AL FINAL, EL PERUANO RESULTÓ SER DE IRÚN

Tenim una guia del perú de l'editorial desnivel, escrita per un tal david taurà, k'stà molt bé. planteja excursions d'entre un i deu dies, i ascencions a cims de 5 ó 6000m no gaire difícils.

naltros volíem fer una "volteta" per aclimatar abans d'enfilar algun cim. per provar-nos amb les motxilles en altitud. i la proposta més atractiva k vam trobar es la circumvalació dels massissos santa cruz-alpamayo. és una ruta pensada per fer en deu dies amb burros de càrrega, arrieros, guia, cuiner, campaments preestablerts i tal. però el nostre esperit lliure i un massoquisme k encara no he acabat d'analitzar, ens van portar a carregar uns motxillots d'entre cal déu i ca l'ample.

el camí comença en un llogarret agrícola anomenat hualcayan. al nord del callejón del huaylas. a uns 3.150m d'altitud. no hi arriba transport públic. i com k no trobem cap gringo per compartir gastos, el taxista ens fot una bona clavada. encara riu el kabrón.

tot just començar ens adonem k han arrencat els panells informatius i tot tipus de senyalització. deduim k per dissuadir als k'anem sense guia. preguntem a una nena petita. ens diu k sí, k'anem bé. però tot d'una se'ns posa davant barrant-nos el pas i ens demana 3 soles (+ 1€) a cada un.

"3 soles? pa qué?"

"pa pasar"

la nena no deu aixecar més de dos pams de terra, però la japuta té una mirada k'espanta. intento sostenir-li. i quan estic a punt de cedir, m'armo de valor, i amb veu ferma dic: "no, no vamos a darte nada." ella em mira altiva. diu "vale". i amb aires de suficiència s'aparta lentament. fa bé. entre la marta i jo crec k haguéssim pogut reduir-la.

el primer dia es tot pujada. són molts metros i anem força carregats. ens plantejem de llogar un arriero per la primera jornada. però els k anem trobant, no semblen tenir gaires ganes de treballar.  després trobem un k'ens ofereix deixar-nos una mica per sota d'on volem arribar. ens sembla car. intentem regatejar i no arribem a cap acord. poc després ens sentirem una mica miserables, pq' de car no ho era. ens volia cobrar 14€ per pujar-nos les motxilles amb el burro. eren 1700m de desnivell. tot un dia de pateo per 14€. jo no ho faria.

ho pagarem car. volíem arribar al paso osoruri (4.860m). però el pes i el cansament ens aconsellen parar a la llacuna cullicocha (4.620m). en realitat no ens surt tan malament. trobem una caseta del guarda amb la porta oberta i, tachan!, matalassos a dins. un regal dels déus, pq' feia una setmana k havíem sortit de casa i només havíem pillat dos llits. la resta de nits, o bé en transports o bé a la tenda. a més el nevado santa cruz es reflecteix a la llacuna, i la posta de sol darrera la cordillera negra ens treu tots els mals. dormim bé, mooooolt bé.

en tot el camí no havíem trobat ningú. ni alt ni baix, ni guapo ni lleig, ni... bueno, ja s'havia entès quan havia dit ningú, oi? l'endemà sí k trobem un grupillo de gent de lima amb guies i arrieros. dos avis entusiastes k semblaven rejuvenir a cada passa, i la resta k feien lo k podien. intercanviem salutacions i bons desitjos. fem un parell de "colladetes" i entrem a la quebrada alpamayo. una bonica vall amb runes de cabanes preincaiques i un serpentejant riuet k ens refresca amablement. només ens acompanyen uns quants rucs k pasturen impassibles i algun esparver k ens observa suspès i curiós pocs metres per sobre nostre.

del fons de la vall veiem a un peruà escarranxat k puja fletxat com un dimoni. i quan s'acosta ens deixa anar "aupa, qué sois? euskaldunes?" "no, catalanes. vosotros levantais piedras, nosotros levantamos gente". resulta k el peruano era d'irún. havia sigut competidor de kaiak en aigues braves i s'havia passat un any a la seu d'urgell. "déu n'hi do" , anava afegint al final de cada frase. portava a sudamèrica des del febrer i calculava k tenia plata fins l'octubre. anem junts una bona estona. "déu n'hi do". i compartim un ventós dinar a la llacuna jancarurish, amb espectaculars vistes de la cara oest de l'alpamayo. ell s'en torna. va sense tenda, amb roba precària i poca teca. en Dani Dientederecho (Rastortza). déu n'hi do.

naltros seguim. darrera i pesadeta collada del dia, i acampem sota un cel estrellat a la desoladament bonica quebrada de mayobamba. al matí els núvols ens regalen una colorida sortida de sol. baixada suau, collada tranquila. i a mig matí arribem a huillca. tres cabanes abandonades i una altra on viu una jove pastoreta d'alpaques, una espècie de llames però més petites, robustes i llanudes. la noia ens demana, en un castellà precari, llet. té dos xaiets petits a qui se'ls ha mort la mare. no en tenim. mal pressagi per a les bèsties.

poc després trobem dos joves k tb' van molt carregats. ell alemany, ella polonesa. ens expliquen k'han acampat a la quebrada yanajanca, a on naltros ens dirigim. diu k no han dormit. k un grup de toros els hi ha donat la nit, bufant, gratant el terra i remenant la tenda. la vall és bonica per acampar, molt més frondosa que les k hem vist fins ara. però quan parem a fer una mica de pa amb un manxego reserva tretze mesos, veiem k lo dels toros anava en serio. ens envolten bramant. no som benvinguts. canviem de lloc, però ens clitxen. els hi llencem pals i pedres però cada cop en venen més. jalem ràpid i fotem el camp. k no erem naltros els k estàvem dalt de la piràmide alimentícia?

ens liem una mica pq' aquí els camins no estan marcats i el mapa k portem és escala 1:100.000. però finalment arrivem a jancapampa. un llogarret en una esplanada sedimentària als peus del pucajirca (6.046m). acampem al costat del riu. als pocs minuts apareix una dona amb la seva filla, la jasmina, de sis anys. porten cervesa per vendre al mateix preu k la trobes al bar. i estem al cul del món! un altre regal dels déus! xerrem una estoneta fins k comença a fer-se de nit. ens demana "medicamentos para el dolor de cabeza". li donem un parell d'ibuprofens i se'n va a casa, a 500m a l'altre cantó del riu.
al matí ve el seu marit a petar la xerrada. ens deixa cangurant a la jasmina mentre s'en va a buscar matolls per fer una escombra. triga molt. esperem k això no equivalgui al "voy a comprar tabaco, nena". de la "Jas" treiem en clar k camina una hora per anar a cole i k es la petita de 3 germanes. juga amb l'ampolla buida de cervesa fins k trec la càmera. llavors l'amaga i adopta un posat digne com dient "almenys no em treguis com una borratxina, pisha!".

els dies se succeeixen plàcids i tranquils. encara trobem poca gent. les pujades fan bufar, però les vistes als colls curen l'ànima. apalancat mastegant unes ametlles, contemplant els corriols zigzaguejant entre incontables muntanyes k es perden més enllà de lo k pot abarcar la vista, penses en lo xulo k seria córrer un ultra en un entorn com aquest. després et penges els 20kg de motxilla i remugues "y una polla iba yo a correr un ultra por aquí. si no hay ni pa respirar!"

arribem a la quebrada santa cruz amb una mica de xoc. les vistes son xulíssimes entre el quitarraju (6.035m) i l'artesonraju (6.025m), k sembla un cerví inmens. però molta gent pensa lo mateix i la tranquilitat s'esvaeix. les esporàdiques i agradables converses es transformen en inintel·ligibles sons gutarals tipus "ngrf", i la resposta a un "bon dia" sovint és una silenciosa girada de cara.

en fi. arribem al camp base de l'alpamayo i la bonica llacuna achueycocha. alguns es preparen per pujar, altres tornen. les condicions són dures allà dalt. una família de cashapampa monta un xiringuito durant els 3 mesos de temporada d'ascensions. els preus de les begudes són raonables tenint en compte k triguen dos dies en burro en arribar fins aquí. la michelle, de 4 anys, xerra amb soltura i es fa amb tothom. sembla controla-ho tot.

la nit és freda. però el cansament acumulat dels cinc dies k portem caminant de sol a sol, fa k dormim a "pierna suelta". al matí costa k el sol entri al fons de la vall. les mans només s'escalfen quan abracen el got de cafè fumejant. però l'espectacle dels llums de l'albada travessant els núvols per pintar de groc les geleres dels cims, fa k valgui la pena sortir de la protecció del sac. a dalt bufa el vent. mal dia pels escaladors. aquí la michelle ignora el biruji i correteja amb els gossos, k a aquestes alçades són més simpàtics i fan millor pinta k els pobres k malviuen pels carrers de la ciutat.

emprenem la marxa. seran 25 pesats km. en teoria de baixada, però trobem molts "toboganets" k ja ens sobren. continuem trobant gent, molta gent, k no va anar a la classe de "un buenos días se contesta con otro buenos días" de primer de primària. molts burros sobrecarregats i sovint maltractats, k seran abandonats a la k una malaltia o una probable fractura els deixi impedits per ser... rendibles. es troben molts cadàvers devorats pels cóndors. ens fa replantejar la futura contractació d'ajuda per portejar.

a la k'anem perdent alçada, la vegetació es torna quasi tropical i la calor quasi insoportable. arribem a 27º a 3.000m d'altitud!!! ens girem per dir adéu als nevats k no sabem per quant de temps seran nevats.

una de xifres:
40 hores de marxa en 6 dies
125km
8.300m de desnivell +
camp més alt a 4.630m
camp més baix a 3.570m
sortida a hualcayán, 3.150m
arribada a cashapampa,  2.930m
vuit collades d'entre 4.450 i 4.860m
pes de les motxilles: molt
vegades k hem dit "uf!": no sé... incontables

en resum: cinc dies molt xulos i un sisè una mica agobiant. potser ens hagués deixat millor regust fer la ruta del revés. tot i així molt recomanable. geleres penjant de cims verticals. llacunes multicolors k reflecteixen com miralls els gegants andins. valls profundes k conviden tant a la marxa a peu com al descans. pedra sobre pedra. així de simple... així de gran.

HUARAZ

Gran part de les expectatives d'aquest viatge pel sud de les amèriques, passava per aquest poble de 50.000 habitants enfonsat al callejón del huaylas. li diuen la suïssa del perú. deu ser per les muntanyes, pq' em dona la sensació que hi ha més or d'origen peruà als bancs helvètics k als d'aquí.

bueno, salvant diferències econòmiques i culturals, els dos llocs regalen paisatges magnífics per la contemplació.

vam arribar ahir en un bus d'aquests peruans amb seients reclinables k es converteixen gairebé en un llit. són ideals quan vas cansat. l'anècdota és k ens van encalomar un reportatge surrealista del cristiano ronaldo. rollo calçotets, abdominals, lamborghinis i alguna altra cosa k tampoc vaig acabar d'entendre. sort k estàvem rebentats i al tercer canvi de calçotets vam tancar definitivament les parpelles.

huaraz està a 3.090m snm. i això es nota a l'hora de carregar-te els bultos, k en portem uns quants. ahir era l'últim dia de fiestas patrias, i teníem reservat l'hotel per avui, pq' estava tot ple. tot i aixi ho vam anar a provar. però no. com ens havien dit tot just dos dies abans, estava tot ple. 

li vam demanar al noi de recepció si ens podia guardar unes bosses mentre anàvem a acampar a uns cerros k em sortien al mapa. ens va dir k sí, però k si estàvem cansats i teníem tenda, podíem acampar a la terrassa. les vistes eren xulíssimes. era temptador i definitivament més inteligent k enfilar-nos a 4.000m quan feia 8 hores k estàvem a nivell de mar. però ja sigui per mono de monte o pq' la inteligència no sigui la nostra principal virtut, en mija hora teníem la motxi penjada a l'esquena i ens enfilàvem amunt pels corriols k recorren els llogarrets de la cordillera negra.

aquesta zona es mundialment coneguda entre els alpinistes per la cordillera blanca. una serrelada de 180 km de llarg nodrida de gegants verticals i glaciats k culminen als 6.768m del huascaran. muntanyes que desafien les lleis de la gravetat i k omplen les targetes de memòria de les càmeres de milers d'excusionistes. algunes escalades mítiques i algunes de les rutes senderistes (de trekking, pels k no parleu català) més boniques i exigents del món.

a l'oest, a l'altre costat del canó, hi ha la cordillera negra, una serralada de "turonets" arrodonits d'entre 4.500 i 5.200m. la blanca rep els vents selvàtics de l'est, per això rep molta neu k acaba alimentant les geleres. la negra en canvi està escombrada pels vents secs dels deserts de l'oest, i per això rep molt poques precipitacions. això fa k, malgrat tenir mes alçada k els alps, no hi hagi ni un trist nevero.

de lletja k és, osties! al final resulta maca. té molts caminois per perdre't, ascencions gentils ideals per aclimatar, i lo millor de tot es k les vistes cobreixen la cordillera blanca de punta a punta.

tot just començar a caminar una dona increïblement baixeta s'em en riu a la cara i em diu:

gringo! dónde vas?

a los cerros

a los cerros? pero si los gringos no van a los cerros!

por eso señora, por eso.

la veritat es k en els dos dies no vam veure cap guiri. a la mitja hora d'haver sortit de huaraz ja tens la sensació d'estar lluny de tot. cabanes d'adob, camps de blat, gossos malhumorats, bestiar de tota mena i gents k deixen de banda lo k'estan fent per regalar-te un somriure i un buenos días. els k parlen més castellà (la llengua aquí es el quechua) enceten conversa. alguns t'acompanyen un troç. moments molt agradables en un entorn magnífic. fotografies k guardarem a la retina pq' no ens atrevíem a treure la càmera. per no trencar la magia, per no esborrar cap somriure. 

ho parlàvem amb la marta, la conversa es bidireccional. però amb les fotos, tu t'endús alguna cosa i l'altre no.

l'altitud es nota. les motxilles pesen. un senyor es queixa de k al perú els polítics roben, k no fan res per la gent. aprofitem la parada per respirar una mica i per contestar-li lo més trist k es pot dir al respecte: k no és només al perú. reempendre la marxa costa. arribant a 4000m la marta diu prou. s'ofereix a plantar la tenda en uns plans k trobem amb aigua aprop. buido la motxilla i m'enfilo cap amunt. m'agradaria fer un cimillo, ja k som aquí. pa qué? pa ná! pero m'agradaria. en un parell d'hores  sóc al cim del condorhuain, de 4.620m. al final hi ha una trepadeta k me'ls posarà per corbata al baixar.

la vista es espectacular. identifico vuit 6.000s. els núvols juguen amb els cims mentre les llums comencen a encendre's a les valls.

al sol no li queda gaire per avui, i aquí dalt no hi han camins. vas una mica per intuició, i la intuició es resenteix a negra nit. arribo, ja ben fosc, una hora més tard de lo acordat. pero la reprimenda és molt suau. la marta tb' m'ho ha fet més d'un cop això.

nit freda (-3º), estrellada i confortable amb els inflables. dormim bé, i contra tot pronòstic ens llevem sense mal de cap. ens ha sortit bé. l'excursioneta ens ha servit per aclimatar.

ara estem a l'hotel gran chavín. ben dutxats i ben alimentats. demà comprarem provisions per tornar-nos a enfilar cap amunt.

a aquestes muntanyes k volem fer una mica nostres...

LIMA

doncs ha costat més de lo previst però al final hem arribat a lima. i en fiestas patrias, tu. rollo exaltació de las fuerzas armadas i tal. el país sencer està sumit en celebracions bullicioses , i els nanos de la recepció de l'hotel ens han confirmat la sensació k ja teníem, k tot està més car.

hem fet una volta pel centre, i malgrat trobar-lo més net de lo k el recordàvem, ens ha sobtat la quantitat de cases xulíssimes d'estil colonial k estan deixant caure. patrimoni a tomar pol culo. una llàstima, perquè la ciutat seria guapíssima si s'invertís més en restauració k en gratacels de vidre. pel tema del desfile, als carrers del centre, el tràfic estava força limitat i avui era més plàcid passejar. tot i k la pudor a contaminació ens ha acompanyat irremediablement tota le journé. i el trànsit a les afores, a on tenim l'hotelillo, és tan caòtic com sempre. sort k d'aquí 3 horetes enfilem, bus mediante, cap a huaraz. a les muntanyes, la horada de la kabra. je, je! ...vull dir beee, beee!

...i deia abans k ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí, pq' ahir o abans d'ahir (el jet-lag no m'ajuda a definir-me) ens vam assabentar, tot just un quart d'hora abans d'embarcar al barcelona-miami, de k es necessita visat per trepitjar els estats units encara k estiguis en trànsit. o sigui k ara es lo mateix una escala de 3 hores k quedar-te d'okupa al país. i lo bo és k ni tan sols la noia k'ns facturava ho sabia. l'ordinador no li deixava fer les targetes d'embarque. al final va trucar a una supervisora i anava posant cares rares.

i li vam sentir dir "a sí? vaja! doncs ara els hi explico"

i naltros vam pensar "ui, ui, ui!"

i ella va dir "no podeu volar. necessiteu un visat"

i naltros vam dir "ui, ui, uuuui!

i ella va dir "el podeu fer per internet"

i naltros vam gemegar "però si hem d'embarcar d'aquí un quart!"

i ella va pensar "pues va a ser que no"

però va dir "al pis de baix hi ha una oficina de viajes el corte inglés. allà els tramiten. si està obert, potser es més ràpid"

i amb les cames tremolant baixem al pis de baix. trobem l'oficina amb la persiana mig baixada, però el moment ens fa veure-la mig pujada i la marta exhibeix la seva flexibilitat colant-se amb un quiebro de cintura. li explica el problema al sorprès nano de darrera el mostrador k nega amb el cap. acaba d'encendre els ordinadors i triguen una estona en posar-se en marxa. naltros cada cop ens fem més petits. ell ens dóna la web d'immigració ianqui però ens adverteix k ho tenim complicat. 

entrem a la pàgina i posa k la oficina a l'altre costat del charco està tancada. obren a les 10:30. el nostre vol surt a les 9:30. i jo k sóc bo en mates ho pillo de seguida i dic "marta, no volem". ella em mira com pensant "no me digas?" i el nano del corte inglés encerta a dir un "lo siento".

american airlines.

recordo haver vist un xiringuito d'american airlines (es la companyia amb la k volem). ens han d'ajudar. hem pagat 1000€ cada un. ens han d'ajudar sí o sí.

pues no.

hi ha una noia k després d'escoltar a la marta al límit d'un atac de nervis, posa veu de computadora per dir "es responsabilidad del cliente informarse de los trámites burocráticos necesarios para realizar el viaje"

una llosa ens cau a sobre. estem en un carreró sense sortida. ens hem quedat sense viatge. no hi ha llum al final del puto túnel.

...i apareix un àngel

un àngel amb accent cubà k diu "los problemas de verdad están en los hospitales y en las cárceles. ustedes tienen una situacion, y las situaciones tienen solución."

a punt de plorar, penso en saltar el mostrador i fer-li una abraçada, però decideixo k no és apropiat i em conformo amb donarl-i les gràcies.

el vol ja l'hem perdut però ens el pot canviar per un altre més tard. fem els tràmits del visat a una pàgina absúrdament lenta i enrevessada k es penja vàries vegades i tornem a perdre el vol. però l'àngel cubana ens busca un altre itinerari. aquest cop ho aconseguim. pels pèls, però ho aconseguim.

em reconcilio amb l'espècie humana. de vegades depens de la voluntat d'una persona. algú que ha de decicir si t'ajuda o et puteja. així de simple. naltros vam trobar una persona k va decidir ajudar-nos. simplement va decidir fer bé la seva feina. i això va salvar el nostre viatge. no estàvem en un hospital o en una presó. era simplement una il·lusió.

es deia marta. un torbellino d'energia i bon humor.

ara tinc dues martes per les k brindar.

salut!

UNA CLASSE DE MATES (o l'inici d'un viatge)

Zeus + Marta % 2 = 70 kg. 

70 kilos de material és el que necessitem per començar un nou projecte, per dibuixar un nou camí. Volem anar arreu. Tenim 2 anys. Comencem pel sud de l'Amèrica del Sud. Aquí us explicarem el que ens trobem.

70 kilos of gear is what we need to start a new project, to draw a new path. We want to go out there. We've got 2 years ahead of us, starting with the south of South America. Here you'll be told what we come across.

LA MENT EN BLANC

donç ja som a kathmandu, la ciutat mistica. un lloc a on lèspiritualitat de les gents es fon amb un entorn idilic. un lloc a on diferentes cultures conviuen en total armonia i en perfecte sincronitzacio amb la mare naturalesa.
un lloc a on...
...venga va! no me jodas!
si aixo es la ciutat del caos!
diu k hi viu un milio de persones, pero la sensacio es k sa posen d'acord per passar tots pel mateix lloc a la mateixa hora. es una brutal barreja de colors, olors i sorolls. la pols i el fum son omnipresents. els claxons toquen una banda sonora repetitiva, insoportable. el menjar en descomposicio s'acumula pels carrers, pels temples. els gossos, tristos i resignats, semblen voler dir "aixo se us ha anat de les mans". hi ha infinitat de botigues amb tants articles k costa de creure k algun dia s'arribin a vendre. els cotxes i les motos k sa fiquen per tot arreu amb la unica norma k te preferencia el mes gros.
estem rebentats d'haver d'estar alerta a tota hora. sort k dema comencem la volta als annapurnas.
jo no se si algun dia kathmandu va ser una ciutat mistica, pero avui dia es un lloc caotic i sobrecontaminat.
i no se si algun dia la gent venia aqui a meditar, pero avui dia, si vols mantenirte viu, aqui... no deixis la ment en blanc.

UN NOU AMIC

acaba de neixer el 30 de març del 2014. almenys aixo diu la pantalla aquesta del departures a on el nostre vol encara no esta ni anunciat.
ens queden 5 horetes a l'aeroport de doha (qatar... el barça i el petroli i tal i tal...), i les passarem al orix lounge.un orix es una cabra del desrt amb unes banyes k fan por i un lounge es... pues... pues eso... un longe, un puesto!
pagues 29€ (nus pensavem k seria mes barato) i tens dutxa, el interné, buffet lliure de dolç i salat begudes "de nen" il.limitades i 4 d'alcholiques. pero devem tenir les mates o l'angles rovellats, pq' en portem la tira.
jo fins i tot he fet un amic ara k la marta dorm. un tal jonny "el caminant" sembla k li diuen. al principi es una mica aspre, pero a la segona o tercera conversa, ja li comences a agafar carinyu..
i aquest pais seria impossible en qualsevol planeta k no fos aquest k ens hem apanyat. desde l'avio nomes es veu un tros de sorra k sobresurt de la peninsula arabiga per endinsarse al golf persic i... i j'astà. no hay nà mas. un tros de desert cobrint inmenses bosses de petroli. un lloc a on t'alegras de no haver nascut. sobretot si ets dona. les k a l'avio portaven mocador al cap (niqab?) es cobrien totalment la cara al baixar les escales quan desembarcavem. a algunes no se'ls hi veuen ni els ulls. i es passegen per aqui dins les seves presons de seda fina mentre els seus marits babegen amb els ulls desorbitats seguint unes malles prietas.
deu ser intolerancia cultural i tal, pero a mi la situacio ma fa yuyu.
en fi. k d'aqui 5 hores ens anem al nepal, a veure els rostres de les gents i les muntanyes mes altes de la terra i... osties! ... k torna a passar el meu amic... en jonny... "el caminant".

Doha, entre dos móns

En Zeus, de guais a Qatar, tot esperant l'avió després d'un parell de copes de vi i un parell de guisquis... ;)