

Mentre la mare prepara el dal bhat pel sopar, ajaguda al terra de la fosca cuina, la cunyada i el seu fill, que també porta dos anys estudiant en un monestir budista a la Índia, em passegen pels camps que tenen al voltant de la casa. Plantat hi ha molt blat de moro i tomàquet, però també ceba, col, coliflor, carabassa i carbassó.

Amb el limitat anglès del fill m'expliquen que han pogut anar comprant terreny i engrandint els camps. Em conviden a acompanyar-los en una part una mica apartada on tenen dos bous als quals han de portar menjar. El camí és molt humit i ple de sangoneres que el nano no para de treure's dels peus i tormells. La mare segueix a la cuina liada amb el dal bhat i el dero, una pasta fosca com de pa típica del Nepal rural. Tot i que sopem junts, cosa poc habitual al Nepal, ells seuen a terra i naltros estem asseguts en un pupitre de l'antiga escola, la que va destruir el terratrèmol.

De fet, la casa de veritat d'aquesta família també va ser destruïda pel terratrèmol fa dos anys, però encara no han pogut reconstruir-la. Està al centre del poble, on són la majoria de cases afectades. Com ells, molta gent viu provisionalment en barraques o, com aquesta família, a l'estable dels animals, reconvertit en habitatge. Gaudim d'una vetllada excepcional i en som conscients. Ens sentim molt ben acollits i ells mostren interés per naltros. De vegades no calen les paraules per entendre't i les rialles de complicitat es fan evidents. Dormirem amb els pares a les antigues quadres, que són ara la seva habitació. La resta dormen a dalt. A quarts de cinc ens despertem amb música i pregàries nepaleses. Aquesta gent matina. Compartim el te que ens ofereixen i les galetes de cacahuet que tenim. Com que en Phurba ens confirma que no volen cobrar res, fem una petita contribució amb el paracetamol que ens queda, per l'hospital. Ens despedim amb abraçades i somriures. Tenim la sensació que marxem plens d'alguna cosa que no portàvem quan vam arribar.

Tornem a la gimcana, i no tardarem gaires hores a tornar-nos a adonar queno som on crèiem. Som a Deurali, ens informen. Treiem el mapa i recalculem sota una espècie de glorieta on uns nens ens han seguit i es van penjant dels ferros del sostre com micos. Son com uns petits gimnastes entrenant, però amb pantalons esparrecats i coses que els hi surten de lloc. En Zeus no pot evitar enfilar-se també després d'observar-los durant una estona. Es nota que ja té una edat, però déu-n'hi-do! Ens decidim pel camí fàcil: seguir la pista cap a Trisuli, fins que trobem un camí que es desvia per una aresta fins a Betrawati. Segons el mapa, clar... ja veurem quà passa. Com que els nens ja no tenen a qui impressionar també marxen. Sembla que acabem per sortir-nos-en...bé això sempre fins ara, de fet. Jo faig una bona patinada amb la pinassa que em regala algun blau i rascades. Fa moltíssima calor, no trobem aigua per enlloc i aquí ja fa temps que van liquidar la selva. Ara només hi ha pins tristois, molts amb els troncs cremats (aquesta obsessió per cremar-ho tot no l'entendrem mai). Els poblets que passem tenen molta runa, les cases estan esquerdades i veiem molta gent contruïnt-ne de noves. Mentre agafem aigua d'una mànega que hem vist, un noi ens ve a donar conversa i ens ofereix un préssec, petit, verdós, però boníssim.

escola i profe improvisats

Finalment, a la tarda arribem a Betrawasi. Punt i final a la nostra ruta experimental. Hem decidit passar la nit aquí i al matí agafar un bus a Katmandú. Una bona amanida de cogombre i tomàquet  i unes cerveses fresquetes ens alleugen una mica la calor que patim. Al matí, l'últim viatge turtuós en bus i l'última baralla amb el taxista perquè, com ja és habitual, ens vol cobrar més del pactat.

Els dos darrers dies els passem a Katmandú i, tot i que ja hi hem estat bastantes vegades, sempre té alguna cosa més per oferir-te. Sobretot quan saps que marxes... llavors el veus amb uns ulls diferents i vols retenir-ne els detalls: colors, olors, gent, imatges, sorolls... Adéu Katmandú, adéu Nepal... fins la propera!

I gràcies per tot...

CANVI DE RUMB

Pot semblar que aquest viatge al Nepal s’hagués acabat després de sortir vius de la volta al Dhaulagiri. Però no. Encara ens quedava quasi un mes en aquest país i, de fet, teníem bastanes zones, rutes i muntanyes a la nostra llista mental. Però, clar, la tensió viscuda els últims dies va representar un punt d’infelxió. La idea inicial era enllaçar aquesta ruta amb el trekking de l’Annapurna a través de la vall de Tilicho. Però això ho vam descartar perquè les prediccions meteorològiques feien evident que la neu no parava i que aquesta ruta, una alternativa al circuit normal de l‘Annapurna, no semblava practicable. Ens vam prendre uns dies de descans a Marpha, poble tranquil que conserva les seves cases de pedra amb les piles de llenys al sostre pla, els carrers estrets d’empedrat irregular i el monastir que presideix el poble amb vistes a la vall del riu Gandaki.

 

Aprofitem per recuperar algun quilo amb els fantàstics pastissos de poma provinents de les extensions de pomeres que envolten el poble. El licor no ens acaba de convèncer… molt alcohol i poc gust de poma. Observem la vida local, un casament recorre tot el poble, primer passa el nuvi, traginat dalt d'una llitera, i després la núvia. Plora a llàgrima viva. Ens diuen que està trista perquè deixa la casa dels pares. No sé però sembla que no li fa gaire il·lusió casar-se tot i que ens asseguren que és un casament voluntari.

Finalment, decidim continuar el nostre viatge, però cap al sud, seguint el Kali Gandaki avall en direcció Tatopani (aigües calentes) per un camí nou que hi ha alternatiu a la carretera. Aprofitem per visitar algun poble menys turístic, i comencem per Chimang on en Zeus va anar corrent l’altre dia. Un poble molt autèntic, penjat sobre un penya-segat estil Castellfollit de la Roca i amb vistes al Dhaulagiri.

Chimang amb el Dhaulagiri a l'esquerra

Precisament acaben de fer retirada l’expedició del Carlos Soria perquè el temps s’ha complicat. Amb la panxa plena del que és probablement el dal bhat més bo que hem menjat seguim cap al següent poble, Jetlung. Plou al vespre. Al matí abans de marxar ens acostem a les coves de Gurung; cova, cascada, estalactities… i molta brossa i banderetes podrides per tot arreu. A part de les oracions també la merda s’escampa amb el vent.

Gurung Cave amb la vall del Kali Gandaki al fons

Ens tornarà a ploure seguint el camí de baixada per un bosc tropical. Tatopani és encara més turístic i més car del que coneixíem. Les aigües termals segueixen allà i els hi fem una visita al vespre, quan la xafogor baixa una mica. Com que l’altra vegada que vam estar per aquesta vall no vam visitar l’Annapurna Base Camp (ABC), el que hi ha a la cara sud, pensem que és una bona ocasió per fer-ho. Des de Tatopani dissenyem una ruta alternativa que passa per Khopra, a 3.660m d’alçada, on hi ha un refugi que pertany a una xarxa de refus que porta la comunitat local. Tot i que a la posta esgarrapem alguna vista imponent del Dhaula, no gaudim de tot el que podríem veure des d’aquí dalt.

Últimes llums al Dhaula

La xafogor ens acompanya en els durs desnivells amunt i avall que fem abans no se’ns posa a ploure de valent i decidim parar en un aïllat lodge regentat per una dona amb un bebè, un fill d’uns 10 anys i un nano que diu que és el cuiner. Diu que el marit treballa en un altre lodge molt més avall, i més luxós. No serà per no currar-nos això de les vistes, perquè a la sortida del sol ja estem enfilats al Mulde Peak (3.637m) que tenim a mitja hora per sobre però de nou els núvols ens espatllen la jugada. Tristois anem a esmorzar.

    

Després de passar aquests dies pràcticament sols, finalment ens retrobem la ruta normal de l’ABC. Això és pitjor que les Rambles. Fem un esforç per arribar fins al poble de Bamboo, més que poble és un conjunt d’hospedatges i restaurants al mig de la selva, per fer aquest tram el més curt possible. El pla és el següent: ens quedarem aquí 2 nits i així amb un dia podrem anar i tornar al camp base, lleugerets i rapidets. Total, el camí és d’anada i tornada, no hi una altra sortida possible. Sortim a les 5 del matí per un camí tan tranquil que fins i tot sorprenem els langurs que campen per allí tot cofois. S’amaguen quan ens veuen.

Encara no són ni les 10 del matí quan arribem al camp base i ja comencen a escampar-se els núvols per tot arreu sigilosament. Gaudim de poques vistes. Esperem més d’una hora menjant truita i chapati al costat de les plaques dels herois Anatoli Boukreev i Iñaki Ochoa, per veure si la cosa canvia. I sí, ho fa, però a pitjor. Retirada ràpida, en 3 hores ens plantem a Bamboo, xops com pops i gelats. La pluja ens enganxa de ple i amb mala llet. L’endemà recuperem forces i escalfor a les fonts termals de Jhindanda.

Aquí trobem gent de casa: una parella del maresme que van amb un guia molt catxondo, amb els quals passem una bona estona dins la piscineta, i un xaval de la Rioja a qui van destinar al servei d’ocupació de la Mina quan es va treure les opos de funcionari de l’estat. Al cap de 3 anys, no sabent si agafar-se la baixa o una excedència, es va decantar per aquesta última i després de 3 anys encara va rondant pel món, i sense intencó de reincorporar-se a la vista. Encara tindrem un altre dia de plugim fins a Deurali, un llogarret de només 2 famílies en un turonet per sobre els 2000m i des d’on en un moment donat arribem a veure els nostres amics el Dhaulagiri i l’Annapurna sud, però visto-no visto, com ja és habitual. Finalment l’endemà arribem a Phedi on agafem un taxi de retorn a Pokhara, on havíem deixat part de l’equipatge. Notem com una espècie de shock en tornar a la civilització. Molta gent, soroll, cotxes… i un diluvi! Just quan sortim del súper ens adonem que ha començat a ploure fort. Esperem a l’entrada a veure si afluixa però la cosa s’anima més i més fins al punt que s’inunda el carrer, la gent corra a amagar-se i cauen les motos aparcades al carrer. Als balcons de les cases es veu gent amb galledes traient aigua de l’interior i alguns botiguers es neguitegen al veure que l’aigua està entrant als seus comerços. Decidim entrar en un cafè i endolcir el moment amb un brownie mentre observem l’espectacle des d’un primer pis on també entra l’aigua i estem tots xops. Xàfec curt però molt intens. Quan ho veiem clar, tornem a l’hotel i jo pujo al terrat de dalt per fer una foto ara que el cel s’ha aclarit. Però les escales de rajola polida encara estan molles i em foto un lletot com no m’he fotut encara per la muntanya (o potser sí…) Per intentar salvar la càmera i que no caigui 6 pisos avall pel forat de l’escala, poso la mà a terra de tal manera que penso que me l’he trencat. No la puc moure durant uns dies i em farà mal encara bastants més, i total, s’ha trencat la pantalla de la càmera. Encara funciona per això, només has d’imaginar-te l’enquadre.

Tritó gaudint de la tempesta a Pokhara

I ara què? aquesta és la pregunta que ens toca respondre. El mal temps ens ha fet fora de l’alta muntanya però encara tenim temps i ganes d’explorar zones tranquiles. Busquem rutes d’aquestes poc freqüentades que et permeten anar el teu putu rotllo i no et xupen la sang (en el sentit literal també… a en Zeus les sangoneres li han agafat un carinyu molt especial…). Trobem la resposta a l’oficina del parc nacional, bé, de fet a fora mentre esperem que obrin. Veig un nano que té pinta de guia, o sigui que trec el mapa i començo a preguntar-li coses sobre zones interessants. Ens diu que de la zona d’on prové ell, que està per sota el parc del Manaslu, no es necessita permís i és interessant i tranquil. Ens informa de tots els llocs on ens podem allotjar i inclús ens dona el nom de la gent per qui hem de demanar, i algun telèfon. Total, que ens convenç. Molt agraïts per la seva ajuda, ens despedim cap a preparar les motxilles i deixar Pokhara l’endemà. Anirem a Kàthmandu, deixarem el material de muntanya que no necessitem i així si ens interessa podem tornar caminant fins la capital.

Abans fem una parada a Ghorka, epicentre del terratrèmol del 2015. Una mica decepcionant el poble després de llegir i sentir que era un poble molt autèntic. Autèntic potser, però tirant a cutrillo, bastant. Al centre descobrim un restaurant de la hòstia, i on aparentment va tothom (i aquí no hi ha turistes) a menjar momo de pollastre. Tota la família és allà fent la pasta del momo i farcint-lo de pollastre cuinat amb espècies.

Naltros com que això de la carn no ho portem gaire bé, ens decantem per provar altres plats. Tots són generosos i boníssims, sobretot el paneer biriyani, un arròs amb espècies i formatge fresc. Tornarem aquí vàries vegades i veiem que sempre s’omple a l’hora dels àpats. Llegim a la guia que no et pots perdre el temple que és dalt d’un turonet al qual accedeixes pujant 1.500 escales. També diu que d’ençà del terratrèmol l’han reconstruït. Home, després de 2 anys això encara està en runes, principalment les teulades, que a cada pluja deixen entrar l’aigua i aquesta ho va deteriorant tot. També decepciona el fet que està tot guarríssim, però guarríssim de veritat amb piles de plàstics per tot arreu. I això que pagues per anar-hi. Molta llàstima.

En fi, ja ens hi anem acostumant. No hi ha cap país perfecte, ni tan sols els que ho semblen.  Tampoc va ser gaire perfecte el trajecte de només 140 kms fins a la capital, que es va convertir en una odissea. El cas és que tornem a trobar-nos amb un conductor psicòpata que es pensa, com molts aquí, que és l’amo de la carretera i va avançant a tort i a dret amb unes frenades de campeonat que ens disloquen per vàris costats. Com temem ja fa estona, en un d’aquests avançaments sense visibilitat es menja un motorista i el llança cap al forat de la cuneta. Sentim un catacroc molt fort però com que no veiem res des de dins, creiem que s’ha rebentat una roda. El tiu vacil·la per uns moments, redueix la velocitat i finalment para el bus. Surt a fora amb algunes persones més però deu veure que el tiu de la moto encara es mou i decideix pujar al bus i continuar endavant. Ningú es queixa, deu ser normal. O no tant, perquè al cap d’uns quants quilòmetres la poli ens para i ja la tenim liada. Baixa tothom del bus. Mitja hora llarga parlamentant amb la poli i ens fan pujar de nou. Fem mitja volta amb un parell de polis al bus. Li pregunto a un on anem i em diu que a la comissaria. Ah, bé. Gràcies per la informació… Al cap d’uns 10 minuts para davant del que deu ser una comissaria. Baixen tots els homes i entren a parlamentar amb la policia. Crec que en Zeus i un japo que hi havia al bus són els únics homes que no hi van. Passa molta estona i no se sap què passa, però tots els homes criden i van cap aquí i cap allà. El conductor no para de parlar pel mòbil. Al cap de molta estona passa un bus en direcció Kathmandu i para. Ens hi encabim com sardines enllaunades. Aquest ens deixa no sabem on de la ciutat, i el conductor ens diu que agafem un taxi. En parem un però primer ha de deixar un altre tiu no sabem on. La caguem vilment perquè ens passem dues hores senceres dins el taxi donant voltes per carrers tallats i parats en un tràfic infernal. Després mirant al google maps ens adonem que hem fet el primo, que si només ens hagués portat a naltros, en 20 minuts haguéssim arribat al centre. Coses que et poden passar quan ets turista i no saps on ets. En total tardem 10 hores per fer aquest trajecte de 140 kms! Un horror! Estem trinxats, però ens alegra la notícia que en Kilian ha aconseguit pujar i baixar l’Everest (tan sols serà la primera vegada aquesta setmana…).

EL LLOP VA RESTRET

una altra possible definició del luxe podria ser “sentir-te com a casa teva”. i és k l’amabilitat k vam rebre de gents k no ens coneixien de res però k intenten k ta trobis de gust, va fer k’ns sentíssim com a casa nostra. ens vam llevar a la súper tenda, k’ns havia preparat en míkel, amb una mica de mal d’esquena per l’irregular llit de pedres a on estava muntada. de seguida en renji, el cocinero dicharachero, ens prepara uns tes amb sobredosi de sucre k’ns van sentar de conya. un dels sherpes (sap greu no recordar el nom) ens ensenya un termo gros amb una aixeta k ha col·locat sobre un improvitzat banc de pedres. o sigui: k’stàs a -6º, a sobre d’una gelera negra, a 4.600m d’altitud als peus de la setena muntanya més alta del món, i ta rentes la carona amb aigüeta calentona mentre un simpàtic desconegut t’acosta una tassa de te k t’escalfa la gola i lo budellets.

ja ho deia en sito, el geòleg, “yo de aquí no me voy, se vive mejor que en casa”.

en luis surt amb un cafè de la tenda-cuina. amb un somriure d’orella a orella comença a jugar amb el seu nou artefacte, un dron amb el k filma els sherpas k han matinat per pujar a equipar els camps 2 i 3. ens ensenya unes espectaculars imatges dels escaladors al costat d’una cascada de seracs. ell, k es dedica a l’edició audiovisual, està encantat amb l’arribada d’aquests helicòpters de joguina. “pones al alpinista en su contexto. tienes acceso a unas perspectivas que antes eran impensables”.

en soria es lleva, amb cara d’haver dormit bé, quan el sol comença a pintar de vida el campament. “rnos drías” ma sembla k’ns diu mentre estiraça els braços.

empaquetem les motxis i anem a acomiadar-nos quan en míkel ens diu “no, no podeu marxar. us hem preparat esmorzar” i ens obsequien amb un tiveri abundant com el de la nit anterior: verduretes, truita, un pancake amb mel, cereals, te, cafè… tb’ hi ha una cosa informe de color difícil. “es carne” diu en sito. “de lata. como chóped pero no. aquí solo se la come luis.” i tots l’amunteguen al plat del xispes del grup. jo, com k sospitava, ja li havia cedit a la marta: “es bo. es raro, però es bo.”

tips i amb la panxa esferificada, decidim sortir de la zona de comfort i continuar amb el nostre viatge. ens acomiadem de tot l’equip agraïts per la intensa i gratuïta experiència. a part d’abraçades i encaixades de mans, ens enduem una renovada versió de les expedicions als 8.000s. hem conegut a una llegenda de l’himalaisme i a un equip capaç de resoldre empreses k només s’afronten desde la valentia i la determinació.

ens carreguem les motxis i en veiem una k sembla tambalejar-se tota sola i amb dificultat. ah no, a sota hi ha el rus. esbufega pel pes i maleeix en veu baixa pq’ ha tornat a passar mala nit: és la 3a ja. naltros emprenem la marxa amb l’ànima plena i el cort animat. encara no sabem lo k’ns espera…

esbufeguem per les ziga-zagues k’ns enfilen dalt d’una aèria morrena…

espera, explicació tècnica:

una morrena és l’acumulació de rocs i terra k deixa una antiga gelera ja despareguda. té forma de turó allargat. per un costat té una inclinació transitable i per l’altre es dret i inestable. tant, k quan camines per la fina aresta tens tendència a inclinar-te sobremanera cap al costat bo. si ta veiessin de lluny pensarien: “patxi, mira ese. está tonto. se cae seguro.” però en realitat tu vas pensant: “sí, igual me caigo, pero si es p’aquí me levanto, si fuera p’allá muero.”

abans tb’ he parlat de seracs. un serac és un enorme troç de gel (de vegades de la mida d’una casa o fins i tot un edifici) k penja en precari equilibri de les irregulars i anàrquiques cascades k sa formen al final de les geleres. són molt fotogènics. t’hi acostaries per gaudir de les seves inexplicables formes, però tenen el mal costum de derrumbar-se sense avisar. o sigui k millor els hi fas una foto de lluny i pa casa.

seguim… un cop dalt, quan et gires, l’imponent figura del dhaulagiri domina el panorama. tu t’estàs movent a l’altura del cim del mont blanc, però el gegant blanc encara s’alça tres kilòmetres i mig per sobre del teu cap. aquí les dimensions de les muntanyes són descomunals. el problema és k no hi ha referències per comparar, te les has de fer tu mentalment. veus el cim del monstre just davant teu però saps k, estant en una molt bona forma, trigaries 4 dies en arribar.

trobem una pedra de la k ens havia parlat en sito. és de la mida d’un seat panda (un panda com els dels estopa, no com els d’ara. k ta diuen “mira pisha, m’he comprao un panda.” i ja no saps si això és bo o dolent) i té la particularitat de k, malgrat estar a uns 5.200m d’altitud, està plena de fòssils de coralls i petites bestioles marines. d’això en té la culpa el subcontinent indi, k empeny amb força. fa 4 dies (geològicament parlant) aquí hi havia platgeta i els hi ha sortit un chomolungma.

en qüestió de minuts, els nuvolets k ballaven amb el cel blau es tanquen. arribant al coll dels francesos (5380m), ja estem al mig d’una tempesta de neu. ens abriguem. al rus ja fa estona k l’hem perdut. deduïm k ha girat cua. naltros, al mig de la boira i amb els cristalls de neu clavant-se’ns a la cara, tirem avall seguint una traça k’ns portarà al hidden valley. sort k és baixada, pq’ ens enfonsem fins al genoll. un cop al llit de la vall s’acaven les referències, però sabem k si seguim el curs del riu arribarem a un campament. efectivament, després de més d’una hora deambulant amb els peus xops arribem al camp de la vall amagada. entre la brossa i les restes d’un antic campament, trobem toldos, plàstics i estores k ens serviran per aïllar la tenda del fang i la neu. el fred i el vent ens aconsellen amagar-nos. una sopeta i un te, amb prou feines ens escalfen una mica. la nit no és especialment freda (-6º no està mal per 5.100m d’altitud), però el senyor eolos no ens dóna treva i ens envia constants ràfegues k amenacen de plegar la petita tenda 3 estacions k portem.

al matí el sol es fa el mandrós. quan per fi ens toca, intentem assecar les coses. sobretot les botes k estan rígides. quan s’estoven una mica, recollim i emprenem la marxa. peus molls i obrint traça amb un pam de neu. hem tingut dies millors.

trobem un grup de portejadors k esperen uns clients francesos k estan intentant el tukuche (6.920m). es veu k han fet nit a l’aresta, a 6.000m. si naltros hem patit amb el vent, no ma vull imaginar quina nit hauran passat ells. 

enfilem cap al coll del damphus (5.305m). 300m d’esforç amb neu fins el genoll i arribem amb més pena k glòria just quan ens envolta la boira. la méteo de los pebrots ens torna a robar (i ja van unes quantes vegades) una de les vistes més boniques de l’himàlaia.

encertem a trobar una traça mig esborrada pel vent. sense perdre gaire alçada, anem flanquejant el pic damphus (6.012m), un turonet accessible k’ns haurà d’esperar per una altra ocasió. el vent apreta i la nevada s’intensifica. cada cop costa més trobar una traça k s’obtusa en mantenir-nos a 5.000m d’altitud, però dins de la ceguera blanca a la k ens trobem, és l’única referència k tenim.

som conscients de k ens hem ficat a la boca del llop i k l’única opció k tenim és k el llop ens cagui.

cada cop la boira és més densa. veig lo k podria ser una petjada a 3 o 4 metres. hi vaig. en busco una altra. així una bona estona fins k arriba un moment en k amb prou feines ma veig els peus.

cap referència. totes les direccions son possibles, amb lo qual cap és vàlida. estem atrapats a l’antifoscor: una blancor tan esfereïdora com la més negra de les nits. el vent ens crema la cara (literalment). el llop va restret…

“fem un forat” diu la marta. treiem els piolets i comencem a cavar una plataforma suficient per encabir la tenda a la pendent. l’assegurem amb els bastons de caminar i els piolos i entrem per posar-nos roba seca. la nevada apreta i l’espai és tan reduït k no podem escalfar aigua ni cuinar. és migdia i ens conscienciem de k la tarda serà llarga i la nit encara més. barretes i gels reposaran algunes de les calories k cremem ràpidament.

el pes de la neu redueix l’espai d’una tenda k no està fabricada per una situació així. de tant en tant surto a palejar. bueno, a cassolejar, pq’ només tenim el pot de la sopa. torno a entrar amb les mans gelades. la marta, amb l’alè i molt de carinyu, me les torna a la vida. el glaçat polsim blanc es cola per tot arreu i el vent amenaça d’arrencar-nos de la muntanya. els trons i els llamps li donen un punt ridículament exagerat a la situació.

la nit és llarga, molt llarga. una inusual primavera sense treva, no ens dóna marge ni temps per planejar un recorregut per curt k sigui. hi ha vegades k es lia al migdia, però hi ha dies k ni això, k només tenim un parell d’hores per caminar.

al matí per fi surt el sol, però el vent és tan fort k l’inhabilita. la marta, amb molt d’esforç, aconsegueix calçar-se les botes. jo ni de conya, d’encartronades i rígides k estan. decideixo sortir amb bambes. sortim pendent avall amb neu fins la cintura. al cap de mitja hora ja no puc aguantar més el dolor. parem en unes roques negres a on intento escalfar els peus al sol. però el vent és fred i no reaccionen. aconsegueixo posar-me les botes, dures i gelades. tornem a nedar per la neu. una altra mitja hora i no puc més. tornem a parar en una roca. 

el dolor és un senyal k t’envia el cos per dir-te k estàs fent algo malament. en certa manera es bo, una advertència k has d’escoltar. però quan és molt fort, t’inhabilita per pensar. i si deixes de pensar, deixes de comportar-te com un ser racional.

tenim una crisi. exploto. necessito una abraçada, llarga, indefinida. la tinc. el sol escalfa els peus. el dolor canvia, s’intensifica, però aquest el conec. continuo plorant, però ara és d’alegria. fa un mal terrible, però és la sang k empeny amb força, k torna a circular per uns dits k s’estaven morint. les botes s’estoven. continuen molles però ara els peus són vius, les escalfaran.

baixem a unes cabanes de pastors. el mapa k portem les situava 500m d’altitud més amunt. és una altra de les errades k poden ser perilloses. per 4€ pots esperar k falti informació, però tantes dades equivocades poden ficar-te en problemes. intuïm un camí de sortida. un amable yak ens guiarà una estona. quan girem cap a la cara est de la muntanya, la neu desapareix i el corriol és més evident. el yak s’en va. sa gira i ens mira. sembla dir-nos: “de res”.

arribem a uns prats amb unes restes d’una cabana de pedra. estem a uns 4.000m. hi ha un petit espai verd i pla per plantar la tenda. fa sol. es veuen els nilguiris, el tukuche i fins i tot el cim del dhaulagiri. d’un roc gros com una casa regalima un fil d’aigua. ens quedem. assequem la tenda, els sacs i la roba. i mengem. mengem tot lo k podem.

trobem una parella de pokhara. ells s’estan en una cova propera. es passen tot el mes aquí dalt recol·lectant unes arrels medicinals k sembla k es venen bé. ens donen direccions per baixar l’endemà a marpha, ja k amb el mapa no està clar.

a la nit torna a nevar, però estem tan cansats k ens és igual. fins i tot diria k ens sembla bé.

ens desperta el solet a la tenda. quin plaer! un bon cafè ens fa relativitzar la penúria passada. que cony! tot mentida. encara fem cara de por al recordar-ho.

saludem als veïns, recollim i continuem amb el nostre camí. ens tornem a liar una mica però ens en sortim sense gaires problemes, i cap a migdia arribem a marpha: un bonic i molt ben conservat poblet envoltat de camps de pomeres. poques vegades ens hem sentit tan contents de tornar a la civilització.

i així concluim la volta al massís del dhaulagiri. és possiblement la ruta més bonica k li hem fet a aquest país. definitivament la més dura. un camí espectacular i salvatge k et demana autosuficiència i una bona dosi d’intuïció. 

segurament la seva dificultat és lo k salvarà a aquest circuit de massificar-se com els de l’annapurna, langtang o everest.