Crònica des del món real

Avui he anat a córrer després de més de 50 dies sense fer-ho. Pensava fer 20 minutets per pla fins a Lourdes d'Arenys de Munt per veure què tal reponia el tormell però he notat com la sobrecàrrega que porto de glòbuls vermells m'arrastrava pujada amunt un cop passat el santuari de Lourdes, amunt per les ziga-zagues de corbes sense gairebé ni esbufegar. Sabia que seria millor fer mitja volta perquè ja eren quarts de nou del vespre i s'estava fent de nit, però òstres amb els glòbuls vermells! Qualsevol fa mitja volta quan estàs fent una pujada que ni t'enteres que va amunt. Total que pensant a la pròxima corba giro, a la pròxima corba giro... he arribat a dalt de la pujada, quasi a can Fàbregues (sí, de la parentel·la d'en Cesc) i com que no m'ha agradat mai això d'anar i tornar pel mateix camí, he decidit fer la baixada per la drecera que va a parar darrera el restaurant de Lourdes tot passant per dintre el bosc frondós. Tot això ho he pensat completament conscient que s'estava fent fosc i que no portava frontal. Però és que m'agraden els finals no previsibles... i recordem que, de fet, jo només anava seguint la voluntat dels glòbuls vermells aquells. Tot i que amb prou feines es veia els corriol, he disfrutat com un camell baixant pel mig del bosc. Tant temps sense córrer! Això crea adicció, ja ho sabeu molts de vosaltres. He arribat de nit però amb els tormells sensers i més feliç que un tornavís. Ja veurem demà si el tinc inflat o no.
Llàstima que no portava rellotge perquè m'hauria agradat saber quan temps he estat; la sensació era que anava volant com amb un motoret... Que algú m'obligui a entrenar sisplau!!!! ...abans no se m'acabi la càrrega de glòbuls vermells.
Aviat hi ha la cursa d'Arenys i he de fer bon paper al poble...

El Corral del Forn (Can Fàbregues)

EL BOLLO DE CREMA

doncs tot passejant per santiago. ubicant-nos. buscant informació. bueno, rebuscant, diria jo.
i l'altre dia, després d'un menú de 3€ en un xiringuito on ens van jurar k hi anaven a dinar l'adrià i l'arguiñano, vam comprar un bollo de crema. estàvem tips pel dinar, no et pensis. pero hi ha coses k t'entren per la vista de tal manera k no els pots dir k no.
jo vaig decidir k me l'emboliquessin per remullar-lo en un posterior cafè k ja tenia en ment (pq' després diguin k no tinc visió de futur). però el menda k m'acompanya aquests dies, deu tenir por d'una inminent destrucció planetària o alguna cosa així. pq' encara k tingués els pantalons descordats a causa d'una panxa amb clares intencions de fugir en forward direction, el nen volia menjar encara més. i ara. tant si com no... per si de cas.
els bollos estaven ben farcits de crema. suaven una mena d'oli k'ls hi donava un aspecte brillant alhora k'empastifaven tot el sucre d'aquest farinós k li posen per sobre a aquest tipus de pastetes. semblaven apetitosos de veritat, si es k t'agraden aquestes guarrades.
el dependent, potser espantat pel nostres ulls fora d'òrbita, en un intent de salvaguardar la seva integritat física, va oferir de posar-nos més sucre per sobre.
jo no em vaig atrevir a sobrecarregar encara més el pastisset, k ja suquejava sobremanera. però el company, un cop aclarit k no hi hauria sobrecost, va esbossar un somriure d'orella a orella i va pronunciar quelcom k va sonar algo així com: "siiií, maaaás!".
es k no té mesura. pels atestats carrers de santiago. no era fàcil clavar-li les dents a una cosa k no li entrava a la boca. la crema sortint disparada cada cop k pressionava el bollo per darrera. el sucre farinós aquest, volant per tot arreu, sobretot quan la bèstia estornudava per manca d'aire. és k ningu li ha explicat k s'ha de respirar entre muerdo i muerdo? els ulls sortits, magnificats pel vidre de les ulleres. les dents impregnades de crema, pasterada de sucre i alguna cosa k encara no he identificat (et mantindré informada quan ho descobreixi). tota la roba, nova de trinco, tacada d'un polsim pastelós k feia remenar la cua als nombrossos i simpàtics gossos k habiten la capital xilena.

un despropòsit, tu.
la dignitat, carles. k tenim una edat. k hauríem de tenir una presència. carles... la dignitat.

SANTIAGO

en zus i lo penat.
sans i estalvis a santiago de chile. comencem una altra aventura. amb una variable k no teniem al perú.
el vi. el vi xilè. òstres! comencem bé.

CHACHANI

vam arribar a arequipa, la ciutat blanca, amb la ilusió de pujar volcans. el tormell de la marta havia reposat bé durant els 60km i 6000m de desnivell acumulat del treking del salkantay.
però arequipa no és huaraz.
si tens diners, et portaran allà on vulguis en unes condicions semblants a les k et prometen. si vens amb poca pasta, més val k t’armis de paciència, pq’ la informació es escasa o errònia. i les agències, en el millor dels casos, et fan ballar fins l’últim moment.
tot i així, si tens temps, hi ha algunes opcions.
naltros volíem fer un sismil abans de marxar del perú. així de fred. només per la xifra. i la opció més factible era el chachani. vam aconseguir k un 4x4 ens pugés per 4 vegades més de lo k pagues a huaraz. per la desèrtica pampa. amb vicunyes salvatges pasturant als peus del misti, un cono perfecte de 5822m.
fins al camp base (a 5200m) només camines una horeta per un colorido paisatge volcànic. a la k marxa el sol, t’amagues ràpid a la tenda. pq’ fa fred i pq’ l’endemà et lleves a la una de la matinada. un cafè i unes galetetes són l’únic k t’entra a aquella hora.
i amunt.
per una tartera d’aquelles de pasito palante, pasito patrás, i amb un fred k pelava l’ànima: naltros amunt. sense aire que inflés els pulmons, ni líquid que humitegés la gola (les cantimplores van quedar totalment congelades en qüestió de minuts), naltros pujàvem instintivament. fins k els llampants colors de l’horitzó van anunciar un nou dia amb l’estelar aparició del sol.
rajos k’ns escalfaven quan podíem arrasserar-nos del vent. k arrencaven un somriure dels nostres rostres fatigats. k’ns van obrir via fins al cim del chachani, a 6075m sobre el nivell del mar. amb un panorama inmens. amb arequipa als peus i el seu milió d’habitants preparats per un altre dia frenètic. amb el misti, el pichu-pichu i l’ubiñas flanquejant la laguna de salinas. amb l’ampato, el sabancaya i el hualca-hualca convidant-nos a anar al cañon del colca. amb el gegantí coropuna saludant-nos desde el nord.
el vent glaçat no ens deixa romandre al cim gaire estona.
la baixada es divertida i rapidíssima. i una sopa calentoneta té un cert regust de triomf. la sang torna a carregar oxigen i aliment. a la tornada, un cop carregades les motxilles al hilux, encara puc córrer una horeta per relaxar les cames. a 5000 metres no hi ha gossos k’t persegueixin. fins i tot comparteixo uns metres amb un guanaco abans no abandona el camí.
en 24 hores des k vam sortir, tornem a estar a arequipa.una sensació rara per ser una muntanya tan grossa
el chachani, es diu.

SALKANTAY

doncs per anar al machu picchu, vam triar la ruta del salkantay.
el camí més conegut és el camino inca. tan solicitat està, k l’has de reservar amb un any d’antelació, anar amb guia obligatòriament i amoquinar entre 500$ i 800$ depenent de si vols dormir a terra o en matalàs.
al del salkantay, un taxi et deixa a soray pampa per 5€/persona. no li has de demanar permís a ningú i pots triar entre llogar un burro o fer el burro i carregar-te tu el motxillot i fer una collada de 4650m.
i naltros vam fer el burro. però, òsties! k xulo! vam dormir a la salkantaycocha (4550m), una llacuna d’un turquesa de película. i la nit, amb la lluna quasi plena, les estrelles del sud i les geleres penjants del salkantay, va resultar perfecta. a més vam descansar sense problemes d’alçada. i per arrodonir-ho, vam gaudir del vol d’un condor esquivant les crestes d’una morrena.
els altres dos dies de marxa, el paisatge canviava el seu aspecte alpí per un de selvàtic. amb densa vegetació i cultius tropicals. vam trobar unes fonts termals mig destruïdes per esllevissades. l’aigüeta era més aviat tèbia, però va contribuir a millorar la nostra higiene.

el final del camí va ser durillo per l’acumulacio d’hores, pes i gana. però una dutxa d’aigua freda al càmping municipal d’aguas calientes et posa les piles de nou.
i el rotllo aquest de machu picchu i aguas calientes i tota la mandanga, es un muntatge per treure-li la pasta al gringo. ja k els conqueridors es van endur tot l’or, almenys k el turista en torni una part. al poble no s’hi arriba per carretera. o vas a pota o en un tren caríssim pel k els gringos paguem 10 vegades mes k els locals. un 1000%, toma ya! a les runes pujes, o bé caminant o amb un bus de la mateixa empresa k cobra 15$ per trajecte (10 ó 15 minuts) i l’entrada al recinte costa 40€. o sigui k un cop a la vida i prou.
ens explicava un taxista k estan encantats del monopoli. resulta k hi ha una pista k es queda a uns 10km del poble. l’any passat va ser arrassada per les pluges, i ningú la volia arreglar. al final van ser els del poble del costat (santa teresa), k tenen montats uns xiringuitos de queviures a la zona per on arriven els senderistes, els k es van currar la feina construint fins i tot un pont. pues els del monopoli machupichenco els van denunciar. ni les miguetes. to pa mi.
a molts llocs del perú hem vist com les comunitats s’associen per repartir els guanys k porta el turisme. machu picchu no és un d’aquests llocs. això ho van fer els incas. bueno, els esclaus dels incas. i la pasta se la queda un paio amb una flota d’autobusos (els hi han penjat una enganxina d’ecològics i tot) k no paren de pujar i baixar la muntanya.
fes números: 2500 turistes al dia a una mitjana d’entre 250$ i 800$ cada un. pensa k per lliure, sense agència ni res, no érem mes d’una dotzena els k hi anàvem.
és com pagar drets d’autor a un tio k no ha fet gens de feina. només hi ha invertit uns diners k ja ha recuperat en escreix.
et sona?

MACHU PICCHU

després de moltes trabes, molts dubtes i una bona dosi d'esgotament físic... vam arribar al machu picchu.
si no fos p'n david, potser no hi haguéssim anat. però haig de reconèixer k ens haguéssim perdut un dels moments màgics del viatge.
bueno, si no fos p'n david, no hauria sigut tan màgic. peró ho va ser. això es el k compta.
vam entrar a les set del matí. quan les primeres llums il·luminaven amb un to groguenc els murs perfectament ensamblats de les runes, i jugaven amb les ombres de les feixes aliniades, o amb el contrast de les verticals cares est i oest del huayna picchu.
vam provar de veure-ho amb els ulls d'en david, i vam entendre k'l lloc l'impressionés.
i de seguida, com passa sempre k mires a través dels ulls d'una persona k ja no hi és (no sé si m'entens)... el vam trobar a faltar.
i totes les trabes, i tots els dubtes, i tot el cansament acumulat... de cop van agafar sentit. i ens vam sentir satisfets d'estar a machu picchu.
obviant als centenars de turistes k ens envoltaven, el moment era només nostre. i les cares i les riallades dels amics ens passaven per davant la boirina k entelava els nostres ulls. rostres intensament clars, d'amics k estan lluny i d'altres k ja no saps on són.

et vam deixar amb bones vistes. espero k el lloc t'agradi.
no t'oblidem, company.

TTKK

jo he vist titikaka, titicaca i fins i tot titiqaqa. o sigui k l’escric com em dóna la gana. llegeixis la “T” en spanglish i la “K” en català un pelin gutural.
estem a puno, al duque inn. en to lo alto de la colina. i xulos k som vam voler pujar a patita, sense taxi. i mira k n’hi ha. i mira k se t’ofereixen, pesats com són. però nosaltres erre k te erre. 30kg cada un i amunt.
casi k morim, colega. l’aire, on és l’aire? però no estàvem aclimatats?
pues no. al ttkk, les pujades són com ganivetades al cor. aquí el sado es fer el misionero sense ampolla d’oxigen. tot un repte. i és k tenim el llit a 3910m snm.
el k porta l’alberg es arqueòleg. un arqueòleg molt simpàtic. no és k vulgi dir k la resta d’arqueolegs no ho siguin. no home, no. si a mi em cauen tots molt bé. sempre amb les mans brutes, i el cor preparat per esclatar d’alegria al trobar un gerro trencat. però k no veuen k no serveix? “k’está roto mathew! k’está roto! por eso lo habran tiráo.”
bueno, a lo k anava. k en duque es un bon punt d’informació per visitar les rodalies. t’aconsella llocs menys turístics pq’ puguis impregnar-te de la magia de les runes. i no és conya. la respires.
l’altre dia vam estar a cutimbo. un turonet de cim pla i origen volcànic on s’assenten torres funeràries a modo de mausoleu de familia de guais. n’hi ha d’incas i de preincas. estan molt ben conservades. encara romanen gravats de monos, serps i pumes. i flipes amb les dimensions dels rocs i el tallatge milimètric pq’ encaixessin sense cap mena de morter. la de terratrèmols k hauran suportat, i estan intactes.

vam estar sols allà. al mig del pàramo. rodejats d’unes construccions impossibles i sota una llum màgica.
el duque es va guanyar el sou.
ahir vam passar el dia, i la nit, a la península de capachica. al bucòlic poblet de lluchon. fent lo k aquí diuen turisme vivencial. en algunes zones, els veïns s’associen per crear una mena de cooperatives de turisme. construeixen una mena de bungalows d’adobe, similars a les seves cases. i per uns 10/12€ t’hi pots estar en pensió completa. es d’allò més interessant. a banda k t’engreixen com un porc, de bo i abundant k és el jalar. això fa una mica de iuiu, pq’ tots riuen quan et veuen.
tenen les cabanes molt cuques. s’han currat un xarxa de camins q’t porten a passejar pels turonets de la península, i casi k no hi passen cotxes. és un lloc idílic per descansar i fer contemplació.
vam veure la posta de sol des d’un d’aquests turons (de 4100m, no et pensis k es regalava), veient com les geleres de la cordillera real boliviana es pintaven de groc i vermell. després, ja a l’habitació, va venir en juan de dios. el cap de familia. ens va donar una efusiva abraçada tot dient: “tranquilos sigan con lo suyo, solo vengo a conversar”. i una hora es va quedar. compartint un mate de coca i explicant-nos les seves coses en un precari castellà. una altra efusiva abraçada de bona nit i a dormir aviat. k l’endema ha de matinar per anar a pescar.
pesquen una mena de ceitons (a espuertas, colega) k fan servir per alimentar les truites dels vivers. ho vam anar a veure, i és una festa de colorido i cooperació familiar.
és curiós, pero ja ens ha passat més d’una vegada. quan preguntes “quants fills tens?” , o “quants germans tens?” et contesten “cuatro...” , i al cap d’un rato “bueno, y dos niñas”.
sembla k les dones no acaben de contar del tot. però en realitat són les k curren més.
una experiència xula i relaxant. amb la satisfacció de donar-li els diners directament a la familia,
i avui hem pillat un barquito ple de turistes d’allende tos los mares. i estem visitant les illes de per aquí. taquile, k és terra ferma i los uros. k són illes flotants k fan apilonant tones de joncs fins arribar a gruixos de tres metres. poden arribar a encabir fins a 700 persones durant les celebracions. és molt curiós de veure i d’escoltar. però ara mateix s’ha convertit en una mena de disneyland.
tot i això, és un lloc per tornar, el ttkk. ens n'anem amb un bon regust.
...i amb la panxa ben plena.