ho sabies k a brisbane hi han la tira de gratacels?
pues ara ja ho saps. si t'ho pregunten, ja ho saps.
p.d.
el tio k fabrica els semafors de nova zelanda, tb' fabrica els d'australia.
...dona que pensar...
dimarts, 30 de juny del 2009
dimarts, 16 de juny del 2009
UN PETÓ DE NASSOS
A l’alcalde. li vaig fer un petó a l'alcalde. A l’alcalde de rotorua.
Potser k expliqui de què va el tema., sinó després tot són interpretacions errònies i comentaris malintencionats... k ja ens coneixem.
Pues eso, k vam pujar a roturua ja fa unes setmanes, un poblet a la vorera del seu llac homònim, k està construït a sobre d’una zona geotèrmica. Cosa k fa k casi totes les cases tinguin el seu jacuzzi particular fumejant i empudegant l’ambient amb aquella olor a sofre k fan aquestes coses. Els càmpings tb tenen les seues piscinetes d’aigua calentoneta. I és un luju apalancar-te sota un cel estrellat, abrigat per l’aigua termal mentre a fora comença a glaçar.
I és una zona amb una forta presència maori. Cosa k oficialment es presenta amb orgull, però la barrera ètnica és molt evident.
I per mostrar-nos el bon rotllo oficial, abans de la marató (havia dit k veníem per una marató?), als corredors guiris ens feien una recepció amb pica pica i vinillo del bo, a on ens mostraven algunes danses i cançons ancestrals dels primers habitants d’aotearoa. Tb’ hi havia una demostració del haka, k és una espècie de ball k els guerrers feien davant dels contrincants per acollonir-los abans de la batalla. La veritat és k va estar molt bé. S’ho curraven i es desprenia certa màgia. La llàstima és k d’enemic van triar un corredor japonès k es va espantar una mica quan li van posar una capa de plomes i li van ploure setze milions de flaixassos dels col·legues, però k se li escapava el riure quan el guerrer li donava voltes i li treia la llengua. No es va ficar en el seu paper el japo, no. A més, casi k perd les ulleres ladeando la cabeza d’un costat a l’altre. Això hagués sigut una pena, aquests trastos són cars.
Després de les danses: els discursos. Que si benvinguts, això és casa vostra. Que si gràcies als patrocinadors, als polítics, a la gent tan i tan acollidora k tenim al nostre bonic poble, “ei! K tenim gana”, sí, sí, però sense vosaltres no seríamos nadie, blablabli, blablabla...
I abans de jalar ens van demanar k un representant de cada país passés a saludar personalment a tota la comitiva. I la gent ben contenta k ho feia. Un del canadà, un del brasil, una ianqui amb veu de pito, un txec més soso k la biografia d’en montilla, de japo va sortir un altre, pq’ el de les plomes no s’havia baixat de l’atac de riure... anaven passant totes les banderes, i la rojigualda ,más sola k la una. “Ja sortirà algú”, vaig pensar. Però no. i quan l’anaven a retirar sense k ningú li fes els honors, en un atac de patriotisme vaig pensar, “qué coño!” I vaig sortir. Es feia el saludo occidental: donassa la mà, i el maori, k consisteix en ajuntar els nassos i pressionar lleugerament (un hongi).
I així li vaig fer un petó a l’alcalde, un petó de nassos. I al líder espiritual maori, k’m va preguntar “¿cómo estás?, així en castellà. I a un paio de la radio, i a un nano de 84 anys k feia la seva 200, i al tio del banc, li vaig tocar els nassos al tio del banc. Això em va molar. I a una dona k era molt simpàtica però k no sé qui era. I a algunes gents k semblaven molt contentes d’estar allà. I al final... al final... em posen una senyora k estava... una mica... com... arrugada... en excés. Jo li hagués posat 90 tacos, però si em diuen k respira des del segle XIX, m’ho crec. I era així tota entrenyable la dona, però... tenia... es k tenia... al nas... com una cicatriu... una mica així... com desagradable, saps? Com oberta, com... bueno, t’en fas a la idea, no?
I ho sento molt però jo no li volia tocar el nas a aquesta dona. Inclús a risc de quedar malament, pq’ vaig notar k la del costat em mirava així com dient “vinga home, ara no li faràs un lleig”. Pues em sap molt de greu, però no. Jo li dono la mà, li regalo un somriure, i un “very nice to meet you”, si fa falta. Però un petó no li dono... a ella no.
I amb el poc orgull k em quedava, vaig girar cua i vaig enfilar cap als canapès, avituallant-me abans amb un negre de la hawkes bay k estava realment bo. Com es gasten els impostos, aquests! Bueno, com se’ls gasten els k poden...
Ah, per cert, a la marató vaig fer el primer dels espanyols.
Potser k expliqui de què va el tema., sinó després tot són interpretacions errònies i comentaris malintencionats... k ja ens coneixem.
Pues eso, k vam pujar a roturua ja fa unes setmanes, un poblet a la vorera del seu llac homònim, k està construït a sobre d’una zona geotèrmica. Cosa k fa k casi totes les cases tinguin el seu jacuzzi particular fumejant i empudegant l’ambient amb aquella olor a sofre k fan aquestes coses. Els càmpings tb tenen les seues piscinetes d’aigua calentoneta. I és un luju apalancar-te sota un cel estrellat, abrigat per l’aigua termal mentre a fora comença a glaçar.I és una zona amb una forta presència maori. Cosa k oficialment es presenta amb orgull, però la barrera ètnica és molt evident.
I per mostrar-nos el bon rotllo oficial, abans de la marató (havia dit k veníem per una marató?), als corredors guiris ens feien una recepció amb pica pica i vinillo del bo, a on ens mostraven algunes danses i cançons ancestrals dels primers habitants d’aotearoa. Tb’ hi havia una demostració del haka, k és una espècie de ball k els guerrers feien davant dels contrincants per acollonir-los abans de la batalla. La veritat és k va estar molt bé. S’ho curraven i es desprenia certa màgia. La llàstima és k d’enemic van triar un corredor japonès k es va espantar una mica quan li van posar una capa de plomes i li van ploure setze milions de flaixassos dels col·legues, però k se li escapava el riure quan el guerrer li donava voltes i li treia la llengua. No es va ficar en el seu paper el japo, no. A més, casi k perd les ulleres ladeando la cabeza d’un costat a l’altre. Això hagués sigut una pena, aquests trastos són cars.Després de les danses: els discursos. Que si benvinguts, això és casa vostra. Que si gràcies als patrocinadors, als polítics, a la gent tan i tan acollidora k tenim al nostre bonic poble, “ei! K tenim gana”, sí, sí, però sense vosaltres no seríamos nadie, blablabli, blablabla...
I abans de jalar ens van demanar k un representant de cada país passés a saludar personalment a tota la comitiva. I la gent ben contenta k ho feia. Un del canadà, un del brasil, una ianqui amb veu de pito, un txec més soso k la biografia d’en montilla, de japo va sortir un altre, pq’ el de les plomes no s’havia baixat de l’atac de riure... anaven passant totes les banderes, i la rojigualda ,más sola k la una. “Ja sortirà algú”, vaig pensar. Però no. i quan l’anaven a retirar sense k ningú li fes els honors, en un atac de patriotisme vaig pensar, “qué coño!” I vaig sortir. Es feia el saludo occidental: donassa la mà, i el maori, k consisteix en ajuntar els nassos i pressionar lleugerament (un hongi).
I així li vaig fer un petó a l’alcalde, un petó de nassos. I al líder espiritual maori, k’m va preguntar “¿cómo estás?, així en castellà. I a un paio de la radio, i a un nano de 84 anys k feia la seva 200, i al tio del banc, li vaig tocar els nassos al tio del banc. Això em va molar. I a una dona k era molt simpàtica però k no sé qui era. I a algunes gents k semblaven molt contentes d’estar allà. I al final... al final... em posen una senyora k estava... una mica... com... arrugada... en excés. Jo li hagués posat 90 tacos, però si em diuen k respira des del segle XIX, m’ho crec. I era així tota entrenyable la dona, però... tenia... es k tenia... al nas... com una cicatriu... una mica així... com desagradable, saps? Com oberta, com... bueno, t’en fas a la idea, no?I ho sento molt però jo no li volia tocar el nas a aquesta dona. Inclús a risc de quedar malament, pq’ vaig notar k la del costat em mirava així com dient “vinga home, ara no li faràs un lleig”. Pues em sap molt de greu, però no. Jo li dono la mà, li regalo un somriure, i un “very nice to meet you”, si fa falta. Però un petó no li dono... a ella no.
I amb el poc orgull k em quedava, vaig girar cua i vaig enfilar cap als canapès, avituallant-me abans amb un negre de la hawkes bay k estava realment bo. Com es gasten els impostos, aquests! Bueno, com se’ls gasten els k poden...
Ah, per cert, a la marató vaig fer el primer dels espanyols.
dimecres, 27 de maig del 2009
HIVERNANT
Encara que aquí només sigui tardor, en Zeus es veu que ja ha començat a hivernar. Sí, ja fa uns quants dies que no surt de casa, quan surt de casa és per entrar al cotxe, potser al super, i tornar a entrar a casa. De vegades també arriba a anar fins a la biblioteca. Però poc més.
Bé, si us interessa podeu fer una ullada vosaltres mateixos clicant sobre la foto de l'escola (no cal que em busqueu; no hi sóc). Però podeu trobar inclús els preus de l'escola i de l'internat que també ofereix per un preu molt poc mòdic.
De fet, el temps no convida gaire a fer activitats a fora. Abans d'arribar a Dunedin tothom deia que quin bon estiu que tenien, fins que vam arribar nosaltres i de cop va començar a fer un temps "poc habitual", molta pluja, molt vent i molt fred. Ara tohom diu que aquí a Christchurch no està fent un temps gens normal, que mai plou tants dies seguits i que el fred no comença fins més entrat l'hivern. Abans que arribéssim nosaltres es veu que feia sol cada dia i que s'estava de conya... No sé ben bé què passa però la cosa podria canviar ja!!!
Total, que no fem gaires sortides ara. I quan sortim són intents frustrats i corregudes o caminades remullades que no mereixen ni treure la càmera.
Però us puc parlar de la meva escola. Només el nom ja val la pena: Rangi Ruru. És alguna cosa així com el cel alt i generós en maorí. És una escola privada i segurament la més pija de tota la illa sud. Ja em fa mitja vergonya dir on treballo perquè tothom em mira i em diu Wow! com si fos molt especial. De fet és cert que estic agafant una idea molt elitista d'aquest païs i suposo que és perquè cada dia em rodejo de la creme de la creme. No sé, però n'hi molt de pijo per aquí i allò de que tots els kiwis són molt simpàtics no és ben bé cert del tot: crec que com a tot arreu hi ha de tot. Algunes de les nenes són realment molt insolents i consentides. Tenen pasta i es creuen que són qui sap què.
Bé, si us interessa podeu fer una ullada vosaltres mateixos clicant sobre la foto de l'escola (no cal que em busqueu; no hi sóc). Però podeu trobar inclús els preus de l'escola i de l'internat que també ofereix per un preu molt poc mòdic.També us convido a fer una ullada a l'uniforme (inclús el podeu comparar amb el de l'anterior escola!) i xafardejar els preus de cada peça, clicant sobre l'anunci, i sobre Rangi Ruru Girls' School després. S'ha de dir que és molt complert: pensen en tot aquesta gent!
L'escola també té un logo, ben curiós a més. A veure si sabeu dir quin és el logo de Rangi Ruru i quin el de la Rolls Royce? Sortegem una estada a Chch...
dimecres, 13 de maig del 2009
CHRISTCHURCH
Pues ja som a christchurch. Instalats i tot. Bueno, ja fa dues setmanes, pero es k estem tan ocupats, k la cronica s’ha retardat.es la ciutat mes gran de la illa sud. Amb uns 360.000 habitants, aglutina mes d’un terç de la poblacio. Vol apareixer maca, fa esforços per ser-ho. Pero tampoc ens enganyem, no deixa de ser una ciutat.
I estem instalats a una nevera k surt força be de preu, situada a uns 20’ de la feina de la marta, a 5’ del centre i a 3’45” (sense anar a morir, no et pensis) del hagley park, k es lo k anomenariem el pulmo de la ciutat si no fos k aqui hi ha arbres i zones verdes (de les de veritat, verd organic) por doquier.
Utilitzem el parc per anar a correr. Ara esta maquissim amb la tardor. Els arbres, vestits de mil colors, parlen en llengües magiques. I quan t’acostes, si el vent els avisa de la teva arribada, et preparen una alfombra daurada k te el poder d’aplaudir les teves passes.
Convida a anar-hi cada dia. Fa vuit km de perimetre. Te un bucolic jardi botanic, dotzenes de prats per estirar o estirarte, un riu k el serpenteja, mogollon de camins, lavabos publics que (ara fliparas) estan oberts al public, aparatejos de fusta o ferro per fer exercicis (conec algun k no durava ni 5’ sense trencarse algo), un parell de cafes i algunes estatues de lo mes rares. Ja t’nsenyare alguna foto. Es nota k a final de mes hi ha la marato, pq a tota hora es veu penya entrenant.
Ja ho saps k la marta s’hi ha apuntat en un rampell de ultima hora? Ara es vol posar en forma en 4 dies. Aquests rossell...
I el piset, pues eso, k es una mica fred. Bueno no sempre. Lo bo k te es k si plou no et mullas. Pero podriem dir k no esta del tot ben aïllat, ni termica ni acusticament. I el resultat es k fa la mateixa temperatura dins k fora. Avui fa solet i s’esta de conya amb els finestrals, pero si esta tapat o es fa de nit (i aqui no hi ha un punyetero dia k no es faci de nit), la temperatura ronda els 0º. Vam comprar una estufa, molt bonica, la mes barata. S’encenien tot de llumetes quan l’endollaves, pero escalfar, allo k entenem per escalfar... no, aixo no ho feia. L’endema la vam tornar. Ara anem rollo ploma dins de casa (no de drag queen, un ja no te el cos de fa 15 anys).Es espaios, amb moltes parets i portes, em sento raro, tu. Quan agafi el mallo... es de lo mes barato k vam trobar, si excloim un parell de coves depriments k ens van ensenyar. Estava sense moblar, pero en kevin (l’amo) ens va facilitar algunes coses velles. La veritat es k es va enrollar. Tb’ ens va acompanyar amb la seva furgo a buscar un llit k’ns deixava la roberta, una italiana k treballa amb la marta a rangiruru. I com k aquesta escola es tb’ un internat, es veu k tenen tot de coses k les alumnes deixen a final de curs i k pots agafar si et compromets a tornarles. No ens vam comprometre, em sembla, pero vam pillar olles, plats, coberts, el microones, una claixera i fins i tot un jerro bastant lleig al k ja hem posat unes flors k no son ben be flors: es una cosa k ens van donar amb forma de flor i k vaig pensar “oita, aixo ho podriem posar al jerro”.
O sigui k por el mismo presio, lo tenemos amueblau.
Ja se k es lluny i blablabla, pero fins el 20 de setembre, ara tenim puesto per si algu ens vol venir a visitar. Nomes cal k porteu un bon sac de dormir... bueno, si sou dos, porteu dos. Ah, i lo mes important: a l’aduana deixen passar fins a sis (si, he dit sis) ampolles de vi PER PERSONA. Quan em demostris k les tens, et passo l’adreça...
dimarts, 12 de maig del 2009
FOCAS I ALBATROS
un concurs!
se m'ha acudit k podriem fer un concurs!
es molt facil, ja veuras. a sota penjo unes fotos en forma de pase de diapos. clica pq' es vegi mes gros i no hi hagi confusio. es tracta de mirarteles be i esbrinar quines son de foca i quines d'albatros.
si no saps lo k es un albatros, busca-ho a l'enciclopedia ilustrada k van comprar els papes fa mil segles "por si acaso", i k ningu de la familia s'ha mirat mai. si ja l'han portat al cash'n'converters... pues no se, tu. bueno, no es tan dificil, tot lo k no sigui foca ha de ser albatros. una foca si k saps lo k es, no?
la cosa es k per cada foto k encertis et donem un punt ATRAPALAKABRA. pots repetir el joc tantes vegades com vulguis, aixi acumularas mes punts!
quan arribis al milio de punts et donarem un diploma a la persona amb mes temps lliure del planeta.
a veure, tampoc no t'esperis gran cosa. si ningu amb traça s'ofererix, l'haure de dissenyar jo, i per ser honestos, la veritat es k no ho he fet mai, i tampoc en ser gaire de la combinacio de colors i aquests rollos. pero prometo k m'esforçare.
i mira, si al final no t'agrada, sempre pots provar de descanviarlo per cupons de benzina. si cola, cola.
...bueno, si cola, avisa.
se m'ha acudit k podriem fer un concurs!
es molt facil, ja veuras. a sota penjo unes fotos en forma de pase de diapos. clica pq' es vegi mes gros i no hi hagi confusio. es tracta de mirarteles be i esbrinar quines son de foca i quines d'albatros.
si no saps lo k es un albatros, busca-ho a l'enciclopedia ilustrada k van comprar els papes fa mil segles "por si acaso", i k ningu de la familia s'ha mirat mai. si ja l'han portat al cash'n'converters... pues no se, tu. bueno, no es tan dificil, tot lo k no sigui foca ha de ser albatros. una foca si k saps lo k es, no?
la cosa es k per cada foto k encertis et donem un punt ATRAPALAKABRA. pots repetir el joc tantes vegades com vulguis, aixi acumularas mes punts!
quan arribis al milio de punts et donarem un diploma a la persona amb mes temps lliure del planeta.
a veure, tampoc no t'esperis gran cosa. si ningu amb traça s'ofererix, l'haure de dissenyar jo, i per ser honestos, la veritat es k no ho he fet mai, i tampoc en ser gaire de la combinacio de colors i aquests rollos. pero prometo k m'esforçare.
i mira, si al final no t'agrada, sempre pots provar de descanviarlo per cupons de benzina. si cola, cola.
...bueno, si cola, avisa.
dijous, 30 d’abril del 2009
CORRIENDO BAJO LA LLUVIA
pregunta: en que s'asemblen un kea, un toro i un mosquit?podriem dir k han anat d'animals les vacances aquestes de setmana santa (k per donar una mica de rabia als currantes, dire k aqui duren 17 dies).
una de mosquits. una cada dia vull dir. son omnipresents a totes les zones humides de l'illa aquesta. els hi diuen sandflyes, pero son uns kabrons. fan mal, son molts, agobiants, suicides, tu matam, es igual, jo ja t'he picat, i en vindran mes, posat repelent si vols, jo em pixo al teu repelent. et deixen les cames a topitos, i si et rasques, ja l'has parida, se t'irrita, se t'infecta. la unica manera d'evitarlos es corrent. m'estic quedant als ossos, colega.
una de keas. uy! que bonito loro! mira como se te acerca! que simpaticas muecas! y saltitos por doquier! que curioso animal, parece que quiera decirnos algo. tirale una foto, tirale una foto... una foto? a pedrades k vam acabar amb ell. pero no el pillas al molt puas. son uns kabrons. et foraden la tenda i t'arrenquen les gomes de les finestres del cotxe. i per molt k els hi tiris coses, se t'acosten com desafiante i dient: "soc mes agil k tu, no tens punteria". mandonguillas va a flipar si lo pillo.
una de toros. anavem a veure un bosc de totaras centenaris. son uns arbres autoctons de la familia dels pins, pero k no semblen pins. i com k en aquest pais per anar a qualsevol puesto, has de sortejar valles, pues a saltar valles. sort k almenys aquest cop no estaven electrificades. nomes hi havia un cartell demanant k no molestessis als ramats. tranqui mestre, k no es la intencio. i caminando prado abierto, tralari tralara, ens sorpren veure com desde lluny sens acosta tot un grup de vaques, tocotoc tocotoc i acelerando. vaques? i una polla, vaques. eren toros, colega. lo k els hi han tret les banyes perque son uns kabrons. ens vam refugiar en una cabana en runes i els hi vam tirar de tot. al final van marxar i vam poder entrar al bosc. ui si, que bonitos los totaras, pero no tant com per arriscar la vida per una foto k a sobre sortira fosca. haviem de tornar a passar pel prat per tornar al cotxe. rollo sigilo, enfilem prat avall. "tu creus k ens veuran?" "jo crec que nos estan viendo". no se per que em vaig fer el valent, si ja no haig d'impresionar a la marta, si ja ha firmat. total, k em poso entre los astados i la doncella (em sembla k ja havia dit k no tenien banyes, pero es igual. tu imaginate-ls amb uns cuernos enormes, k sera mes dramatic), i armat 
de valor i blandiendo un palo tan podrio k feia penita, em disposo a defensar la nostra retaguardia i a assegurar una via d'escape. de tanto blandirlo, el pal s'anava desfent. "vaja merda de pal k has pillat!" "no em cridis, hem de semblar una pinya. sense fisures". els trossos anavem be per llençals'hi i contenir el seu avanç. eren joves, com un grup d'adolencents d'aquests que quan mes xulo et poses tu, mes gallitos es posen ells. pero jo estudiava la seva psicologia. quan vaig tenir la situacio sota control li vaig dir a la meva estimada: "estimada!" "que vols, amor meu! ...en aquests moments tan dificils" "ves reculant marxa enrera, no t'entrabanquis, pero. no perdis de vista a les besties, no els hi donguis l'esquena, i quan el cami tombi darrera aquell llom, corre com mai haguis corregut a refugiarte al cotxe". "tu et quedes aqui? enfrontante tot sol a sis, k dic sis, almenys seixanta toros de 400, k dic 400, almenys 700 kilos?" "si, jo em quedo aqui". "vale, adeu". "...una cosa mes!" "que mes, que mes" "vigila amb la valla, k te punxes" "que si, que si, adeeeu" "...eeh... una cosa mes" "unaltra cosa mes. que mes?" "si no he tornat al anochecer, ves a buscar ajuda pero abandona tota esperança. si hi ha unaltra vida mes enlla, jo t'esperare" "lo k tu diguis, xato. apala, apala!". si la nena co
rres les maratons a aquell ritme, encara faria uns calerons. els toros cada cop estaven mes emprenyats, esbufegant, gratant el terra i amb els lloms tot eriçats. a mi ja no em quedava res per tirals-hi, aixi k vaig passar a l'estrategia de les amenaces. els hi vaig dir k els portaria al meu pais i k alla els hi punxarien tot de coses per no se quin rollo de k tinguin una mort noble. jo crec k aixo els va acollonir, pq' hi va haver un moment d'incertesa. es van quedar mirant els uns als altres, i aprofitant la confusio, vaig arrencar a correr muntanya avall com una mala cosa. quin esprint, colega! patetic. amb tanta tensio i sense escalfar, em va donar un tiron. a mes no se per que collons en aquell precis moment vaig i tinc un atac de riure. total, k em dona el singlot i casi k m'ofego. sort que el cami es feia estret i els bitxos eren mes brutos que llestos, i s'anaven emputxant i entrabancant. quan arribo a la valla, la marta estava preparada amb la camara per retratar la carnisseria. la muy pendona! pues se quedo con las ganas!
de valor i blandiendo un palo tan podrio k feia penita, em disposo a defensar la nostra retaguardia i a assegurar una via d'escape. de tanto blandirlo, el pal s'anava desfent. "vaja merda de pal k has pillat!" "no em cridis, hem de semblar una pinya. sense fisures". els trossos anavem be per llençals'hi i contenir el seu avanç. eren joves, com un grup d'adolencents d'aquests que quan mes xulo et poses tu, mes gallitos es posen ells. pero jo estudiava la seva psicologia. quan vaig tenir la situacio sota control li vaig dir a la meva estimada: "estimada!" "que vols, amor meu! ...en aquests moments tan dificils" "ves reculant marxa enrera, no t'entrabanquis, pero. no perdis de vista a les besties, no els hi donguis l'esquena, i quan el cami tombi darrera aquell llom, corre com mai haguis corregut a refugiarte al cotxe". "tu et quedes aqui? enfrontante tot sol a sis, k dic sis, almenys seixanta toros de 400, k dic 400, almenys 700 kilos?" "si, jo em quedo aqui". "vale, adeu". "...una cosa mes!" "que mes, que mes" "vigila amb la valla, k te punxes" "que si, que si, adeeeu" "...eeh... una cosa mes" "unaltra cosa mes. que mes?" "si no he tornat al anochecer, ves a buscar ajuda pero abandona tota esperança. si hi ha unaltra vida mes enlla, jo t'esperare" "lo k tu diguis, xato. apala, apala!". si la nena co
rres les maratons a aquell ritme, encara faria uns calerons. els toros cada cop estaven mes emprenyats, esbufegant, gratant el terra i amb els lloms tot eriçats. a mi ja no em quedava res per tirals-hi, aixi k vaig passar a l'estrategia de les amenaces. els hi vaig dir k els portaria al meu pais i k alla els hi punxarien tot de coses per no se quin rollo de k tinguin una mort noble. jo crec k aixo els va acollonir, pq' hi va haver un moment d'incertesa. es van quedar mirant els uns als altres, i aprofitant la confusio, vaig arrencar a correr muntanya avall com una mala cosa. quin esprint, colega! patetic. amb tanta tensio i sense escalfar, em va donar un tiron. a mes no se per que collons en aquell precis moment vaig i tinc un atac de riure. total, k em dona el singlot i casi k m'ofego. sort que el cami es feia estret i els bitxos eren mes brutos que llestos, i s'anaven emputxant i entrabancant. quan arribo a la valla, la marta estava preparada amb la camara per retratar la carnisseria. la muy pendona! pues se quedo con las ganas!una de pinguins: son catxondos els nois aquests. dues hores vam estar mirant-los a la fresca de la mañanita. es k s'ho prenen amb calma
. nomes han de recorrer 100m abans d'entrar al mar per anar a buscar pescaito i aluego vomitarselo al polluelo, pero s'ho agafen sense pressa. rollo neozelandes. "ara avanço dos metros" "ara faig uns estiraments" "mira! ara surt en pepito d'aquells matolls, vaig a saludarlo". aixo es a la curio bay, un lloc a on hi ha un curios (curio, curios, ho pillas?) bosc petrificat. d'aquests n'hi han poquets al mon. la fusta, per fossilitzarse, necessita unes condicions concretes i ben particulars k em sembla k ningu no acaba d'entendre. mes o menys com les dones per anar deventre, saps? bueno, pues tota una tribu de pinguinos d'ulls grocs, han triat aquest lloc per nidificar i aixecar la prole a base de pescao regurgitao. a l'alba surten del bosc per anar a pescar i al vespre tornen amb la compra. si vols veurels sense emprenyarlos, tens uns miradors des d'on contemplar lo k a nosaltres ens semblen pallassades pero segur k formen part d'algun tret cultural diferencial.
. nomes han de recorrer 100m abans d'entrar al mar per anar a buscar pescaito i aluego vomitarselo al polluelo, pero s'ho agafen sense pressa. rollo neozelandes. "ara avanço dos metros" "ara faig uns estiraments" "mira! ara surt en pepito d'aquells matolls, vaig a saludarlo". aixo es a la curio bay, un lloc a on hi ha un curios (curio, curios, ho pillas?) bosc petrificat. d'aquests n'hi han poquets al mon. la fusta, per fossilitzarse, necessita unes condicions concretes i ben particulars k em sembla k ningu no acaba d'entendre. mes o menys com les dones per anar deventre, saps? bueno, pues tota una tribu de pinguinos d'ulls grocs, han triat aquest lloc per nidificar i aixecar la prole a base de pescao regurgitao. a l'alba surten del bosc per anar a pescar i al vespre tornen amb la compra. si vols veurels sense emprenyarlos, tens uns miradors des d'on contemplar lo k a nosaltres ens semblen pallassades pero segur k formen part d'algun tret cultural diferencial.dimarts, 28 d’abril del 2009
LA IGLESIA DE CRISTO
aixi es diu el poble aquest a on ens ha portat la vida. d'esglesies ni han, de cristo ma sembla k no. pero bueno, tiempoal tiempo.
estic confus. aixo de les vacances desorienta. tres setmanes de contemplacio meditativa pel sud del sud. dormint a terra o al toyota. molt de bosc, molta platja. la madre que pario a los mosquitos. hem rigut amb els pingüinos. hem apedregat a un kea cabron. i hem corregut davant dels toros, como en los sanfermines pero a campo abierto.
pues apurando les vacances, vam arribar a aqest poble diumenge amb la intencio de buscar pis. pero diumenge i sense avisar, la penya no esta per ensenyar pisos. sort d'unes almas caritativas k ens han acollit en su lecho. uns estudiants de la universitat de granada k estan tres mesos per aqui amb una beca collonuda. gent d'arreu: murcia, cadiz, alacant, saragossa... gent jove, de bon riure i bon beure... ay, aquells anys d'universitat... pero si tu no has estao en la uni, capullo!
i bueno, continuem buscant allotjament. avui ens hem de decidir. la tria esta entre macomoltmaco a mitja hora del centre o kutremoltkutre al cort de la ciutat.
i aixis estem, buscant un espai per suportar la rutina. tornant amb mandra a les obligacions de la feina... pero si tu no treballes, capullo! "bueno, tb' parlo per la marta... els seus sentiments son els meus sentiments..."
bueno, em sembla k vaig a buscarme a mi mateix una estona... k avui fa bon dia.
un peto.
estic confus. aixo de les vacances desorienta. tres setmanes de contemplacio meditativa pel sud del sud. dormint a terra o al toyota. molt de bosc, molta platja. la madre que pario a los mosquitos. hem rigut amb els pingüinos. hem apedregat a un kea cabron. i hem corregut davant dels toros, como en los sanfermines pero a campo abierto.
pues apurando les vacances, vam arribar a aqest poble diumenge amb la intencio de buscar pis. pero diumenge i sense avisar, la penya no esta per ensenyar pisos. sort d'unes almas caritativas k ens han acollit en su lecho. uns estudiants de la universitat de granada k estan tres mesos per aqui amb una beca collonuda. gent d'arreu: murcia, cadiz, alacant, saragossa... gent jove, de bon riure i bon beure... ay, aquells anys d'universitat... pero si tu no has estao en la uni, capullo!
i bueno, continuem buscant allotjament. avui ens hem de decidir. la tria esta entre macomoltmaco a mitja hora del centre o kutremoltkutre al cort de la ciutat.
i aixis estem, buscant un espai per suportar la rutina. tornant amb mandra a les obligacions de la feina... pero si tu no treballes, capullo! "bueno, tb' parlo per la marta... els seus sentiments son els meus sentiments..."
bueno, em sembla k vaig a buscarme a mi mateix una estona... k avui fa bon dia.
un peto.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)