FRONTERES

i vam deixar el perú.

un mes més tard del previst, però és k en general ens hem sentit tan ben tractats, k costava marxar de puesto. el perú es un país k t’enamora encara k no sàpigues explicar ben bé pq’. encara no li has acabat de dir adéu i ja estàs pensant en quan hi tornaràs.

però és k bolívia ens cridava. “veniu companys” deia una veueta. “vale, ja venim.” som gent facilona.

vam pillar un bus nocturn del cuzco a copacabana, al sud del titicaca. com ja he dit abans, vam estar més temps del previst al perú, i ja ens havia caducat el permís de residència. això ho sabíem, però vam decidir de fer-nos el turista despistao pensant k no passaria res. i no es k passi gran cosa, però has de pagar una multa. és casi simbòlic, 1$ per dia. és com si et diguessin “et donem el toque però tampoc volem k t’enfadis pq’ ens agradaria k tornessis”. el problema és k no pots pagar allà, has d’anar al banc. i on és el banc? 5km al nord. has d’agafar un taxi. el bus ens esperava, però al del bus no li feia gaire gràcia. a més naltros ja no teníem soles, ens ho havíem gastat tot i al banc no es podia pagar amb targeta (repeteixo: al BANC NO es podia pagar amb TARGETA), vaig al caixer i m'el trobo desmontat i un paio embolicat amb centenars de cables. “no funciona?” i el tio ma mira com dient “tú que crees, lumbreras?”. o sigui k no teníem calers ni possibilitat d’aconseguir-ne, i teníem les motxilles a un bus k no sabíem quanta estona ens esperaria.

diuen k: mal de muchos, consuelo de tontos. doncs aquest cop ens va anar de conya, tu. resulta k a una noia brasilenya li havia passat lo mateix k a naltros, i afortunadament tenia un lloable sentit de la pietat. ens ho va pagar tot. un cop a bolívia li vam tornar, clar. però sense ella hauríem perdut el bus amb el nostre equipatge a dins. viva les brasileires!

a copacabana li vam fer un parell de voltes (no en té gaires més) i la primera sensació va ser k bolívia no és més barat k perú i k els bolivians van més a la seva. rollo: a mi no m’atavalis. del titicaca diuen k és el llac navegable més alt del món: està a 3810m snm i té l’extensió de la província de lleide. naltros, fa 5 anys havíem visitat la part peruana, amb puno, les illes flotants (uros) i la bonica península de capachica. ara volíem anar a la isla del sol, i vam agafar un barquet sobrecarregat amb 50 ó 60 turistes més.

a l’illa no hi ha vehicles de motor, amb lo qual és molt tranquila i dóna gust passejar-hi. té uns 15km de llarg per uns 5km d’ample, i la recorre una eixonada carena k s’enfila fins els 4076m del chiquisani. és un relaxant raconet de món. ideal per córrer, si portes dos mesos d’altiplano. espectaculars vistes del llac i de la cordillera real, especialment del massís de l’ancohuma amb els seus 6427m i espectaculars geleres. tb’ hi ha runes preinques com un curiós laberint k demostra k fa un mileni la penya tb’ s’avorria. es pot menjar truita fresca i és fàcil trobar allotjament assequible amb panoràmiques terrasses. vam concloure k és un lloc perfecte per evadir-te uns dies i fer contemplació. potser l’única pega és k has de pagar a cada un dels 3 pobles k conformen l’illa. però bueno, en total sumen uns 4€. ens ho podem permetre.

el barco de tornada encara anava amb més sobrecàrrega k el d’anada, i el careto pàlid i tens del pilot no ajudava a agafar confiança. és un trajecte d’uns 20km, però sempre vas a un km més o menys de la costa. ens preguntàvem si, donat el cas, podríem arribar-hi nedant amb l’aigua a uns 10ºC. ens contestàvem k sí, més k res per no començar a plorar de por, pq’ la barqueta amenaçava zozobra.

a copacabana vam pillar un bus cap a la paz. en teoria és, amb 3700m snm, la capital més alta del món, però tècnicament, la capital constitucional és sucre. però bueno, la paz és la capital de facto. tot es cou aquí. ens va sorpendre. encaixonada en una olla entre penyassegats. escortada pel huayna potosí (6088m) i el illimani (6442m) . inmensa, amb dos milions d’`ànimes k semblen sortir al carrer tots a l’hora, un milió més si contem el alto, una espècie de l’hospitalet on hi ha l’aeroport. aquí els mercats es multipliquen, els venedors ambulants ocupen les voreres, el caos es la norma. però funciona, els hi funciona. és com si al límit del desordre poguessis trobar certa armonia. la paz es una ciutat per recórrer a peu, per perdre’t pels seus carrers desordenats i enfilar-te als seus espectaculars miradors. a més hi ha 3 línies de telehuevo (n’estan costruint dues més) k salven els importants desnivells (500m+ fins el alto) entre els barris, oferint impressionants vistes de la urbe i el seu entorn. hi anàvem per un dia i ens n’hi vam quedar 4. la marta i en zeus 4 dies a una gran ciutat! ha passat algo raro amb els astres?

ens vam allotjar al cactus: barato, espaiós i amb cuina on ens hi feiem truita del titicaca amb oli d’oliva xilè. està al costat del carrer de les bruixes, un lloc més aviat sinistre on et venen tot tipus de remeis per qualsevol malaltia del cos o de l’ànima. a les botigues esotèriques, tenen penjats fetos de llama amb els k fan rituals per curar mal de ojo i evitar mals auguris. es veu k hi creu més gent del k podria semblar. por si acaso, deuen pensar.

a l’hostal hi havia tot de canalla (bueno, amb barba i tal però podrien ser els nostres fills, vaja) sobretot de frança i dinamarca k s’interessen pel tema català. al principi els hi costa d’entendre, però la marta és molt didàctica (un 9’6 a les opos, que vols?) i els hi resol tota mena de dubte. n’hi ha un especialment preocupat pel tema del futbol i em pregunta k passaria amb el barça si catalunya fos independent. li dic k ni ho sé ni m’importa. davant la seva cara de sorpresa afegeixo k com k és un tema k mou molts calers, trobarien la manera k continués jugant contra el madrí. ara fa cara com si li hagués tocat la loteria. em diu k la lliga danesa és molt avorrida i k s’ajunten als pubs per seguir l’espanyola. com k el menjador és bastant fosc no deu veure la meva cara d’indiferència, pq’ inquereix, tot preocupat, si és veritat k en messi ha defraudat a hisenda. davant de la meva resposta marxa cap cot com si se li haguessin desmoronat tots els ídols de l’infantesa. tot això al centre de la paz, saps? a bolívia.

WELCOME TO THE JUNGLE

hi havia mani al cuzco. de profes. resulta k el presi, un tal kuckzynsky, blanc com la llet, (representatiu del carrer que te cagas, vamos) va i promet en campanya electoral d'apujar el sou als mestres k fa temps k'l tenen congelat. arriba al poder, fa pocs mesos, i diu: "oita, no hay plata. si acaso lo dejamos pa mañana". és k aquestes coses passen en aquests països allende los mares. el cas és k els profes diuen: "mañana tu padre!" i es declaren en vaga i munten una multitudinària mani. i la gent els recolza, tu. un gentío pels carrers del cuzco reivindicant millores salarials pels educadors de canalles. alguns no arriben ni a 300€, i aquest país no és tan barato com insinuen les guies de fa 10 anys.

el cas és k rodejant la multitud hi havia mucha mucha policía. motivats (cobren el triple k'ls mestres) i armats fins les dents (no sé on més ho he vist això). no m'extranya, alguns docents portaven ulleres, i amb un vidre tallat i ben esmolat li haguessin pogut tallar la jugular a un agent de l'ordre. d'altres portaven paraigües, detall k l'espectador inexpert hagués pogut relacionar amb el solano k queia, però per "l'ojo avizor" de l'expert en comportament de masses, no s'escapa k una sombrilla, amb la destresa adequada, pot ser utilitzada com a arma letal. al final tot va transcórrer pacíficament i els decepcionats gringos vam marxar cap cots sense la somiada foto d'un cap esberlat per efecte del legítim ús de la força.

tocava dir-li adéu al cuzco. dubtàvem entre marxar del perú i anar tirant cap a bolívia o fer una escapadeta a la selva. com k la marta no hi havia estat mai al mato grosso i portàvem vacunes i pastilles per lluitar contra tot tipus de febres i virus assassins (k la vena catalana ens obligava a amortitzar), vam triar de baixar a puerto maldonado, al sud de la selva peruana. és, amb uns 70.000 habitants, la capital de la regió de madre de dios. un lloc k ens va semblar prou tranquil, envoltat d'uns frondosos boscos k hem trobat a faltar a la resta del país. vam parar a l'hostal isuyama, a uns 5km del poble, pq' encara volíem més tranquilitat. no volíem fer cap tour organitzat, simplement ens conformàvem amb estar allà. l'encantadora família k'l regentava, la maria i en róger, ens van rebre dient: "no podemos ofrecerles grandes lujos pero sí queremos que se sientan como en casa". doncs això ho van aconseguir, i k vols k't digui, però sentir-te com a casa a 10.000km d'aquesta, ho trobo un autèntic luxe. teníem una ampla cuina i vam pillar peixito, un es deia paco i l'altre carachico. bueno, no són noms propis, són tipus de peix dels riuets d'aquí. cony! no ma mengaria algo k conegués pel nom de pila!

la primera nit, en róger ens va acompanyar a fer una volteta fins un mirador k el govern va construir, i després abandonar, al mig de la selva. en róger, k va néixer per aquí, ens anava explicant coses dels arbres i plantetes k'anàvem trobant: propietats medicinals i tal. tb' imitava diferents cants d'ocells, i els ocells li contestaven, tu! al principi podies pensar k tenia algun amic amagat por ahí per fer la gracieta, però després veies k o bé té un fotiment de col·legues ociosos, o el nano sabia el k es feia. portava un potent lot k'anava enfocant per les branques dels altíssims arbres depenent dels sorolls k sentia. així vam descobrir micos saltarins i variopintos pajarillos.

no estàvem ni a un km de casa però la varietat i densitat dels sons i càntics, l'alçada de les palmeres, els fruiters i els enormes i tupids arbres tropicals, k retallaven les seves siluetes contra un cel esquitxat per milions d'estels, et submergien en un món intrigant i apassionant, un país salvatge k't convida a gaudir d'una varietat de sensacions k envaeixen tots els teus sentits. la selva et captiva. en un instant et posseeix, i les pors a lo desconegut es dilueixen en una sensació de privilegi.

vam tornar al mirador un parell de matins a veure la sortida del sol, i cada dia ens venia a visitar alguna bèstia diferent: un esquirol gegant, llangardaixos k no entenen el significat de la paraula "camuflatge", ocells k semblen trets d'una gala de drag queens, juganers micos k tb' ens venien a visitar a l'alberg. allà tb' va venir una nit un arborícora "puercoespín" k's feia el longuis "quieto parao" com si així no el veiéssim. va tio! però si ets de colorins, no dissimulis.

van ser 4 dies de relax (bueno, si contes com a relax sortir a córrer un parell d'horetes a 30º de temperatura i amb un 100% d'humitat). passàvem el dia menjant fruites silvestres k trobàvem por ahí o gaudint de la comoditat de l'hostal envoltats d'un entorn salvatge k't convidava a ser espectador de la festa de la biodiversitat. la selva es resisteix a ser colonitzada, i per sort hi ha gent k s'adona k el turista paga per gaudir-ne.

una altra nit, davant la suggerència d'en róger, li vam pagar un volta amb barca per anar a veure caimans. ens pensàvem k'ns portaria lluny, però no, era al riu k hi havia davant de casa. riu al qual uns veïns ens van encoratjar a banyar-nos el dia abans! als cinc minuts d'excursió ja es veien brillar els ulls dels rèptils a la foscor. feia una mica de yuyu, pq' a la barqueta hi entrava aigua i no era gaire estable. tb' vam veure capibaras, el rosegador més gros del món, k arriba a fer 40kg: una rata de la mida d'un rotweiler! en róger anava fent sorolls dels seus, i aquest cop els k contestaven eren els caimans. ens deia k depenent de la gravetat del so, es pot intuir la mida de l'animal. el més gros k vam veure feia uns dos metres, suficient per no donar-li la mà. va ser un bonic passeig k va acabar bé.

en róger fa de paleta al poble, i guia turistes en les escasses estones lliures k té. la maria, a part de cuidar-se de l'alberg, fa d'infermera a un centre mèdic k hi havia al davant. tenen una filla gran estudiant a lima i dos nois: en highlander (si t'agrada queen i les pelis de flipats, ja saps de que parlo) i en fran, un cadell hiperactiu. encara no he decidit si era un dimoni o un catxondo.

com ens ha passat més d'un cop, hi anàvem per un parell de dies i ens en hi vam quedar 4. ens vam sentir molt còmodes i ben tractats. un lloc molt recomanable, l'isuyama de puerto maldonado, al mig de la selva del perú.

CONOSE SORO?

abans de marxar d'arequipa, volíem pujar al volcà ampato. però per problemes logístics ho vam desestimar i vam decidir canviar de zona. un cop descansats i havent recuperat algun michelin k devíem haver perdut en algun barranc o volcà, ens vam dirigir cap al cusco (hi ha llocs on l'escriuen així i altres k l'anomenen cuzco) (jo faré lo k'm roti). el cuzco (ho veus?) és possiblement la ciutat més bonica del perú, i tb' possiblement la més cara. com k ja la vam visitar fa 5 anys en la nostra particular descoberta d'aquest bonic país, ens vam dedicar bàsicament a jeure i omplir la tripa.

un cop carregats d'energia vam pillar un bus a tinki (3800m), un llogarret situat a la ruta cap a la selva i als peus de la cordillera vilcanota.

l'anècdota (k seria d'un viatge sense anècdotes?) va arribar quan portàvem una hora i mitja (meitat de camí) i en un control de carreteres (al mig d'una corba on no paraven de passar camions de gran tonatge) descobrim "anonadados" k el conductor no tenia carnet ni conseqüentment seguro.

"no tiene ningun tipo de documentación." va dir el poli k va pujar a informar-nos.

cert k el nano era sospitosament jove, però no ens podíem ni imaginar k algú s'atrevís a portar un bus sense carnet al perú. aquí els controls policials són molt freqüents. l'agent ens informa k se l'enduen a la comissaria del poble més proper i k els passatgers podíem agafar un altre transport allà.

la segona sorpresa va venir quan vam veure k el k conduiria els 10km fins el poble era el trapella indocumentat. "anonadados again" no vam gosar protestar.

vam arribar a tinki molt més tard de lo previst, i entre això i k espurnejava, ens va fer mandra sortir. ens vam quedar en un hostal per oblidar. anunciava aigua calenta, wi-fi i tv per cable. zero de tres. bueno, la tele tenia un cable, sí. i es veia un canal. telenoveles. "las tres anas" posaven: una mu mala, una mu tonta i una mu depre. tanca la tele.

la cordillera vilcanota conté, després de cordillera blanca, la segona extensió de geleres més gran del perú. naltros volíem circunvalar el massís del cim més alt d'aquí, l'ausangate, amb 6372m. il·lusos de nosaltres, era un cim k teníem a l'agenda, però quan el vam veure vam embrutar una mica les calces. si en puto jou no ens treu a fer gel i el puto punk no ens treu a escalar, aquests "turonets" tan tiessos estan fora del nostre abast.

fan pagar 3€ per entrar a la zona: per la comunitat, manteniment de camins, etc. la veritat es k els camins estan molt millor k en altres zones, hi ha campaments amb lavabos i de tant en tant trobes algun cartell: sense informació útil però "coño", un cartell!

preguntant aquí i allà (pq' a les cruïlles no n'hi ha de cartells) agafem la ruta més o menys correcta. la canalla k trobem (avui hi ha vaga de mestres i pul·lulen por ahí) és més tímida k en altres llocs. semblen encuriosits, però la veritat és k només obren la boca per demanar-te caramels. se conoce que a ningún puto gringo le ha llegao a casa la factura de un dentista peruano. en tres horetes, en les quals el temps ha passat d'un matí esplèndid a empalomar-se k te cagas, arribem a upis (4400m). són 4 cases al mig del no res però amb la gratificant circumstància d'acollir un parell de piscines termals (1'4€/ persona) k, donat el color k'stà agafant el cel, disfrutem amb alegria. hi ha vestidors i lavabos en un estat deplorable, però les piscines estan bé. a una fins i tot costa aguantar-li la temperatura. hi ha un temptador campament al costat, però és molt d'hora i decidim continuar. 

l'escalfor corporal es ressenteix quan arribem a la collada d'arapa (4.800m) enmig d'una intensa nevada i una tempesta de llamps d'aquelles k ta fan pensar "mecágüen!". xops com una mala cosa (m'haig de canviar el gore) arribem a la llacuna pucacocha (4.600m) on trobem un porxo al k podem encabir la tenda. el sol ens deleita amb la seva presència a l'última hora del dia, dibuixant intrigants ombres a les geleres k's despengen de l'ausangate. els gansos andinos volen obsequiar-nos amb els seus càntics, però k vols k't digui? desafinen una mica bastant.

tempesta nocturna. matí esplèndid. esperem el sol amb les mans aferrades a un got de cafè calent. a un costat, geleres recent vestides de nova neu blanca, a l'altre, fines agulles de roca negra k semblen voler competir per veure qui desafia més les lleis de la gravetat. al mig, al nostre camí, llacunes turqueses habitades per almenys una dotzena d'espècies d'ocells diferents. al costat d'unes xaboles de palla veiem acampats a 3 israelites (mascle, jove, amb barba, no saluda: digue'm racista, però és israelita. si vols aposta). després ens creuem amb un anglès: en bici! el paio s'acaba de currar una collada de 5.000m i encara riu. com k el veiem en baixada ens fa certa enveja. el nostre camí puja suau fins al primer coll del dia, a 4900m. les cames ens diuen k els hi falta menjar i els pulmons k d'hematocrit anem bé.

baixem cap a la ausangatecocha (cocha=llacuna), k canvia del blau al verd depenent de si rep llum directa o filtrada pels núvols. enfilem cap al palomani riti (5241m), el turonet de l'excursió. a primera hora es veia tot blanc, però les estones de sol han fos la neu, retornant-li el seu cromatisme natural basat en una espectacular varietat de minerals. l'entorn és impressionant: els seracs pengen amenaçants de l'ausangate, els colors de les muntanyes circumdants semblen engegar-se i apagar-se als pas dels densos núvols. arribant al cim, la carena és aixonada. ara el terra és verd, després blanc, ocre, granate, groc... vaig sense motxilla i una inspiració profunda em convida a córrer. 5200m i em sento psicotròpicament lleuger. la marta avui s'ha quedat al coll: molt de pes i poques calories. veig un puntet enmig d'una inmensitat salvatge. se m'entelen els ulls. som uns privilegiats. no sé si em pregunto pel sentit de la vida, però sé k em responc k m'és igual, k sigui el k sigui ja em va bé.

baixo corrent (i m'adono k lo k feia de pujada no era ben bé córrer) per fer-li una abraçada a la dona. parlem de colors, de muntanyes, de cortines de pluja k'ns passen fregant... concluïm k'stem al lloc correcte en el moment precís.

tornem a la mundana realitat i ens carreguem les motxilles per baixar a finaya, un assentament de pastors d'alpaques. caminem una horeta més pampa amunt i plantem la tenda al costat d'un riuet amb vistes al jatunhuma (6.094m).

coneixem a en julio, un noi de 40 tacos k (per ordre d'importància) riu, mastega coca, i s'endú un ramat d'alpaques cap al poble.

"es peligroso dejarlas en la pampa de noche. viene soro i mata alpaca" i s'agafa la gola com si s'escanyés acompanyant la performance de sons guturals.

"soro? el soro qué es? cómo un puma?"

"no, puma no. soro. conose soro?" i es llença sobre la marta fent veure k l'escanyava i grunyint com una bèstia ferotge. després ve cap a mi, m'aixeca el forro polar i fa com si em mengés els budells. tot això mastegant fulla de coca i rient com un poseso. se m'encèn la llumeta i dic:

"ah! zorro. quiere decir zorro."

ell em mira com dient: "tu eres tonto o qué?" però diu:

"claro. soro. lo que yo he dicho"

ens acomiadem entre riures i marxa corrent, perseguint les alpaques i saltant de pedra en pedra com un kilian jornet tret d'un acudit.

a la nit torna a nevar una estona però descansem raonablement bé. esmorzem tranquils i torna a nevar. recollim la tenda xopa, xopa, xopa... per lo de les 3 dimensions (aquest era massa dolent, me l'hagués pogut estalviar). passem per jampa, el poble d'en julio. seria un llogarret bucòlic, de postal, amb sostres de palla, envoltat de sismils glaciats i tal. però de bucòlic res. aquí la vida és dura de collons.

el matí s'arregla i enfilem cap a la collada de pachanta (5.080m), "l'últim" obstacle de la ruta. més 6.000s punxaguts, més "merengues" de gel i més llacunes multicolors.

los inexcrutables caminos de la vida ens regalen una altra simpàtica pedregada. sentim com la intensa natura ens cala fins als ossos. arribem al poble de pachanta (4.200m) amb fang i aigua per vendre. dingú no ens ho compra, bo i això estem de sort: trobem un alberg insalubre, incòmode, fosc, fred i humid però molt barato i amb cervesa. oita! a més està a 100m d'unes piscines termals.

ens banyem a la tarda, a la nit i a la matinada. hi ha pocs plaers comparables a sentir la pluja freda a la cara quant tens el cos dins d'una piscineta termomineral a 40ºC.

l'endemà tornarem a tinki (2 hores per pista) i al cuzco (3,5 hores de bus). és diumenge i tots els pobles pels k passem celebren mercats rebossants de vida i estrafalaris vestits de colors.

a l'altra punta del món, en un llogarret del maresme central perdut al mig de les MUNTanyes,  prop de 2.000 valent@s han sortit a suar-se la marxa dels termes. reflexionem amb enveja. viatjar es la òstia. viatjar pel perú es la reòstia. però hi ha pocs plaers comparables a córrer pels boscos del maresme un matí de tardor. enhorabona company@s, i dues abraçades "mu grandes".

hi ha una dada irrellevant però k m'està tocant los pebrotillus. pinta k aquest 2016 serà el primer dels darrers 27 anys k no hauré corregut cap marató. a no ser k alguna kabra arenyenca s'ofereixi a fer-nos de llebre pel recorregut de la marató dels termes el 27 ó 28 de desembre, i així ho solucionem.

...jo ja ho he dit.

PROFUND

de vegades t'equivoques, oi? vaja, k tots ens equivoquem, sovint o puntualment, però tots ens equivoquem.

doncs hem tingut la sensació de k aquest cop la vam encertar.

volíem enllaçar els canons del colca i del cotahuasi, k amb més de 3.000m són dos dels barrancs més profunds del món.

vam sortir de cabanaconde quasi nedant. a la nit es van rebentar les canonades i rajava aigua per tots costats. les parets regalimaven, els passadissos semblaven rius. i què feien els 3 fumaos tontolapolla k regentaven el tinglao? ...res. com ma va dir un cop un amic imaginari: "hay gente pa tó y hay gente pa ná".

ens esperava una etapa d'avorrida pista i "caloret", de cabanaconde a choco (2500m snm). al cap d'una horeta de resignació va aparèixer un pick-up k per 8€ ens va estalviar unes quantes hores de monòtona marxa. vam arribar a choco, un oasi d'hortets al mig d'un desert de roques, a l'hora de dinar, i la laura ens va preparar uns ous amb papes. una gent encantadora. no pots fer una passa sense trobar-te un somriure, interés per lo k fas, per d'on vens, per donar-te un consell sobre la ruta a seguir, per un "gracias por habernos visitado". tothom k ve de la xacra, (l'hort) s'atura a xerrar amb tu. ens diuen k vigilem, k a la ruta k volem fer s'han perdut molts gringos, k tornen als 4 dies desorientats o desesperats, o k els ha d'anar a buscar la policia pq' no arriben a on els esperaven els companys. ens parlen d'uns alemanys (cada país k visitem té una història entre divertida i patètica d'algun turista alemany) k es van passar dies donant voltes fins k van trobar un ramat de vaques i van matar un vedell d'afamats k'staven. després, avergonyits van buscar al pastor per pagar-li la bèstia. el pagès k'ns ho explicava es pixava de riure.

enfilem cap a miña (3500m). el camí és lent, pq' com k va pel llit del riu, està ple de rocs i còdols. però tb' és molt agraït, pq' com k va pel llit del riu, pots refrescar-te sovint, i a més, les parets de mil metres i els còndors entrant i sortint dels nius conformen un paisatge grandiós. miña és un llogarret d'uns 50 habitants abandonat al fons d'un barranc. només s'hi arriba caminant. abans hi havia una pista, però l'empresa minera k s'havia d'encarregar del manteniment, va deixar de fer-ho.

grans empreses k no compleixen les seves promeses? no me lo puedo creer!

coneixem a la leo, la maestra. "es leonor, pero todos me conocen por leo, la maestra". una dona encantadora k porta 8 anys en aquest racó de món. "cuando mi hija acabe la universidad, haré lo que ustedes: me iré a viajar." ens explica k la vida allà es senzilla, gratificant però dura. el metge més proper el tenen a 5 hores de marxa a peu, i l'hospital més proper a 6 hores de marxa i 8 hores de cotxe. ens deia k un cop un home es va fer mal a una cama. el van portar a peu de carretera i van demanar transport. el taxi els hi demanava 400 soles (uns 110€). no els tenia. el taxi no va venir i ara l'home és coix.

aquí no hi ha ingressos, no exporten lo k cultiven. tots tenen un sostre (precari), la xacra i alguns animals. economia de subsistència. el govern ha fet una escola (tb' precària) i una ong els ha provisionat uns lavabos portàtils. tot i així, alguns dels k proven sort a la ciutat tornen pq' aqui almenys no passen gana. sorprèn l'amabilitat k desprenen. aquí depenen totalment els uns dels altres, i la solidaritat i les bones maneres són religió.

a la plaça, la gent k ve del camp s'acumula al voltant de la conversa. ens donen l'opció d'acampar allà, a l'escola o, per 4€, dormir en unes habitacions per visitants k gestiona la comunitat. triem el matalàs.

"tendran que esperar al señor honorato. él tiene la llave"

quan arriba, el señor honorato resulta ser un noi d'uns 20 anys amb dos fills k corretegen per la plaça on es revolquen els burros.

"tendrán que esperar al señor aquilino. es él quien tiene la llave".

ja no ens sorprèn k el señor aquilino tb' tingui uns 20 anyets. amablement ens mostren el lloc i ens desitgem bona nit.

dormim merescudament a "pierna suelta". el dia serà dur. molts metres, molt carregats. ens acomiadem agraïnt el tracte rebut i després de fer un mate de coca amb la leo, enfilem cap al collado achacota (4500m). els cóndors aprofiten els corrents matutins per enlairar-se amb elegància. arribant a l'aresta tinc la gran experiència quan un, planejant enganxat a les roques, aixeca les plomes de l'extrem de l'ala dreta i es desvia 3 metres per no xocar amb mi. era enorme, inmens. vaig tenir la sensació k amb un salt l'hagués pogut tocar. però bueno, tampoc ens firem, no era qüestió d'esconyar-se per un penya-segat per acaronar un pollo gordo.

mengem a la collada. boniques vistes i els cóndors k ens observen encuriosits a poca distància. els camins desapareixen, notícia! enfilem una colorida vall acompanyats de vicunyes, cérvols i gansos andinos. mig per casualitat, mig per intuïció, arribem al collado cerani (5200m). avui portem més de 1800m de pujada. cansats i satisfets, aviat trobem un bon lloc per acampar.

l'endemà volem arribar a chachas, el destí final d'aquesta ruta. hi ha una pista a la k li calculem un parell d'hores, però no ens motiva. descobrim una lloma k s'intueix més directa. la provem. comença bé, després es fa més dreta, però factible. al final, no se sap com, acabem envoltats de matolls i cactus k'ns deixen les cames fetes un cristo. la meva carrera de top model a tomar pol culo!

un riuet ens refresca la cara i alleuja la picor de les rascades. una cervesa ens refresca la gola i alleuja l'espera del bus. a mitja tarda arribem a andagua, el poblet més gran (uns 2.000 habitants) del valle de los volcanes: una llengua de lava d'uns 4km d'ample esquitxada per uns 40 cons de cendra. tenim gana. anem molt justos de gas, doncs fora d'arequipa costa de trobar. vaja, no es k costi, es k no hay. a monte mengem poc i malament. a sobre, en aquests poblets perduts ho tens difícil si no menges carn. a base de plorar i implorar, al final aconsegueixo una truita de bledes amb veduretes. "estos gringos!" deuen pensar. "pero si no es carne, es pollo!" diuen. "si, pero para nosotros es carne" els hi dic. "estos gringos!" semblen pensar. la marta desisteix: "a la mierda! o les bèsties o jo" i devora uns callos a la madrileña com si no hi hagués demà. sento certa inquietud, de fa uns dies k dormo amb un ull obert.

baixem a aplao en un viatge infumable amb un conductor de bus psicòpata i amb música romantico-pastelosa peruana a tota òstia. una tortura. aplao és un lloc sense massa sentit si no fos pq' es una cruïlla de rutes i pq' fan uns enormes plats de riquíssims camarons.

al vespre agafem un bus en direcció al canó del cotahuasi, però volem parar abans, als peus del nevado coropuna, el volcà més gros del perú. li diem al nano dels tiquets:

"nos pueden dejar en la laguna pallarcota? la del coropuna"

"pero si por ahí pasamos a la una de la noche! váyanse hoy a cotahuasi y mañana de día consiguen un transporte"

li diem k no, k no volem perdre un dia. k ja k passem per allà, ens quedem allà.

"pero si será de noche!"

"llevamos luces"

"pero si hará mucho frío!"

"llevamos carpa y bolsa de dormir"

el nano feia cara d'acollonit, com si el poguessin acusar d'enviar dos gringos a una mort segura.

"tengo que consultarlo con el chofer"

el conductor accedeix. ens adverteix dels perills però accepta. només hi ha un problema: sap k la llacuna existeix però no sap on és. em convida a seure al seu costat i a anar-li indicant. si clar! és negra nit i et guiaré per un lloc on no he estat mai al mig del perú! per sort un passatger k si k s'ho coneix s'ofereix a ajudar-nos. al final ho aconseguim. a les dues de la matinada plantem la tenda al costat de la llacuna pallarcota, a 4.700m i en una preciosa nit de lluna plena. costa dormir. tinc la panxa regirada i el fred és intens. a quarts de sis i amb els ulls com plats, desistim. desmontem el campament i pugem al seguent k, després d'unes quantes voltes, situem a uns 5.400m. una mica de pa amb formatge i caiem rodons en una plàcida migdiada. comença a nevar. ens despertem amb tots els voltants blancs... com la neu. el dia s'apaga. fem algo calent i ens tornem a estirar. infructuosament, pq' s'aixeca una forta ventolera k durarà tota la nit i k arrencarà algun clau de la tenda, amenaçant de plegar-la i posant a prova els nostres nervis. la nit serà llarga. no fem cas al despertador. estem esgotats.  portem dos dies sense quasi haver dormit i menjant malament. el vent no amaina. el coropuna no ens vol. quan es fa de dia pleguem veles i marxem.

al cap d'una hora trobem uns murs k protegeixen el fogonet i ens permeten fer un cafè. el vent afluixa.  el sol ens acaricia la cara. els núvols s'obren i ens deixen veure el coropuna. el mirem derrotats. ens mirem. el tornem a mirar i algo se'ns desperta a dins.

és una bogeria. estem rebentats, a 5.100m i són les 9 del matí. la penya surt a la 1 de la matinada de 5.600m. però aquell algo ja s'ha despertat del tot.

"va, provem aquella tartera, i com k'stem cansats girarem cua de seguida" així k deixem tot el pes k podem i enfilem amunt convençuts k'ns retirarem ràpid.

...però ens trobem sorprenentment bé. en poc més de mitja hora recuperem els 300m k havíem baixat. ens entra el riure. és una bogeria però ho hem de provar. i així anem guanyant metres. es formen lenticulars prop del cim. mal pressagi, però estem decidits. arribem a un contrafort de roca delicada k anem superant amb cura i paciència. el dia és gris, ventós, i el cim està ja totalment tapat. quan ens posem els crampons comença a nevar. ens mirem. no cal fer la pregunta, ja sabem la resposta: amunt. com si sabéssim k el coropuna està de broma i li seguíssim la gracieta. el pendent és fort, no hi ha traça, el vent apreta i el fred s'intensifica. no hi ha espai per pensar, és o amunt o avall. no sé per què, però no dubtem, ara tenim clar k podem fer el cim. i no sé per què, però la muntanya sembla entendre-ho. i ens respecta. arribem al plató somital i el vent afluixa. els núvols s'obren i ens ofereixen un magnífic espectacle de llums i colors. reconeixem el hualca, més lluny l'ampato. el desèrtic páramo apareix cobert amb un llençol blanc 2.000m sota nostre. a l'est, l'imponent solimana presideix l'entrada al canó del cotahuasi, k es deploma a 3,5km de profunditat. acceptem la invitació i en poca estona ens situem al cim del coropuna, a 6.425m sobre el nivell del mar.

ens fonem en una abraçada, però el fred és intens i el cansament important. l'escalfor se'ns escapa per moments. és hora de baixar. el descens es fa dur un cop esgotada l'eufòria. la fatiga s'apodera de tots els racons del cos excepte de la boca, k dibuixa un somriure d'orella a orella. anem mirant enrera, cap al cim, encara incrèduls. arribem al camp de 5.600m. un nombrós grup del cuzco (8 tendes) ens diuen k ens han estat observant i ens feliciten. riuen quan els hi diem a quina hora hem sortit. ells ho provaran demà. els hi desitgem sort i ens despedim.

trobem les motxilles quan s'està fent de nit i enfilem en direcció a la llacuna. sort k teníem gravat el recorregut al gps, pq' no hi ha camins i en la foscor no es veu ni s'intueix res. arribem més tard i més cansats de lo desitjat. uns fideus de sobre ens tornen l'alegria suficient per disfrutar de lo k acabem de fer, i de seguida ens somim en un merescut i plàcid descans.

l'endemà ens posem a fer dit a la pista k uneix arequipa amb cotahuasi. estem a 4.700m, al cul del món, i no passen gaires cotxes. el primer és un camió el conductor del qual s'excusa pq' porta gas i no ens pot pujar. però estem de sort i poc després passa un bus k ve de lima. els passatgers ens pregunten k coi fem allà i si estem de lluna de mel. es posen a riure sense esperar cap resposta. en 3 horetes estem al poble de cotahuasi (2.700m) k agafa el nom del canó i del riu k el recorre. és un dels pobles més bonics k li hem vist al perú. envoltat de fèrtils camps k presumeixen d'ecològics, i de penya-segats i cascades k li donen una imatge de postal. es queixen, amb raó, de les comunicacions (10 hores per fer els 370km des d'arequipa, i no els hi arriba internet). però alhora presumeixen d'una bona qualitat de vida: bon menjar, bon clima i un paisatge excepcional.

anem a informació a demanar si tenen algun mapa tot i k ja intuïm la resposta.

"no, lo siento. muchos turistas me piden lo mismo. algun dia los tendré que comprar"

la noia no està gaire disposada a ajudar. li hem interromput la sessió de facebook i ens engega ràpid. quan ens n'anàvem veig una cosa al fons d'un passadís k ma deixa flipat.

"eso es una mòmia?"

"si, pasen si quieren" ho va dir sense aixecar la vista de l'ordinador.

efectivament. en una vitrina, sense cap control de la llum o la temperatura, hi havia les mòmies d'un adult i un nadó. estaven perdent la pell. les estaven deixant fer malbé. ho vaig trobar deprimentment al·lucinant.

al final vam treure més informació d'un home k tenia una botiga de productes locals, i k ens explicava les possibilitats de la zona amb entusiasme. com a mostra d'agraïment li comprem un vi ecològic massa fort i massa car, però fa dos mesos k no provem el beneït suc del raïm i ja ens enyoràvem.

l'endemà agafem un bus cap a huaynacotas, a l'altre costat de la vall. preguntem pel camí cap a les runes d'apu llamoja i ens envien cap a una pista de carro. suposo k amb bona fe, pq' el camí puja suau, però en realitat ens fan una putada, pq' després descobrim k n'hi ha un altre k sembla més motivant i k puja més directe. per sort aviat passa una flagoneta k'ns deixarà a una collada prop de les runes. van molt carregats, i en algun tram hem de baixar pel pendent i per la pols k dificulta la tracció. els hi entusiasma la ruta k volem fer i ens expliquen alguns detalls k ens seran útils. ens acomiadem enmig d'una posta de sol k resalta els colors d'unes curioses formacions rocoses. en poc menys de mitja hora som dalt d'un turonet en forma de talaia enmurallada on hi ha les runes preinques d'apu llamoja. el lloc està en bastant bon estat, però enlloc hi ha cap tipus d'informació. per internet he llegit k es feien reunions tribals i sacrificis humans.

vam acampar per allà dalt. al matí els primers rajos de sol il·luminaven el nostre amic coropuna. emprenem la marxa cap a l'oest seguint les indicacions del xofer del dia anterior, i abans d'arribar a tecca (es pronuncia teja), ens trobem amb les runes de huillky. tb' per intuïció, pq' malgrat t'ho venen com una ruta turística no hi ha cartells ni senyals enlloc. tornem a al·lucinar. dalt d'un turonet es troben les restes d'una cinquantena de vivendes i unes quantes chulpas (tombes) en força bon estat. en algunes d'elles encara es troben esquelets, alguns encara mig enterrats, amb els cranis perfectament conservats després de 5 ó 6 segles. la marta va proposar d'endur-nos-en un (darrerament em preocupa aquesta noia), pero hem de tornar a casa via miami, i allà t'escanegen l'equipatge. a veure com li expliques a un armari ianqui de gatillo fácil la situació. "no, si yo no he sido. es un inca que me encontré. muerto ya, sabe?"  la convenço de k no es una opció.

arribem a tecca i un grup de joves ens conviden a veure chicha blanca. és una beguda a base de blat de moro triturat, barrejat amb aigua i fermentat a base d'escupitades (sap greu si estàs menjant, però és k es fa així). jo la trobo massa forta i faig un parell de glops per no quedar malament, però la marta s'entusiasma i va fent a bon ritme. ens indiquen el camí i ens acomiadem entre rialles. ens refresquem al riu i enfilem un camí a mitja alçada per un estret canó, les parets del qual estan cosides de feixes de conreu dels inques.

sabem k hi ha unes fonts termals per la zona, les de josla, però tampoc hi ha indicacions. per sort els pagesos ens posen al camí correcte i arribem a temps de sopar, acampar i regalar-nos un relaxant "banyitu" sota les estrelles. dormim amb l'única companyia del soroll de l'aigua. l'endemà al matí enganyarem el fred amb un altre remullada al riuet k neix d'una cova a uns 28º ó 30ºC. arribem a pampamarca carregats amb totes les efusives salutacions de tothom k'ns hem trobat. un bus ens acostarà a cotahuasi i allà un altre ens conduirà a arequipa.

donem per finalitzades 3 setmanes pels canons i els volcans de la regió. tresors amagats del perú profund. indrets k saben ser generosos amb el viatger pacient. hem vist gents k tenint molt poc ens han regalat la seva alegria i ens han fet sentir benvinguts en una terra de subsistència difícil. hem viscut moments intensos. hem sentit moltes vegades la paraula "vuelvan". i com k quan més aprofundíem, teníem la sensació de k ens quedaven més coses per descobrir: doncs... i tant k tornarem.

i estem altre cop a arequipa, omplint panxa i descansant en un confortable matalàs. avui, una noia k conec, ha fet 45 anys. i jo diria k està inclús més wapa k quan en tenia 44.

per molts anys marta

...i k jo els vegi, clar.

ESTÁ PROHIBIDO

vam anar a la policia. 

com k volíem anar a fer monte per llocs isolats i ens havíem inventat una ruta k naltros mateixos dubtàvem k fos possible, ens va sortir la vena de ciutadans responsables. havíem vist una oficina de la policia de rescats de muntanya i els hi vam anar a informar dels nostres plans. molt amablement ens van oferir una cadira i els hi vam dir k volíem fer la volta als massissos del hualca-hualca i l’ampato i pujar els dos cims. al tio k teníem davant, amb una samarreta k posava policía nacional en gros al pit, li va canviar la cara. i ens va dir: 

“subir al hualca-hualca y al ampato? está prohibido” 

i un company seu va afegir: 

“es por las fumaloras del sabancaya. son muy tóxicas y nunca se sabe donde las va a llevar el viento” 

ens vam cagar a les calces. un cop k volem fer bé les coses i ens ho tiren tot per terra. 

el sabancaya està al mig dels altres dos volcans, bastant a prop. segons els peruans és, amb els seus 5976m, el volcà actiu més alt del món. bueno, fa 5 anys, amb en carles vam pujar el xilè guallatire k fa 6066m i tb’ està actiu. 

no sabíem k fer ni k dir. després d’uns incòmodes segons de silenci, un altre poli diu: 

“pero van a ir con guía?” 

“no, por nuestra cuenta. pero tenemos un mapa!” 

més silenci… 

“pero ustedes tienen experiencia en montaña?” 

“sí, mucha” 

es miren entre ells i de cop un ens comença a explicar la ruta. que si “vayan por aquí, luego giren a la izquierda” un altre se li afegeix “después encontrarán un buen sitio para acampar con un río cercano” un altre buscava uns folletos, “miren, si van al ampato pasaran cerca de donde encontraron a la momia juanita” i ens ensenyen els mapes k tenien i les fotos de la tal juanita. de tant en tant algú deia “pero está prohibido” i ens continuaven explicant tot el k havíem de fer per… saltar-nos la prohibició. 

naltros callats. clavats a la cadira. assentint a tot amb el cap. 

ens van facilitar el número d’emergències. “han hecho bien en venir, en la alta montaña nunca se sabe”. els hi vam donar les gràcies, ens vam encaixar les mans, i vam sortir d’allà flipando en colores. quan vam haber recorregut una distància prudencial, la marta em mira i diu: “no estic segura d’haver entès el k acaba de passar”. 

no sé ben bé k contestar, però dic: 

“no sé, jo diria k podem pujar”. 

“vale”. 

no se hable más. ens preparem i l’endemà marxem. 

ens aprovisionem amb menjar per sis dies. agafem un bus k en mitja hora ens deixa a pinchollo. com k la ruta no és circular, no podem deixar trastos a chivay. un altre cop anirem massa carregats, però l’aclimatació és bona. encara k lents, guanyem metres amb suficiència. després de dues hores de páramo arribem al geyser del pinchollo. al mig del barranc una explosiva font d’aigua bullint amb el colorido hualca-hualca al fons. li han construït una piscineta al costat k s’alimenta del mateix geyser, però està massa calenta. intentem desviar amb pedres el torrent del costat per refredar-la una mica però no ens ensortim. llàstima. ens hagués encantat una banyadeta en un lloc tan surrealista. 

a partir d’aquí els camins desapareixen (durant 3 dies!), i entre la intuïció, les explicacions dels polis ialguna volta indesitjada, arribem bufant a una bonica balconada a 4850m snm, on muntem el camp base. un torrent neix allà mateix. diverses fumaroles esquitxen la falda de la muntanya de davant. veiem restes d’un foc i molt de matoll sec per reengegar-lo. després ens en penedirem, pq’ la roca on es recolzava s’esberla i explota escopint projectils en totes direccions. correm com desesperats. sort k la tenda està a una distància prudencial. bueno, tampoc podiem anar a dormir massa tard. 

ens llevem a quarts de 4 i a -5º C. esmorzar ràpid i escuet, i enfilem la tartera k havíem inspeccionat el dia abans. la tartera més dura k he fet en ma vida. amb diferència. 500m de fina sorreta volcànica k converteixen cada passa en un suplici, i k no et permeten descansar en cap moment pq’ rellisques avall com si estiguessis en una escala mecànica equivocada. pq’ et facis una idea, vam trigar dues hores i mitja en pujar la rampa i 11 minuts en baixar-la. a la dreta surten unes roques. provem de pujar per allà. tampoc és la panacea. tot s’esmicola. quan un puja, l’altre s’ha d’amagar pq’ cau de tot. hi ha un moment, en una xemenia, amb els peus contraposats en precari, en que va i se m’arrenca la presa d’una mà. em desequilibro i els peus em rellisquen. se m’arrenca la presa de l’altra mà. me’n vaig avall. sort k la xemeneia és estreta i m’aturo de seguida. vull cridar però no tinc alè. el cor vol sortir per la boca. deu pensar: “jo foto el camp, sempre estem igual”. l’imploro k no em deixi, k no bategui tan fort. crec k la marta em pregunta si estic bé. crec k li dic k sí. tornem a l’agonia de la tartera. sort dels bastons de caminar. sense ells no haguéssim pujat. naltros no haguéssim pujat. 

arribem a un plató extenuats i els primers rajos de sol ens tornen a la vida. ingerim beguda isotònica i alguna barreta energètica. durant una estona el terreny és més agraït. la muntanya s’ha vestit de mil colors i el cel d’un blau intens. no hi ha camins, no hi ha petjades ni fites. ja ens van avisar: “al hualca- hualca la gente no va”. la plenitud de sentir-te a la fi del món contraresta la buidor k provoca el cansament. enfilem una altra tartera. no és tan dreta com l’anterior, però els 5800m d’altitud i la fatiga acumulada la fan igual de dura. la part final és més empinada i ens tornem a trobar uns passos de roca inconsistent. diria k no superen el 2n o 3r grau, però és impossible graduar una roca k es desfà en mirar-la. la marta s’amaga darrera una cascada de gel. no paro de tirar-li pedres. és involuntari, te lo juro por esnoopy. m’envaeix la por al adonar-me k per allà no podrem baixar, però on sóc no puc recular. m’haig de relaxar i tirar amunt. arribem a la collada final rebentats i emprenyats. 

la guia k tenim graduava aquesta muntanya com a F (fàcil). és la graduació mínima de sis possibles. tinc un comentari al cap k m’estalviaré. tenim la sensació de k l’autor no ha pujat mai aquesta muntanya: els croquis, la foto de cim, la ubicació dels campaments, la ubicació del cim!!! res coincideix amb lo k vam trobar. no necessites tenir molt de grau d’escalada per pujar el hualca-hualca, però és una ascenció físicament duríssima i molt perillosa. amb pràcticament nul·les possibilitats de protecció. graduar la ruta nord d’aquesta muntanya com a fàcil (1 sobre 6) és (ara no m’estalvio res) estar de la puta olla… o no haver estat en aquesta muntanya… 

en fi.

els pensaments negatius s’esvaeixen en arribar a l’avantcim sota un dia esplèndid i amb una panoràmica d’ensomni. la fumarola del proper sabancaya s’aixeca centenars de metres en vertical, i tot i l’absència de vent se sent la pudor a sofre, com a ou podrit. 

per arribar al cim principal, hem de triar entre una cresteta de pedra descomposta o un laberíntic camp de penitentes (són com unes punxes de gel d’entre pocs cm i un parell de metres, característiques dels andes). jo estic exhaust, però la marta, amb una lògica aplastant diu: “ja k som aquí”. irrebatible. crampons i amunt. quan ens cansem dels penitents, passem a la roca, i al revés. en menys temps del previst arribem a l’hostil cim del hualca-hualca (collar-collar en quechua) amb els seus 6.025m snm. un raconet de món decompost i fràgil, i tan estret, k l’hem de fer d’un en un. la marta va més suelta. jo no. pot semblar k balli, però haig de reconèixer k és k em tremolen les cames. 

pocs metres més avall, la protecció d’una rimaia convida a la contemplació, als petons i les abraçades. a gaudir de l’escalfor de l’única persona amb qui aniries just on ets: a la puta fi del món. 

descobrim a la cara sud la traça d’una ruta k ens sembla més lògica i assequible. més curta, no tan dreta i amb una gelera sense aparents esquerdes. 

mengem amb la intranquilitat de no estar segurs per on baixarem. trobem una collada k ens sembla factible… amb crampons i piolet! la terra està tan dura k amb una inclinació de 50º no ens atrevim a baixar sense ferralla. poc després, a la primera tartera toveta, comencem a disfrutar com trujots en el fang. 

ens refresquem en un riuet. les tensions es dissipen. baixem rapidíssim, alleujats. en un moment som al campament. aigua fresca ens rega la gola, ens renta la cara, els braços, la vida… òstia puta, quin descans! 

d’entrada, la idea era avançar ruta a la tarda, però per unanimitat decidim descansar. prono supino, invertim totes les nostres energies en no fer res. 

els cóndors ens observen preguntant-se si la olor k desprenem és de muerto o només el resultat de 2.500m de desnivell. la temperatura al sol és esplèndida, i quan aquest s’amaga, el nen ja té preparat un foc de camp, aquest cop sense pedres al voltant. al caliu, rememorem l’experiència. riem, banalitzem els contratemps. la memòria és selectiva a la velocitat de la llum. 

la nit no és gaire freda. em desperten unes corredisses de bestiar. “vicuñas” penso. al matí, després de recollir, a uns 200m del campament veiem unes petjades k identifiquem de gat gros. i aquí de gats grossos només hi ha pumes (després ens confirmaran k habiten aquestes muntanyes). la idea és rodejar el massís del hualca i acostar-nos a l’ampato per veure si el poguéssim fer en un parell de dies (no tenim gas per més), però el mapa és molt precari i no ajuda gaire. improvitzem. guanyem una collada de 5.200m. ens sobrevolen els cóndors. els falcons ens vacil·len a poca distància. les vicuñas fugen a una velocitat envejable. un ramat de cérvols, més valents o més despreocupats, ens observen impàvids. alguns cavalls k semblen salvatges corren quan ens veuen, com si no estiguessin acostumats a la presència humana. una guilla de tamany considerable roba la pota d’un cadàver. quan ens veu la deixa i ens fa un passe de model, observant-nos, com sabent-se protagonista davant la càmera o com preguntant-se si som comestibles.
pugem, baixem. ara cap al sud, ara cap a l’oest. donant pals de cec. sense fites, sense traces, sense trobar un camí k tingui pinta d’haver estat trepitjat per un humà. veiem l’ampato, però no veiem com arribar-hi. reconeixem k la ruta era massa ambiciosa. les motxilles pesen i estem cansats. ens retirem. inventarem una altra ruta, descobrirem un altre lloc.

la retirada tampoc es fàcil, però ens ho prenem bé. l’aventatge és k ens podem acabar el menjar. en un dia més arribem a cabanaconde, just al marge dels penya-segats del canó del colca. la imatge dels pagesos llaurant els camps té un punt bucòlic. ho han de preparar tot, en un mes i mig arriben les plujes. 

ens allotgem a l’hostal villa pastor per 11€ la doble amb bany. feia bona pinta, però ha resultat algo entre cutre i “o espabilais o xapais en 4 días”. internet es penja, no hi ha aigua calenta i els desaigües estan embossats. 

“es por el terremoto”, diuen. 

“sí pero de eso hace un mes, sois 3, y eso que os rascais son los güevillos” (això no els hi vaig dir, només ho penso). 

al migdia ens hem fotut dues pizzes familiars i dues cerveses familiars. como dos campeones, oye! 

després, a la tarda, he conegut en james i hem anat a córrer una estoneta. és un paio d’aquells amb qui no necessites parlar per entendre’t. només k remeni la cua, ja saps k tot va bé, k has triat un bon camí. tenia moltes ganes d’anar a trotar una mica per desentumar la musculatura després de dies carregat com un pollino. però no et pensis k és fàcil córrer a 3.500m, sobretot si et creues amb alguna gringa joveneta i vols aparentar lo k ja no ets i probablement mai vas ser. qué lastimica! 

ha sigut inspirador, per això. amb la posta de sol cremant els núvols a l’oest. amb el riu colca serpentejant a 1.500m sota els peus i els nevats descansant a 1.500m sobre el cap. i amb en james al costat, entenent-nos sense dir res. els pagesos recullen les eines, i totes les ànimes del cañón del colca buscaran refugi. 

esperaran k l’ocell més imponent del món anunciï, amb els seu plàcid vol, l’arribada d’un nou dia. 

bona nit.