HUARAZ

Gran part de les expectatives d'aquest viatge pel sud de les amèriques, passava per aquest poble de 50.000 habitants enfonsat al callejón del huaylas. li diuen la suïssa del perú. deu ser per les muntanyes, pq' em dona la sensació que hi ha més or d'origen peruà als bancs helvètics k als d'aquí.

bueno, salvant diferències econòmiques i culturals, els dos llocs regalen paisatges magnífics per la contemplació.

vam arribar ahir en un bus d'aquests peruans amb seients reclinables k es converteixen gairebé en un llit. són ideals quan vas cansat. l'anècdota és k ens van encalomar un reportatge surrealista del cristiano ronaldo. rollo calçotets, abdominals, lamborghinis i alguna altra cosa k tampoc vaig acabar d'entendre. sort k estàvem rebentats i al tercer canvi de calçotets vam tancar definitivament les parpelles.

huaraz està a 3.090m snm. i això es nota a l'hora de carregar-te els bultos, k en portem uns quants. ahir era l'últim dia de fiestas patrias, i teníem reservat l'hotel per avui, pq' estava tot ple. tot i aixi ho vam anar a provar. però no. com ens havien dit tot just dos dies abans, estava tot ple. 

li vam demanar al noi de recepció si ens podia guardar unes bosses mentre anàvem a acampar a uns cerros k em sortien al mapa. ens va dir k sí, però k si estàvem cansats i teníem tenda, podíem acampar a la terrassa. les vistes eren xulíssimes. era temptador i definitivament més inteligent k enfilar-nos a 4.000m quan feia 8 hores k estàvem a nivell de mar. però ja sigui per mono de monte o pq' la inteligència no sigui la nostra principal virtut, en mija hora teníem la motxi penjada a l'esquena i ens enfilàvem amunt pels corriols k recorren els llogarrets de la cordillera negra.

aquesta zona es mundialment coneguda entre els alpinistes per la cordillera blanca. una serrelada de 180 km de llarg nodrida de gegants verticals i glaciats k culminen als 6.768m del huascaran. muntanyes que desafien les lleis de la gravetat i k omplen les targetes de memòria de les càmeres de milers d'excusionistes. algunes escalades mítiques i algunes de les rutes senderistes (de trekking, pels k no parleu català) més boniques i exigents del món.

a l'oest, a l'altre costat del canó, hi ha la cordillera negra, una serralada de "turonets" arrodonits d'entre 4.500 i 5.200m. la blanca rep els vents selvàtics de l'est, per això rep molta neu k acaba alimentant les geleres. la negra en canvi està escombrada pels vents secs dels deserts de l'oest, i per això rep molt poques precipitacions. això fa k, malgrat tenir mes alçada k els alps, no hi hagi ni un trist nevero.

de lletja k és, osties! al final resulta maca. té molts caminois per perdre't, ascencions gentils ideals per aclimatar, i lo millor de tot es k les vistes cobreixen la cordillera blanca de punta a punta.

tot just començar a caminar una dona increïblement baixeta s'em en riu a la cara i em diu:

gringo! dónde vas?

a los cerros

a los cerros? pero si los gringos no van a los cerros!

por eso señora, por eso.

la veritat es k en els dos dies no vam veure cap guiri. a la mitja hora d'haver sortit de huaraz ja tens la sensació d'estar lluny de tot. cabanes d'adob, camps de blat, gossos malhumorats, bestiar de tota mena i gents k deixen de banda lo k'estan fent per regalar-te un somriure i un buenos días. els k parlen més castellà (la llengua aquí es el quechua) enceten conversa. alguns t'acompanyen un troç. moments molt agradables en un entorn magnífic. fotografies k guardarem a la retina pq' no ens atrevíem a treure la càmera. per no trencar la magia, per no esborrar cap somriure. 

ho parlàvem amb la marta, la conversa es bidireccional. però amb les fotos, tu t'endús alguna cosa i l'altre no.

l'altitud es nota. les motxilles pesen. un senyor es queixa de k al perú els polítics roben, k no fan res per la gent. aprofitem la parada per respirar una mica i per contestar-li lo més trist k es pot dir al respecte: k no és només al perú. reempendre la marxa costa. arribant a 4000m la marta diu prou. s'ofereix a plantar la tenda en uns plans k trobem amb aigua aprop. buido la motxilla i m'enfilo cap amunt. m'agradaria fer un cimillo, ja k som aquí. pa qué? pa ná! pero m'agradaria. en un parell d'hores  sóc al cim del condorhuain, de 4.620m. al final hi ha una trepadeta k me'ls posarà per corbata al baixar.

la vista es espectacular. identifico vuit 6.000s. els núvols juguen amb els cims mentre les llums comencen a encendre's a les valls.

al sol no li queda gaire per avui, i aquí dalt no hi han camins. vas una mica per intuició, i la intuició es resenteix a negra nit. arribo, ja ben fosc, una hora més tard de lo acordat. pero la reprimenda és molt suau. la marta tb' m'ho ha fet més d'un cop això.

nit freda (-3º), estrellada i confortable amb els inflables. dormim bé, i contra tot pronòstic ens llevem sense mal de cap. ens ha sortit bé. l'excursioneta ens ha servit per aclimatar.

ara estem a l'hotel gran chavín. ben dutxats i ben alimentats. demà comprarem provisions per tornar-nos a enfilar cap amunt.

a aquestes muntanyes k volem fer una mica nostres...

LIMA

doncs ha costat més de lo previst però al final hem arribat a lima. i en fiestas patrias, tu. rollo exaltació de las fuerzas armadas i tal. el país sencer està sumit en celebracions bullicioses , i els nanos de la recepció de l'hotel ens han confirmat la sensació k ja teníem, k tot està més car.

hem fet una volta pel centre, i malgrat trobar-lo més net de lo k el recordàvem, ens ha sobtat la quantitat de cases xulíssimes d'estil colonial k estan deixant caure. patrimoni a tomar pol culo. una llàstima, perquè la ciutat seria guapíssima si s'invertís més en restauració k en gratacels de vidre. pel tema del desfile, als carrers del centre, el tràfic estava força limitat i avui era més plàcid passejar. tot i k la pudor a contaminació ens ha acompanyat irremediablement tota le journé. i el trànsit a les afores, a on tenim l'hotelillo, és tan caòtic com sempre. sort k d'aquí 3 horetes enfilem, bus mediante, cap a huaraz. a les muntanyes, la horada de la kabra. je, je! ...vull dir beee, beee!

...i deia abans k ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí, pq' ahir o abans d'ahir (el jet-lag no m'ajuda a definir-me) ens vam assabentar, tot just un quart d'hora abans d'embarcar al barcelona-miami, de k es necessita visat per trepitjar els estats units encara k estiguis en trànsit. o sigui k ara es lo mateix una escala de 3 hores k quedar-te d'okupa al país. i lo bo és k ni tan sols la noia k'ns facturava ho sabia. l'ordinador no li deixava fer les targetes d'embarque. al final va trucar a una supervisora i anava posant cares rares.

i li vam sentir dir "a sí? vaja! doncs ara els hi explico"

i naltros vam pensar "ui, ui, ui!"

i ella va dir "no podeu volar. necessiteu un visat"

i naltros vam dir "ui, ui, uuuui!

i ella va dir "el podeu fer per internet"

i naltros vam gemegar "però si hem d'embarcar d'aquí un quart!"

i ella va pensar "pues va a ser que no"

però va dir "al pis de baix hi ha una oficina de viajes el corte inglés. allà els tramiten. si està obert, potser es més ràpid"

i amb les cames tremolant baixem al pis de baix. trobem l'oficina amb la persiana mig baixada, però el moment ens fa veure-la mig pujada i la marta exhibeix la seva flexibilitat colant-se amb un quiebro de cintura. li explica el problema al sorprès nano de darrera el mostrador k nega amb el cap. acaba d'encendre els ordinadors i triguen una estona en posar-se en marxa. naltros cada cop ens fem més petits. ell ens dóna la web d'immigració ianqui però ens adverteix k ho tenim complicat. 

entrem a la pàgina i posa k la oficina a l'altre costat del charco està tancada. obren a les 10:30. el nostre vol surt a les 9:30. i jo k sóc bo en mates ho pillo de seguida i dic "marta, no volem". ella em mira com pensant "no me digas?" i el nano del corte inglés encerta a dir un "lo siento".

american airlines.

recordo haver vist un xiringuito d'american airlines (es la companyia amb la k volem). ens han d'ajudar. hem pagat 1000€ cada un. ens han d'ajudar sí o sí.

pues no.

hi ha una noia k després d'escoltar a la marta al límit d'un atac de nervis, posa veu de computadora per dir "es responsabilidad del cliente informarse de los trámites burocráticos necesarios para realizar el viaje"

una llosa ens cau a sobre. estem en un carreró sense sortida. ens hem quedat sense viatge. no hi ha llum al final del puto túnel.

...i apareix un àngel

un àngel amb accent cubà k diu "los problemas de verdad están en los hospitales y en las cárceles. ustedes tienen una situacion, y las situaciones tienen solución."

a punt de plorar, penso en saltar el mostrador i fer-li una abraçada, però decideixo k no és apropiat i em conformo amb donarl-i les gràcies.

el vol ja l'hem perdut però ens el pot canviar per un altre més tard. fem els tràmits del visat a una pàgina absúrdament lenta i enrevessada k es penja vàries vegades i tornem a perdre el vol. però l'àngel cubana ens busca un altre itinerari. aquest cop ho aconseguim. pels pèls, però ho aconseguim.

em reconcilio amb l'espècie humana. de vegades depens de la voluntat d'una persona. algú que ha de decicir si t'ajuda o et puteja. així de simple. naltros vam trobar una persona k va decidir ajudar-nos. simplement va decidir fer bé la seva feina. i això va salvar el nostre viatge. no estàvem en un hospital o en una presó. era simplement una il·lusió.

es deia marta. un torbellino d'energia i bon humor.

ara tinc dues martes per les k brindar.

salut!

UNA CLASSE DE MATES (o l'inici d'un viatge)

Zeus + Marta % 2 = 70 kg. 

70 kilos de material és el que necessitem per començar un nou projecte, per dibuixar un nou camí. Volem anar arreu. Tenim 2 anys. Comencem pel sud de l'Amèrica del Sud. Aquí us explicarem el que ens trobem.

70 kilos of gear is what we need to start a new project, to draw a new path. We want to go out there. We've got 2 years ahead of us, starting with the south of South America. Here you'll be told what we come across.

LA MENT EN BLANC

donç ja som a kathmandu, la ciutat mistica. un lloc a on lèspiritualitat de les gents es fon amb un entorn idilic. un lloc a on diferentes cultures conviuen en total armonia i en perfecte sincronitzacio amb la mare naturalesa.
un lloc a on...
...venga va! no me jodas!
si aixo es la ciutat del caos!
diu k hi viu un milio de persones, pero la sensacio es k sa posen d'acord per passar tots pel mateix lloc a la mateixa hora. es una brutal barreja de colors, olors i sorolls. la pols i el fum son omnipresents. els claxons toquen una banda sonora repetitiva, insoportable. el menjar en descomposicio s'acumula pels carrers, pels temples. els gossos, tristos i resignats, semblen voler dir "aixo se us ha anat de les mans". hi ha infinitat de botigues amb tants articles k costa de creure k algun dia s'arribin a vendre. els cotxes i les motos k sa fiquen per tot arreu amb la unica norma k te preferencia el mes gros.
estem rebentats d'haver d'estar alerta a tota hora. sort k dema comencem la volta als annapurnas.
jo no se si algun dia kathmandu va ser una ciutat mistica, pero avui dia es un lloc caotic i sobrecontaminat.
i no se si algun dia la gent venia aqui a meditar, pero avui dia, si vols mantenirte viu, aqui... no deixis la ment en blanc.

UN NOU AMIC

acaba de neixer el 30 de març del 2014. almenys aixo diu la pantalla aquesta del departures a on el nostre vol encara no esta ni anunciat.
ens queden 5 horetes a l'aeroport de doha (qatar... el barça i el petroli i tal i tal...), i les passarem al orix lounge.un orix es una cabra del desrt amb unes banyes k fan por i un lounge es... pues... pues eso... un longe, un puesto!
pagues 29€ (nus pensavem k seria mes barato) i tens dutxa, el interné, buffet lliure de dolç i salat begudes "de nen" il.limitades i 4 d'alcholiques. pero devem tenir les mates o l'angles rovellats, pq' en portem la tira.
jo fins i tot he fet un amic ara k la marta dorm. un tal jonny "el caminant" sembla k li diuen. al principi es una mica aspre, pero a la segona o tercera conversa, ja li comences a agafar carinyu..
i aquest pais seria impossible en qualsevol planeta k no fos aquest k ens hem apanyat. desde l'avio nomes es veu un tros de sorra k sobresurt de la peninsula arabiga per endinsarse al golf persic i... i j'astà. no hay nà mas. un tros de desert cobrint inmenses bosses de petroli. un lloc a on t'alegras de no haver nascut. sobretot si ets dona. les k a l'avio portaven mocador al cap (niqab?) es cobrien totalment la cara al baixar les escales quan desembarcavem. a algunes no se'ls hi veuen ni els ulls. i es passegen per aqui dins les seves presons de seda fina mentre els seus marits babegen amb els ulls desorbitats seguint unes malles prietas.
deu ser intolerancia cultural i tal, pero a mi la situacio ma fa yuyu.
en fi. k d'aqui 5 hores ens anem al nepal, a veure els rostres de les gents i les muntanyes mes altes de la terra i... osties! ... k torna a passar el meu amic... en jonny... "el caminant".

Doha, entre dos móns

En Zeus, de guais a Qatar, tot esperant l'avió després d'un parell de copes de vi i un parell de guisquis... ;)

Buscando el norte

És k resulta k això de nordkapp es un timo, saps? Resulta k el punt més al nord de l’europa continental està en una península fora de les rutes més turístiques. A sobre comporta una excursió de tres dies sense cap camí marcat per un paratge inhòspit en el que no trobes absolutament ningú.

 

Era el lloc ideal per a nosaltres.

 

A l’oficina d’informació de mehamn, un guía sudafricà, k’s veu k era “guapíssimo de rechupete, tornem-hi ja siusplau, k jo el vull tornar a veure”, ens  va vendre, per 10€, una fotocòpia d’un mapa amb les coordenades d’unes fites separades entre un i dos km, i k se suposava k havíem de seguir. Ens va aconsellar l’equip a portar i ens va demanar el nº de telèfon “per si hi ha algún canvi sobtat en la previsió del temps”. Vaig ser espavilat i li vaig donar el meu.

I com k estàvem al nord, però k molt al nord, i això de les nits ja era història, doncs vam començar a caminar cap a les 11pm. El terreny era pedregós i desolat. Anaves carenejant per turonets d’entre 300 í 400m i vorejant llacs d’aigues cristal·lines. No hi havia res k semblés un camí, però les fites eren prou grosses com perquè des d’una es veiés, en la distància, la següent.

La ruta semblava clara.

No tenia pèrdua

…fins k ens va envoltar la boira.

“Bueno, no passa res. El tio guapíssimo de rechupete t’ha donat les coordenades, no?”

“Sí, però…”

“Però  què?”

“Que no sé com s’introdueixen al gps”

“Lo qué? Però si al tio guapíssimo de rechupete li has dit k sí”

“Sí. Ya. Pero es k ma feia vergonya reconèixer k sóc un garrulo”

 

El cas es k sabíem on érem, però no sabíem arribar al punt següent. Així k vam plantar la tenda i vam esperar unes hores k el sol aixequés la boira. L’endemà amb núvols però amb visibilitat, vam continuar el camí fins una platja de sorra blanca tota per a nosaltres,  on vam muntar el campament. Tb’ vam trovar un prat de mores boreals  i ens vam fotre un fart de vitamina C.

 

El lloc el compartíem amb un ramat d’espantadissos rens, ocellets variopintos, i tot de trocets de leming.

El leming és una mena de ratolí del k diuen k és la base de la piràmide alimentícia pels carnívors a Escandinàvia. Diu k n’hi ha per milions, però naltros només n’hem vist restes escuarterades per la bèstia k sigui k se’ls menja.

Com k el temps no semblava millorar, vam decidir agafar roba d’abric i alguna barreta i enfilar cap al penyasegat aquest al norte del norte. I tot seguint la platgeta de finíssima sorreta blanca i aigua cristal·lina, al cel s’obre una clariana. I el solet k ens il·lumina, i naltros tot cofois, decidim de fer-nos una banyadeta. A l’oceà àrtic.

“ay va la óstia, patxi! Eso sí que es frío y no un invierno en el gorbeia que se mueren las ovejas por no bajarse, de tontas que son! Aquí las ovejas no se mueren porque aquí no hay ni ovejas, patxi! Aquí hay renos. Y comen líquenes. Tu sabes lo que es un líquen, patxi? Pues esa mierda comen los renos!”

No sabem si ens asseca el sol, o ens asseca el vent, pero sabem k si no ens movem, palmem. Així k continuem ruta un altre cop dins la boira. I provem per varios acantilats fins k trobem un en k les coordenades del gps coincideixen  amb les del mapa. Hi ha una fita mu grande amb banderoles d’aquestes tibetanes, k no sé k cony passa amb les banderoles aquestes, k a la k hi ha 4 pedres juntes, a algú li entra la dèria de penjar-ne unes quantes. Pa que se lleve las oraciones el viento, o yo no sé pa que. Porque ahí las oraciones no se quedan, que ahí  no crece ná de ná. Que las poneis en unos sitios que parece que lo haceis a propósito, coño!

Bueno, ja hem arribat. I com k no passa res especial, ens enrecordem k ens quedava una cosa per fer… tornar.

I les llums del sol de mitjanit colant-se entre les boires, amb la musika de les ones, un apreciable priorat, i una inmillorable compañía: proporcionen una vetllada mágica.

Un bon descans i una bona visibilitat fan més amena la tornada. Però arribem al cotxe amb la sensació que ens ha faltat alguna cosa.

Així k anem a nordkapp a buscar-ho…