LEAVING SANTIAGO

per fi ens dirigim a les muntanyes amb opcions fins i tot de pujar-ne alguna. ara som en un bus en direcció calama (un poble miner prop d’atacama), patint les insufribles pelis dels busos sudamericans. són les mateixes k al perú, tu. salten la frontera com canguros entusiastes.
i deixem santiago després de fer una marató k ens ha fet perdre un parell de dies i molta paciència. amb una organització pèssima fins l’absurd. em quedo amb les impressionats vistes dels andes k el recorregut oferia, amb 6000s retallant l’horitzó al seu gust. o amb la soledat del corredor de fons per haber-me perdut incomptables vegades degut a una patètica senyalització. o a la companyia dels còndors, k apareixien inesperadament darrera una roca o al pas d’alguna collada. de vegades només a 15m de distància, com per vacil·lar de la seva descomunal dimensió.
llàstima del mal muntatge, pq’ els ingredients hi eren.
bueno, nunca mais.
i marxem de santiago quan ja hem après a conduir pels seus carrers. i deixem les seues 5 milions d’ànimes envoltades pel núvol de pol·lució més dens k mai he vist.
i ens n'anem als deserts i als volcans
...a lo k haviem vingut.

NO STRESS

es k a valparaiso es menja molt be. i com t'ho has de pendre?
pues prent-ho be.
portem gairebe una setmana per aqui i no hem fet gaire cosa mes k menjar i arreglar el mon amb una ampolla de vi buidant-se al mig de la taula. hem provat de fer monte, no et pensis. pero es k hi ha neu tova i fatigosa a partir de 1500, i el temps tampoc acompanya. a santiago i rodalies, a l'hivern li costa marxar. i si l'alternativa es apalancarte a un refu de muntanya amb grans finestrals, contemplant els cims nevats i escoltant la pluja, a l'escalfor d'una estufa de llenya amb bon menjar i bon vi xilé. pues que has de fer?
llàstima k el de la perilla sigui tan calvo, si no encara arrodoniriem el moment.
vam començar a la vall del tricahue (a uns 300km al sud de santiago). anomenada aixi per un lloro k habita a les fagedes de la zona. la ideia era pujar el descabezado grande. k no es un mataroní k hagi perdut la olla, sino un volcà de 3900m. pero en dimitri, un belga alt i prim com un sant pau (es diu aixi?) k guarda el refugi, ens ho va treure del cap.
"llevan esquis?"
"no"
"i raquetas de nieve?"
"no"
"pues olvidenlo"
"vale. hay algun sitio donde comprar comida por aqui?"
ens vam fotre una bona patejada amb neu fins el genoll, per aixo. per k no sigui dit. i despres vam visitar unes fonts termals amb unes saunes naturals en unes coves de vapor. tb' vam veure condors i unes guilles ben alimentades, i fins i tot un woody woodpecker coma quell dels dibuixos animats. si home aquell k feia "paraparara, paraparara, para, para, pararà". no t'nrecordes? aquell k semblava un pitufo perdut al londres dels 80's, blau tot ell i amb la cresta vermella.
en dimitri, k tb' corre com un sant pere (no, em sembla k aixi no es diu) em va ensenyar alguns caminois de la zona sota una gebrada matinal k tallava l'alé. i despres de la imposibilitat d'enfilarnos a les alçades, vam canviar de zona. vam anar fins el cajon del maipo. una zona minera a una hora de la capital a on s'aixequen alguns 6000's glaciats. ens els vam mirar de lluny pero ens vam conformar amb una excursioneta fins a cota 3000 abans k es gires un vent fred com els peus d'una dona. al refugio aleman a on ens vam allotjar (mes hotel-restaurant k refugi per cert) vam coneixer a en guillem: un mallorqui a qui una xilena va arrossegar aqui fa cosa d'un any. i k resulta k va treballar a la fundació maresme.
curiós aquest pañuelo.
i a falta de montañas, buena es la costa.
valparaiso te un encant entre decadent i emergent o potser tot lo contrari. ciutat colorida donde las haya. esquitxada de grafitis ben currats la majoria i assentada sobre empinats turonets, sembla un san francisco petit i a mig fer. o mig desfer, depen de com t'ho miris.
avui pugem a santiago, k d'aqui dos dies hi corro una marató. i despres al nord. a veure si les condicions ens deixen pujar algun cim. amb lo penat no gaire ben aclimatat. pero ell es fort... i te fe...

EL PERÚ

el perú es la polla, tu!
de debò. és per anar-hi. i sobretot per tornar-hi. veus tants llocs i tantes coses per explorar a fons, k de seguida penses en un viatge més limitat en els desplaçaments.
lo millor, la gent. en general, a quasi tot arreu, la gent és molt amable i agraeix la conversa. té fama el país de perillós, de k’t poden robar a cada cantonada. pero prenent certes precaucions (les mateixes k a barna o madrid, no et pensis) i amb una mica de sentit comú, la veritat és k no es fàcil veure't en problemes. saben k el turisme es un “filón” d’entrada de divises. i el turista està vigilat i amb la sensació de protegit. molts hi viuen dels dòlars del gringo.
naltros hi tornem segur. ens hem enamorat d’alguns llocs (cordillera blanca, cañón del colca, península de capachica...). i és k amb bones dosis de paciència i ganes de rebuscar raconets, trobes moltes joies al país dels inques.
de vegades tb’ et canses, no et pensis. de la impuntualitat general, de les informacions errònies k’t fan anar de bòlit, de pagar més per norma (bueno, no. pel color de la pell, diguem-ho clar), de suplicar el paper de wàter, de qüestionar-te el significat del k tu entenies per “aigua calenta”... dels busos. això mereix un capítol apart.
per norma són còmodes, sí. però hom se santigua just abans de pujar-hi. i de seguida entens per què. als diaris, és normal llegir notícies d’autocars estimbats amb morts i fetges per tot arreu. sembla k la filosofia és k si déu vol k visqui, pues viuré. i si el paio me quiere recoger en su seno, pues content k m’en hi vaig. me llegó la hora. així de simple. però clar, no fotis company, k jo sóc ateu. i a més d’aquests radicals k’s pensen k morir-se és una putada. per déu (pel teu) ves pel teu carril! no adelantis a la corba! si arribarem tard igualment, si és norma! però k no veus k algun dia algú no s’apartarà per molt d’èmfasi k hi posis tocant el clàxon?
al final et deixes anar. i si no creus en déu, almenys creus en la sort.
i ens vam acomiadar del perú fent una passejada pel canó del colca. un lloc a on els cóndors et deleiten amb el seu vol plàcid i majestuós. el barranc té més de tresmil metres de profunditat, el doble k el del colorado. i bueno, si has vist el d’arizona i no recordes com fer operacions de trigonometria, la veritat és k aquell és més espectacular. però no et pensis, si te'l mires bé i tens ganes de perdre't uns dies, aquest té recursos per embaucar-te. a banda i banda, tens geleres penjants i volcans de 6000m. hi ha runes perdudes inexplorades. tb’ pots trobar fonts termals i poblets amagats al fons de la vall, fugint del desert i aprofitant els nombrosos oasis k surten de les parets de mil colors. naltros vam fer nit a un d’aquests exhuberants punts d’aigua. i els locals s’han montat uns bungalows pels gringos i unes piscinetes d’aigua tèbia k’t reanima després d’una llarga patejada. tb’ tenen cervesa a un preu raonable. què més vols?

a arequipa, encara vam tenir temps de trobar els catalans de la quebrada ishinca. unes cervesetes per intercanviar experiències van constatar k pots veure coses diferents encara k visitis els mateixos llocs. la màgia de viatjar, deu ser. tb’ vam trobar al nano d'illora. i a en raphael (al cantant no. a l’alemany de huaraz), a lima en un vegetarià dels hare-krisna. un pañuelo, tu.
i vam trobar un país. un lloc k portarem ben endins i k ens ha deixat les portes obertes per quan la butxaca ens deixi tornar.
...COMPREU OLI! COMPREU OLI!!!

Crònica des del món real

Avui he anat a córrer després de més de 50 dies sense fer-ho. Pensava fer 20 minutets per pla fins a Lourdes d'Arenys de Munt per veure què tal reponia el tormell però he notat com la sobrecàrrega que porto de glòbuls vermells m'arrastrava pujada amunt un cop passat el santuari de Lourdes, amunt per les ziga-zagues de corbes sense gairebé ni esbufegar. Sabia que seria millor fer mitja volta perquè ja eren quarts de nou del vespre i s'estava fent de nit, però òstres amb els glòbuls vermells! Qualsevol fa mitja volta quan estàs fent una pujada que ni t'enteres que va amunt. Total que pensant a la pròxima corba giro, a la pròxima corba giro... he arribat a dalt de la pujada, quasi a can Fàbregues (sí, de la parentel·la d'en Cesc) i com que no m'ha agradat mai això d'anar i tornar pel mateix camí, he decidit fer la baixada per la drecera que va a parar darrera el restaurant de Lourdes tot passant per dintre el bosc frondós. Tot això ho he pensat completament conscient que s'estava fent fosc i que no portava frontal. Però és que m'agraden els finals no previsibles... i recordem que, de fet, jo només anava seguint la voluntat dels glòbuls vermells aquells. Tot i que amb prou feines es veia els corriol, he disfrutat com un camell baixant pel mig del bosc. Tant temps sense córrer! Això crea adicció, ja ho sabeu molts de vosaltres. He arribat de nit però amb els tormells sensers i més feliç que un tornavís. Ja veurem demà si el tinc inflat o no.
Llàstima que no portava rellotge perquè m'hauria agradat saber quan temps he estat; la sensació era que anava volant com amb un motoret... Que algú m'obligui a entrenar sisplau!!!! ...abans no se m'acabi la càrrega de glòbuls vermells.
Aviat hi ha la cursa d'Arenys i he de fer bon paper al poble...

El Corral del Forn (Can Fàbregues)

EL BOLLO DE CREMA

doncs tot passejant per santiago. ubicant-nos. buscant informació. bueno, rebuscant, diria jo.
i l'altre dia, després d'un menú de 3€ en un xiringuito on ens van jurar k hi anaven a dinar l'adrià i l'arguiñano, vam comprar un bollo de crema. estàvem tips pel dinar, no et pensis. pero hi ha coses k t'entren per la vista de tal manera k no els pots dir k no.
jo vaig decidir k me l'emboliquessin per remullar-lo en un posterior cafè k ja tenia en ment (pq' després diguin k no tinc visió de futur). però el menda k m'acompanya aquests dies, deu tenir por d'una inminent destrucció planetària o alguna cosa així. pq' encara k tingués els pantalons descordats a causa d'una panxa amb clares intencions de fugir en forward direction, el nen volia menjar encara més. i ara. tant si com no... per si de cas.
els bollos estaven ben farcits de crema. suaven una mena d'oli k'ls hi donava un aspecte brillant alhora k'empastifaven tot el sucre d'aquest farinós k li posen per sobre a aquest tipus de pastetes. semblaven apetitosos de veritat, si es k t'agraden aquestes guarrades.
el dependent, potser espantat pel nostres ulls fora d'òrbita, en un intent de salvaguardar la seva integritat física, va oferir de posar-nos més sucre per sobre.
jo no em vaig atrevir a sobrecarregar encara més el pastisset, k ja suquejava sobremanera. però el company, un cop aclarit k no hi hauria sobrecost, va esbossar un somriure d'orella a orella i va pronunciar quelcom k va sonar algo així com: "siiií, maaaás!".
es k no té mesura. pels atestats carrers de santiago. no era fàcil clavar-li les dents a una cosa k no li entrava a la boca. la crema sortint disparada cada cop k pressionava el bollo per darrera. el sucre farinós aquest, volant per tot arreu, sobretot quan la bèstia estornudava per manca d'aire. és k ningu li ha explicat k s'ha de respirar entre muerdo i muerdo? els ulls sortits, magnificats pel vidre de les ulleres. les dents impregnades de crema, pasterada de sucre i alguna cosa k encara no he identificat (et mantindré informada quan ho descobreixi). tota la roba, nova de trinco, tacada d'un polsim pastelós k feia remenar la cua als nombrossos i simpàtics gossos k habiten la capital xilena.

un despropòsit, tu.
la dignitat, carles. k tenim una edat. k hauríem de tenir una presència. carles... la dignitat.

SANTIAGO

en zus i lo penat.
sans i estalvis a santiago de chile. comencem una altra aventura. amb una variable k no teniem al perú.
el vi. el vi xilè. òstres! comencem bé.

CHACHANI

vam arribar a arequipa, la ciutat blanca, amb la ilusió de pujar volcans. el tormell de la marta havia reposat bé durant els 60km i 6000m de desnivell acumulat del treking del salkantay.
però arequipa no és huaraz.
si tens diners, et portaran allà on vulguis en unes condicions semblants a les k et prometen. si vens amb poca pasta, més val k t’armis de paciència, pq’ la informació es escasa o errònia. i les agències, en el millor dels casos, et fan ballar fins l’últim moment.
tot i així, si tens temps, hi ha algunes opcions.
naltros volíem fer un sismil abans de marxar del perú. així de fred. només per la xifra. i la opció més factible era el chachani. vam aconseguir k un 4x4 ens pugés per 4 vegades més de lo k pagues a huaraz. per la desèrtica pampa. amb vicunyes salvatges pasturant als peus del misti, un cono perfecte de 5822m.
fins al camp base (a 5200m) només camines una horeta per un colorido paisatge volcànic. a la k marxa el sol, t’amagues ràpid a la tenda. pq’ fa fred i pq’ l’endemà et lleves a la una de la matinada. un cafè i unes galetetes són l’únic k t’entra a aquella hora.
i amunt.
per una tartera d’aquelles de pasito palante, pasito patrás, i amb un fred k pelava l’ànima: naltros amunt. sense aire que inflés els pulmons, ni líquid que humitegés la gola (les cantimplores van quedar totalment congelades en qüestió de minuts), naltros pujàvem instintivament. fins k els llampants colors de l’horitzó van anunciar un nou dia amb l’estelar aparició del sol.
rajos k’ns escalfaven quan podíem arrasserar-nos del vent. k arrencaven un somriure dels nostres rostres fatigats. k’ns van obrir via fins al cim del chachani, a 6075m sobre el nivell del mar. amb un panorama inmens. amb arequipa als peus i el seu milió d’habitants preparats per un altre dia frenètic. amb el misti, el pichu-pichu i l’ubiñas flanquejant la laguna de salinas. amb l’ampato, el sabancaya i el hualca-hualca convidant-nos a anar al cañon del colca. amb el gegantí coropuna saludant-nos desde el nord.
el vent glaçat no ens deixa romandre al cim gaire estona.
la baixada es divertida i rapidíssima. i una sopa calentoneta té un cert regust de triomf. la sang torna a carregar oxigen i aliment. a la tornada, un cop carregades les motxilles al hilux, encara puc córrer una horeta per relaxar les cames. a 5000 metres no hi ha gossos k’t persegueixin. fins i tot comparteixo uns metres amb un guanaco abans no abandona el camí.
en 24 hores des k vam sortir, tornem a estar a arequipa.una sensació rara per ser una muntanya tan grossa
el chachani, es diu.