EL PERÚ

el perú es la polla, tu!
de debò. és per anar-hi. i sobretot per tornar-hi. veus tants llocs i tantes coses per explorar a fons, k de seguida penses en un viatge més limitat en els desplaçaments.
lo millor, la gent. en general, a quasi tot arreu, la gent és molt amable i agraeix la conversa. té fama el país de perillós, de k’t poden robar a cada cantonada. pero prenent certes precaucions (les mateixes k a barna o madrid, no et pensis) i amb una mica de sentit comú, la veritat és k no es fàcil veure't en problemes. saben k el turisme es un “filón” d’entrada de divises. i el turista està vigilat i amb la sensació de protegit. molts hi viuen dels dòlars del gringo.
naltros hi tornem segur. ens hem enamorat d’alguns llocs (cordillera blanca, cañón del colca, península de capachica...). i és k amb bones dosis de paciència i ganes de rebuscar raconets, trobes moltes joies al país dels inques.
de vegades tb’ et canses, no et pensis. de la impuntualitat general, de les informacions errònies k’t fan anar de bòlit, de pagar més per norma (bueno, no. pel color de la pell, diguem-ho clar), de suplicar el paper de wàter, de qüestionar-te el significat del k tu entenies per “aigua calenta”... dels busos. això mereix un capítol apart.
per norma són còmodes, sí. però hom se santigua just abans de pujar-hi. i de seguida entens per què. als diaris, és normal llegir notícies d’autocars estimbats amb morts i fetges per tot arreu. sembla k la filosofia és k si déu vol k visqui, pues viuré. i si el paio me quiere recoger en su seno, pues content k m’en hi vaig. me llegó la hora. així de simple. però clar, no fotis company, k jo sóc ateu. i a més d’aquests radicals k’s pensen k morir-se és una putada. per déu (pel teu) ves pel teu carril! no adelantis a la corba! si arribarem tard igualment, si és norma! però k no veus k algun dia algú no s’apartarà per molt d’èmfasi k hi posis tocant el clàxon?
al final et deixes anar. i si no creus en déu, almenys creus en la sort.
i ens vam acomiadar del perú fent una passejada pel canó del colca. un lloc a on els cóndors et deleiten amb el seu vol plàcid i majestuós. el barranc té més de tresmil metres de profunditat, el doble k el del colorado. i bueno, si has vist el d’arizona i no recordes com fer operacions de trigonometria, la veritat és k aquell és més espectacular. però no et pensis, si te'l mires bé i tens ganes de perdre't uns dies, aquest té recursos per embaucar-te. a banda i banda, tens geleres penjants i volcans de 6000m. hi ha runes perdudes inexplorades. tb’ pots trobar fonts termals i poblets amagats al fons de la vall, fugint del desert i aprofitant els nombrosos oasis k surten de les parets de mil colors. naltros vam fer nit a un d’aquests exhuberants punts d’aigua. i els locals s’han montat uns bungalows pels gringos i unes piscinetes d’aigua tèbia k’t reanima després d’una llarga patejada. tb’ tenen cervesa a un preu raonable. què més vols?

a arequipa, encara vam tenir temps de trobar els catalans de la quebrada ishinca. unes cervesetes per intercanviar experiències van constatar k pots veure coses diferents encara k visitis els mateixos llocs. la màgia de viatjar, deu ser. tb’ vam trobar al nano d'illora. i a en raphael (al cantant no. a l’alemany de huaraz), a lima en un vegetarià dels hare-krisna. un pañuelo, tu.
i vam trobar un país. un lloc k portarem ben endins i k ens ha deixat les portes obertes per quan la butxaca ens deixi tornar.
...COMPREU OLI! COMPREU OLI!!!

Crònica des del món real

Avui he anat a córrer després de més de 50 dies sense fer-ho. Pensava fer 20 minutets per pla fins a Lourdes d'Arenys de Munt per veure què tal reponia el tormell però he notat com la sobrecàrrega que porto de glòbuls vermells m'arrastrava pujada amunt un cop passat el santuari de Lourdes, amunt per les ziga-zagues de corbes sense gairebé ni esbufegar. Sabia que seria millor fer mitja volta perquè ja eren quarts de nou del vespre i s'estava fent de nit, però òstres amb els glòbuls vermells! Qualsevol fa mitja volta quan estàs fent una pujada que ni t'enteres que va amunt. Total que pensant a la pròxima corba giro, a la pròxima corba giro... he arribat a dalt de la pujada, quasi a can Fàbregues (sí, de la parentel·la d'en Cesc) i com que no m'ha agradat mai això d'anar i tornar pel mateix camí, he decidit fer la baixada per la drecera que va a parar darrera el restaurant de Lourdes tot passant per dintre el bosc frondós. Tot això ho he pensat completament conscient que s'estava fent fosc i que no portava frontal. Però és que m'agraden els finals no previsibles... i recordem que, de fet, jo només anava seguint la voluntat dels glòbuls vermells aquells. Tot i que amb prou feines es veia els corriol, he disfrutat com un camell baixant pel mig del bosc. Tant temps sense córrer! Això crea adicció, ja ho sabeu molts de vosaltres. He arribat de nit però amb els tormells sensers i més feliç que un tornavís. Ja veurem demà si el tinc inflat o no.
Llàstima que no portava rellotge perquè m'hauria agradat saber quan temps he estat; la sensació era que anava volant com amb un motoret... Que algú m'obligui a entrenar sisplau!!!! ...abans no se m'acabi la càrrega de glòbuls vermells.
Aviat hi ha la cursa d'Arenys i he de fer bon paper al poble...

El Corral del Forn (Can Fàbregues)

EL BOLLO DE CREMA

doncs tot passejant per santiago. ubicant-nos. buscant informació. bueno, rebuscant, diria jo.
i l'altre dia, després d'un menú de 3€ en un xiringuito on ens van jurar k hi anaven a dinar l'adrià i l'arguiñano, vam comprar un bollo de crema. estàvem tips pel dinar, no et pensis. pero hi ha coses k t'entren per la vista de tal manera k no els pots dir k no.
jo vaig decidir k me l'emboliquessin per remullar-lo en un posterior cafè k ja tenia en ment (pq' després diguin k no tinc visió de futur). però el menda k m'acompanya aquests dies, deu tenir por d'una inminent destrucció planetària o alguna cosa així. pq' encara k tingués els pantalons descordats a causa d'una panxa amb clares intencions de fugir en forward direction, el nen volia menjar encara més. i ara. tant si com no... per si de cas.
els bollos estaven ben farcits de crema. suaven una mena d'oli k'ls hi donava un aspecte brillant alhora k'empastifaven tot el sucre d'aquest farinós k li posen per sobre a aquest tipus de pastetes. semblaven apetitosos de veritat, si es k t'agraden aquestes guarrades.
el dependent, potser espantat pel nostres ulls fora d'òrbita, en un intent de salvaguardar la seva integritat física, va oferir de posar-nos més sucre per sobre.
jo no em vaig atrevir a sobrecarregar encara més el pastisset, k ja suquejava sobremanera. però el company, un cop aclarit k no hi hauria sobrecost, va esbossar un somriure d'orella a orella i va pronunciar quelcom k va sonar algo així com: "siiií, maaaás!".
es k no té mesura. pels atestats carrers de santiago. no era fàcil clavar-li les dents a una cosa k no li entrava a la boca. la crema sortint disparada cada cop k pressionava el bollo per darrera. el sucre farinós aquest, volant per tot arreu, sobretot quan la bèstia estornudava per manca d'aire. és k ningu li ha explicat k s'ha de respirar entre muerdo i muerdo? els ulls sortits, magnificats pel vidre de les ulleres. les dents impregnades de crema, pasterada de sucre i alguna cosa k encara no he identificat (et mantindré informada quan ho descobreixi). tota la roba, nova de trinco, tacada d'un polsim pastelós k feia remenar la cua als nombrossos i simpàtics gossos k habiten la capital xilena.

un despropòsit, tu.
la dignitat, carles. k tenim una edat. k hauríem de tenir una presència. carles... la dignitat.

SANTIAGO

en zus i lo penat.
sans i estalvis a santiago de chile. comencem una altra aventura. amb una variable k no teniem al perú.
el vi. el vi xilè. òstres! comencem bé.

CHACHANI

vam arribar a arequipa, la ciutat blanca, amb la ilusió de pujar volcans. el tormell de la marta havia reposat bé durant els 60km i 6000m de desnivell acumulat del treking del salkantay.
però arequipa no és huaraz.
si tens diners, et portaran allà on vulguis en unes condicions semblants a les k et prometen. si vens amb poca pasta, més val k t’armis de paciència, pq’ la informació es escasa o errònia. i les agències, en el millor dels casos, et fan ballar fins l’últim moment.
tot i així, si tens temps, hi ha algunes opcions.
naltros volíem fer un sismil abans de marxar del perú. així de fred. només per la xifra. i la opció més factible era el chachani. vam aconseguir k un 4x4 ens pugés per 4 vegades més de lo k pagues a huaraz. per la desèrtica pampa. amb vicunyes salvatges pasturant als peus del misti, un cono perfecte de 5822m.
fins al camp base (a 5200m) només camines una horeta per un colorido paisatge volcànic. a la k marxa el sol, t’amagues ràpid a la tenda. pq’ fa fred i pq’ l’endemà et lleves a la una de la matinada. un cafè i unes galetetes són l’únic k t’entra a aquella hora.
i amunt.
per una tartera d’aquelles de pasito palante, pasito patrás, i amb un fred k pelava l’ànima: naltros amunt. sense aire que inflés els pulmons, ni líquid que humitegés la gola (les cantimplores van quedar totalment congelades en qüestió de minuts), naltros pujàvem instintivament. fins k els llampants colors de l’horitzó van anunciar un nou dia amb l’estelar aparició del sol.
rajos k’ns escalfaven quan podíem arrasserar-nos del vent. k arrencaven un somriure dels nostres rostres fatigats. k’ns van obrir via fins al cim del chachani, a 6075m sobre el nivell del mar. amb un panorama inmens. amb arequipa als peus i el seu milió d’habitants preparats per un altre dia frenètic. amb el misti, el pichu-pichu i l’ubiñas flanquejant la laguna de salinas. amb l’ampato, el sabancaya i el hualca-hualca convidant-nos a anar al cañon del colca. amb el gegantí coropuna saludant-nos desde el nord.
el vent glaçat no ens deixa romandre al cim gaire estona.
la baixada es divertida i rapidíssima. i una sopa calentoneta té un cert regust de triomf. la sang torna a carregar oxigen i aliment. a la tornada, un cop carregades les motxilles al hilux, encara puc córrer una horeta per relaxar les cames. a 5000 metres no hi ha gossos k’t persegueixin. fins i tot comparteixo uns metres amb un guanaco abans no abandona el camí.
en 24 hores des k vam sortir, tornem a estar a arequipa.una sensació rara per ser una muntanya tan grossa
el chachani, es diu.

SALKANTAY

doncs per anar al machu picchu, vam triar la ruta del salkantay.
el camí més conegut és el camino inca. tan solicitat està, k l’has de reservar amb un any d’antelació, anar amb guia obligatòriament i amoquinar entre 500$ i 800$ depenent de si vols dormir a terra o en matalàs.
al del salkantay, un taxi et deixa a soray pampa per 5€/persona. no li has de demanar permís a ningú i pots triar entre llogar un burro o fer el burro i carregar-te tu el motxillot i fer una collada de 4650m.
i naltros vam fer el burro. però, òsties! k xulo! vam dormir a la salkantaycocha (4550m), una llacuna d’un turquesa de película. i la nit, amb la lluna quasi plena, les estrelles del sud i les geleres penjants del salkantay, va resultar perfecta. a més vam descansar sense problemes d’alçada. i per arrodonir-ho, vam gaudir del vol d’un condor esquivant les crestes d’una morrena.
els altres dos dies de marxa, el paisatge canviava el seu aspecte alpí per un de selvàtic. amb densa vegetació i cultius tropicals. vam trobar unes fonts termals mig destruïdes per esllevissades. l’aigüeta era més aviat tèbia, però va contribuir a millorar la nostra higiene.

el final del camí va ser durillo per l’acumulacio d’hores, pes i gana. però una dutxa d’aigua freda al càmping municipal d’aguas calientes et posa les piles de nou.
i el rotllo aquest de machu picchu i aguas calientes i tota la mandanga, es un muntatge per treure-li la pasta al gringo. ja k els conqueridors es van endur tot l’or, almenys k el turista en torni una part. al poble no s’hi arriba per carretera. o vas a pota o en un tren caríssim pel k els gringos paguem 10 vegades mes k els locals. un 1000%, toma ya! a les runes pujes, o bé caminant o amb un bus de la mateixa empresa k cobra 15$ per trajecte (10 ó 15 minuts) i l’entrada al recinte costa 40€. o sigui k un cop a la vida i prou.
ens explicava un taxista k estan encantats del monopoli. resulta k hi ha una pista k es queda a uns 10km del poble. l’any passat va ser arrassada per les pluges, i ningú la volia arreglar. al final van ser els del poble del costat (santa teresa), k tenen montats uns xiringuitos de queviures a la zona per on arriven els senderistes, els k es van currar la feina construint fins i tot un pont. pues els del monopoli machupichenco els van denunciar. ni les miguetes. to pa mi.
a molts llocs del perú hem vist com les comunitats s’associen per repartir els guanys k porta el turisme. machu picchu no és un d’aquests llocs. això ho van fer els incas. bueno, els esclaus dels incas. i la pasta se la queda un paio amb una flota d’autobusos (els hi han penjat una enganxina d’ecològics i tot) k no paren de pujar i baixar la muntanya.
fes números: 2500 turistes al dia a una mitjana d’entre 250$ i 800$ cada un. pensa k per lliure, sense agència ni res, no érem mes d’una dotzena els k hi anàvem.
és com pagar drets d’autor a un tio k no ha fet gens de feina. només hi ha invertit uns diners k ja ha recuperat en escreix.
et sona?

MACHU PICCHU

després de moltes trabes, molts dubtes i una bona dosi d'esgotament físic... vam arribar al machu picchu.
si no fos p'n david, potser no hi haguéssim anat. però haig de reconèixer k ens haguéssim perdut un dels moments màgics del viatge.
bueno, si no fos p'n david, no hauria sigut tan màgic. peró ho va ser. això es el k compta.
vam entrar a les set del matí. quan les primeres llums il·luminaven amb un to groguenc els murs perfectament ensamblats de les runes, i jugaven amb les ombres de les feixes aliniades, o amb el contrast de les verticals cares est i oest del huayna picchu.
vam provar de veure-ho amb els ulls d'en david, i vam entendre k'l lloc l'impressionés.
i de seguida, com passa sempre k mires a través dels ulls d'una persona k ja no hi és (no sé si m'entens)... el vam trobar a faltar.
i totes les trabes, i tots els dubtes, i tot el cansament acumulat... de cop van agafar sentit. i ens vam sentir satisfets d'estar a machu picchu.
obviant als centenars de turistes k ens envoltaven, el moment era només nostre. i les cares i les riallades dels amics ens passaven per davant la boirina k entelava els nostres ulls. rostres intensament clars, d'amics k estan lluny i d'altres k ja no saps on són.

et vam deixar amb bones vistes. espero k el lloc t'agradi.
no t'oblidem, company.