COSES QUE PASEN

ja hem tornat a la civilització. dos dies abans del previst.
es que aquesta nena! pues no va i s'em fa un esguinç!
fora conyes. es veritat. la marta s'ha fet un esguinç al tormell dret.
no passa res, estem be, simplement farem un canvi de plans. pensavem fer muntanya i despres turisme, i ara ho farem al reves.
va ser baixant de l'ishinca, un bonic i entretingut turonet de 5530 metres. esta be. de fet, avui ha caminat els 12km de baixada desde el camp base fins on ens recullen els taxis. i dema anem al "curandero" per descartar algo mes serio.
ara estem a huaraz, dando buena cuenta de les cuzqueñas de 620ml, i simplement buscarem alguns banys termals a on ens cuidin be. la llastima es que portavem una aclimatacio collonuda, pero no passa nada... ja la tornarem a agafar.

... ens tanquen el cafe. ja escriure dema...

ENTRE LA BLANCA I LA NEGRA

pues sí noi. ja som al perú. un viatge al que li teníem moltes ganes. i aquest any sí, com diuen alguns, no sé perquè.
volàvem desde la laberíntica t4 de la kapital del imperio fins a lima. 12 hores amb iberia. al primer avió k devia comprar la companyia de marras. de tant en tant el netegen, però de reformes poquetes. els seients més tous que un flam caducat.
a la grisa i caòtica lima, pillàvem un bus cap a huaraz. vuit hores més por esos mundos. còmode per això, el bus. plàcid trajecte per diferents paisatges desèrtics, si no fos per que el veí del costat, (un gordo baixet i kabron) ens va "deleitar" amb totes les bandes sonores dels culebrons sudamericans. a més, una collada de 4100 es va aliar amb el cansament per intentar reventar-nos el cap. vaja, k lo de plàcid és un decir.
i huaraz... ostias! ara entenc k la gent k ha vingut digui k si tornés al perú, vindria aquí i prou.
a 3100m sobre el nivell del mar (toma ya!) i encaixonada entre la cordillera blanca i la negra. te a tota hora unes vistes espectaculars dels gegants esquerdats k s'aixequen més de 3 km en vertical. amb cent mil habitants k semblen multiplicar-se sense parar, la capital del ancash te una vida en constant moviment k sembla no voler-se aturar.
se menja be, tu. ostias! sa menja molt bé. i barato! i abundant!
estem allotjats a l'alberg andinista de la giselle i l'aritza monasterio, un guia de muntanya que va venir d'euskadi fa vint anys i aquí s'ha quedat. tenen un fill, en suaitz, i li agraden molt les pel.lícules de dibuixos animats doblades al peruà.
i bueno. hem fet un parell d'excursionetes per aclimatar, xules xules. hem conegut gent d'allò més interessant dels k ja parlaré quan en tingui ganes. la marta avui està encara més guapa k ahir, i jo sembla k m'he recuperat de les diarreas k me van deixar potxo potxet.
sembla k demà marxem a les muntanyes, a la quebrada de ishinca. tenim mono. fa un temps de conya. l'aritza diu que feia anys k no hi havien tan bones condicions...
hem de marxar. hem de pujar.
it's our duty!
duty, duty!

MOMENTS MÀGICS

La soledat del vegetarià (o to eat or not to eat meat...)

Teràpia anti estrés

Hoy me siento flex


Contra viento y marea

AOTEAROA

Plou. Plou de nou a la terra del llarg núvol blanc, Aotearoa. Com més temps portem en aquest país, més evident resulta que haurien de canviar el nom de Nova Zelanda pel nom maorí. El llarg núvol blanc és un element íntrinsicament lligat a aquesta terra, que la condiciona i acompanya incondicionalment. I a nosaltres també ens condiciona el desenvolupament de les nostres vacances. Des que les vam començar ara fa 10 dies (alguns fa 10 mesos), aotearoa ens ha acompanyat pràcticament cada dia, excepte dos, durant els quals ens va deixar gaudir d'uns quants rajos de sol. La resta, núvol... però si només fos el núvol, el que passa és que sol anar acompanyat de pluja, neu, vent... És el que té aquest país, que estàs en "molt" contacte amb els elements. De vegades un pèl massa.

Fent un resum de la situació i desenvolupament de les vacances en qüestió, doncs van començar el dimecres 23 de setembre quan vam deixar Chch i el nostre acollidar piset, després d'unes hores intenses de neteja. La feina que vam tenir per encabir-ho tot a la furgo, i "tot" vol dir tot lo poc que ens enduem de vacances, perquè les 4 bosses restants ens les guarda la Jen molt amablament a casa seva (té una casa molt gran i espectacular). Ara és quan ens adonem que podriem haver comprat una furgo més gran... Total, conduim unes 3 hores cap al nord fins a Kaikoura, on volem intentar pujar el Manakau (2.605m.). Ja l'haviem intentat però vam fracassar degut a la quantitat indescriptible de neu que havia caigut en aquestes muntanyes deixant els camins totalment impracticables. Però jo havia vist -des de l'avió que vaig agafar a l'illa del nord- que se n'havia fos molta i que la cosa pintava millor. Després de visitar les foques que habiten la península de Kaikoura, aparquem la furgo al pàrquing de l'inici del camí al Manakau, però després de sopar comença a caure una pluja intensa que dura tota la nit i que és neu més amunt. Al matí decidim fer la segona retirada. Adéu, Manakau, no podem perdre més temps amb tu. Decidim seguir nord amunt cap a Marlborough sounds, però primer fem una curiosa parada per descobrir una vintena de cries de foca saltant i jugant alegrament en una badina als peus d'una cascada al mig del bosc a 10 minuts a peu del mar. Com s'ho fan per arribar aquí dalt? Les dues nits següents les passem als càmpings que el DOC (Department of Conservation) té escampats pels parcs. Les dues nits són passades per aigua i lluitem de valent amb les capalines per montar unn toldo decent on poder cuinar amb certes garanties de sequedat. Em recorden que avui és el meu aniversari, però la cel.lebració no passa a la història, o potser sí, per ser el més fred, mullat i trist en molts anys... (Gràcies pels que pensàveu en mi... què devieu estar pensant?) De dia aconseguim fer algun cimillo i alguna correguda pel bosc frondós de palmeres i plantes tropicals variopintes, encara que no acabem de trobar tots els camins que indica el mapa. Però sí que aconseguim alguna vista parcial de les ríes o entrants de mar que caracteritzen aquesta zona espectacular.

El diumenge tenim una petita treva i gaudim de sol durant unes hores. malauradament, és dia de carretera, compra i internet a Nelson. Ens endinsem al Kahurangi National Park per una pista estreta del copón que ens porta a la Cobb Reservoir amb el temps just per montar el toldo que hem comprat avui i disfrutar d'un sopar i bon vi tot estrenant-lo sota la pluja. Passa la prova: constatem que és un bon toldo. L'endemà sembla que no queda més aigua per caure després dels xàfecs de la nit i tirem la vall Cobb amunt fins al super refugi Fenella. Aquests del DOC s'ho curren d'allò més bé. Tenen una xarxa de refugis collunuda, però necessària de fet tenint en compte les condicions climatològiques inestables del llarg núvol blanc. Podem assecar-nos la roba i el calçat amb l'escalfor de l'estufa de llenya. A aquestes alçades els nostres peus ja comencen a resentir-se de tantes hores d'humitat dia rera dia, setmana rera setmana. Estan encongits i arrugats. Cada vegada que anem a córrer o caminar els peus es mouen de bassal en aiguamoll i d'aiguamoll en riu. Ja ni ens molestem a posar-nos les botes: les bambes s'assequen més ràpid.

Al refu coneixem una parella de xecs que s'estan un any viatjant per aquí després d'haver treballat uns mesets en una granja collint fruita (expliquen coses que trenquen totalment el mite del neozelandès ecològic i pro verd). Dimarts matinem per fer el Kakapo (1783m.) però al cim anterior (Waingaro, 1604m.) la cosa es comença a ennegrir i baixem cap al refu sota aiguaneu. Del refu al cotxe 3 hores més sota l'aigua pura i fresca de NZ. Visca els elements!

Els caçadors sembla que no s'espanten amb la pluja, més aviat fan com els bolets: van apareixent petits i grans, tots armats amb els seus rifles (això no s'assembla al símil del bolets, oi?) i les seves jeques de coloraines, sembla que es porta el carabassa últimament, a banda del clàssic caqui, clar. Suposo que algus pensen que és més important camuflar-se entre el bosc per sorprendre els animalons, mentre d'altres opten per fer-se visibles a la multitud d'altres caçadors pul.lulant pel bosc. Potser hauriem d'anar més cantons per aquestes latituds... En tot cas, emprenem la baixada cap a la costa, la Golden Bay, a veure si el sol s'amaga per allà. Entre plugim i plugim aconseguim fer alguna foto de la badia i aparquem la furgo en un altre inici de camí, el que ens portarà al Knucke Hill (510m.) -els nostres objectius estàn a la baixa...- Passem una altra nit solitaria sota la pluja però al matí sembla que hi ha alguna clariana i ens falta temps per arrancar a córrer cap al Knucke Hill. Barreta energètica al cim tot contemplant les formes de la badia i els boscos tropicals que ens envolten. Sembla que estem sota una clariana generosa però els núvols segueixen envaïnt les muntanyes dels voltants. La treva no durarà gaire, el temps de baixar corrent, agafar la furgo fins al costat d'uns llacs on esmorzem i quan estem a mitja passejada ens torna a saludar la pluja. D'alguna manera ens adonem que necessitem una dutxa de veritat, amb aigua calenta i sabó, que amb les dutxes de pluja no n'hi ha prou, i que la furgo comença a desprendre un no sé què insoportable. Anem a Puponga on hi ha un únic càmping en molts kms a la rodona i feina tenim a trobar el paio perquè aprofita qualsevol moment per anar a pescar.

Ara ens trobem a l'extrem més nòrdic de l'illa del sud, que vist des del cel fa la formand'un kiwi amb el bec llargarut format pel Farewell Spit, que és una tira d'una 25 kms que s'ha format amb l'acumulació dels sediments que porten els rius dels Alps (els de NZ séntén). Tot i que a la nit plou, l'endemà ens llevem amb un cel obert i blau que aprofitem per ispeccionar la zona: les dunes perdudes, les platges exòtiques, els penya-segats imponents, les foques mandroses i els mil.lers de xais invasors. A mitjans s. XIX això fou una zona minera d'extracció d'or i carbó bastant important.

Com que el el 75% del territori d'aquest país, ho van destrossar cremant els boscos i fent el lloc més habitable. També hi va haver l'esplotació ramadera. Els pakeha (gent europea) van portar-se els xais i tota la mandanga d'Europa, inclús l'herba on pasturen és d'origen europeu, ja que despés de cremar-ho tot aquí no creixia res més que punxes i manuka. Cal dir que l 25% de vegetació original que queda és espectacular.

Després d'un dia atrafagat i sec, això sí, amb un vent que feia perdre l'equilibri, ens encaminem cap al sud del Kahurangi per veure si el bon temps ens permet pujar el Mount Arthur (1795m). Però ai, que això es Kiwiland! Aquí hi ha poques gasolineres i les que hi ha tanquen quan tanquen. Les dues de Takaka a les 7 de la tarda, i si arribes a les 7 i quart i no tens la targeta BP o la Mobil, l'has cagat de ple! Fem guardia davant les gasolineres (des d'un punt estratègic es veuren les dues) durant més d'una hora per si algu va a posar gasolina; l'hi demanarem que ens deixi utilitzar la seva targeta. Però sembla que ningú té aquestees targetes o ningú necessita gasolina aquesta nit. Finalment ens acomodem al pàrquing del punt d'informació que hi ha al costat, lavabos inclosos, mirem una pel.li al portàtil i intentem dormir ignorant el soroll dels cotxes i camions que no paren de passar. A les 7 del matí obra la gasolinera i fotem el camp d'aquest lloc. Total, tampoc hem perdut un temps tan valuós. A la nit ha tornat a ploure i la zona on ens dirigim està gris i encapotada. Aotearoa no ens abandona. Un altre dia de lectura i contemplació. Se'ns estan acabant els llibres que vam treure de la biblioteca de Chistchurch; no pensàvem cultivar tant la ment durant aquest viatge, la veritat.

EL KIWI

semblava k fossin una llegenda, un mite. pero existeixen, dono fe. ja hem vist el kiwi. estavem de vacances, em sembla. un ja perd la nocio del significat de les paraules. deu dies per l'illa del nord amb lo penat, k ens ha vingut a veure tot ell. cinc setmanes k s'esta el colega. cinc setmanes! la marta pujava els ultims 4 dies, per lo de la feina i els nervis, i tal i tal...
i en aquest temps, el calvo ha fet dues maratons d'aquestes de kiwiland, k sembla k siguis tonto per pagar per correr jugante la vida entre camions a tota pastilla (per mes detalls: atrapalacabra.blogspot.com).
i tb' li vam donar la volta (uns 80 kilometrets) al llac wairemoana, un lloc bonic pero k molt bonic, amb uns boscos cucos pero k molt cucos, i amb aigua pero k molta aigua. el que te dije k casi k s'em mata entre les arrels i el fang i els rius amb aigua fins los cataplinillos. i tot xops com una mala cosa, amb un vent k pela, caminant per la neu. i no va i s'ens fa de nit. i ni rastre de cami. i buscant les marques pels arbres. i els arbres a terra. i la bestia k s'em perd. i un fred. i
"zeus on ets, no em deixis, per deu no em deixis"
"aqui, no tiris pel barranc desgracia humana, k no veus k soc aqui?"
"i com vols k ho vegi si es negra nit"
"clar k es de nit, per k et penses k portem frontal?"
"pero es k m'nlluerno i no m'hi guipo, i les ulleres se m'ntelen i tot es un desastre, i per k caminem de nit?"
"t'haguessis espavilat mes de dia, no hauriem de caminar de nit"
"ai! ui, ai! pero es k em canso, jo he vingut aqui de vacances, no a cansarme"
"...va parir! ...q't va parir!".
i casi de casualitat k trobem el refu, k jo ja em veia tota la nit donant voltes com desesperats per no congelarnos. i els cassadors flipando en colores.
"k cony foteu caminant de nit per aqui amb el temps k fa! k sou folls?"
"...home, pues, no se, si tu ho dius... jo amb la gent armada casi k no em discuteixo".
i despres de la tempesta, la calma. i gaudim d'un bonic dia amb vistes i sol, i de l'alucinant xarxa de refugis de nova zelanda. i dormim la segona nit, (despres de 12 hores de pateo i de tornar a caminar a les fosques) tot sols en un refu de 40 places amb una reanimadora estufa de llenya (endevina qui la va tallar pq' "jo no agafo la destral k encara pendre mal"). i despres de la calma, la tempestad otra vez. unaltre cop xops com tampax. per acabar, 12km corrent per anar a buscar el cotxe mentre l'altre es dedicava a l'ardua tarea de vigilar k les motxilles no marxessin corrent. i l'unic del grup k no te el carnet caducat, conduia tres horetes fins a un camping a on ens pillavem un bungalow d'allo mes comodo i "ens" curravem un salmo amb verduretes, i el corresponent vinillo per ajudar a tirar avall, ja se sap.
quatre dies intensos, fisicament molt cansats. sort k ens repartiem la feina: mentre un conduia, l'altre roncava; mentre un encenia el foc, l'altre s'ho mirava; a la k un dels dos feia el sopar, pues l'altre es rascava.
la feina de copilot es dura. s'ha de ser habil llegint els mapes, i tenir els ulls ben oberts, almenys de tant en tant.
"ara es cap a la dreta"
"carles"
"que?"
"el mapa"
"que li passa al mapa?"
"que el tens del reves"
"ai! ui! oix!...
(s'ha de ser rapid prenent desicions)
...cap a l'esquerra!"
dos dies de panxing sempre van be. i anem a palmerson north a recollir a la marta. i al camping coneixem al clon del cunyao. i un cop la marta es al cotxe ens anem a catar vins. que son quatre dies, tu.
a la hawkes bay.
no se si ho he explicat a unaltre capitol, pero en arribar a aquest pais ens va preoucupar una informacio que et donaven a les etiquetes dels vins. a les de darrera. k a casa nostra acostuma a posar k si barrica de roble americano, k si uvas seleccionadas una a una i con cudadin, blablabli, blablabla... pues aqui, lo mateix, en angles, claro. pero despres va el tio i et diu, k per clarificarlo li posen ou, llet,... i peix! i k "traces may remain". o sigui k amb el vi, pot ser k t'estiguis vevent lo suquillo k deixa el peixito... "ingrmbrbrodf!!!" "ja m'han fotut!" penses. "ja m'han fotut!" dius.
pero resulta. k fa temps (erase una vez...) k vam coneixer, per alla a rotorua, a un nano, un enoleg de salamanca (a ver, papeles! ...no, que es broma) k havia treballat aqui a la hawkes bay. i ens va dir k aqui a kiwiland es fa bon vi. i k aixo dels ous, i de la llet, i del peix, es posa perque porten una proteina k es menja el poso del vi. i aixi queda mes clar, mes net. k en principi no ha de quedar rastre, pero k ho posan a l'etiqueta pel tema alergies. ells t'ho diuen, y tu mismo.
pero lo bo, vull dir, lo millor. es k a casa nostra, i a arreu a on es fa vi, tb' li posen tot aixo. lo k passa es k les lleis d'etiquetatge a la madre patria son del segle aquell k va passar fa segles.
"tu tranquilo. que el vino es bueno. y no lleva nada que no lleve el nuestro"
pues nada, a disfrutar.
de catas que ens vam anar, deia. i estava xulo, tu. t'expliquen quatre coses interessants. i en vam apendre alguna i tot. lo k no ens va quedar gaire clar es aixo de llençar lo k et queda a la copa un cop l'has testat. aixo no ho vam acabar de pillar. es k et donaven coses molt bones. i la mama em va ensenyar k no es deixa res al plat... al plat, a la copa, que mes dona! bon vi. bon sopar. unaltra marato (atrapalacabra.blogspot.com), osties, que cansat.
i en acabar de correr, vinga a caminar. a ritme rossell amb petardo al cul. dos calvos plorant muntanya amunt. i en zape cridant "correu marietes! correu k no arribem" lo k no arribarem si ens dona el telele, morena. pero arribem. al refu equivocat, pero arribem. sense mapa, de nit, que volies? la ideia era anar a unes fonts termals. i ja vam arribar, ja. pero no vegis quina volta. els genolls insultantme, lo penat rodolant. una pena.
les fonts, una alegria. dues banyeres de fibra, amb un tubo k recollia l'aigua calenta d'un torrentillo k neixia alla mateix, al bosc. quin gustasso a les cames. no pensis en les 5 hores k et queden fins al cotxe. gaudeix del moment.
i de vegades, k se't faci tard te premi. ara no sabria dirte quines vegades, pero aqui va una: despres del relax de les hot springs i un bon cafetonet a la rivera del riu, ens prenem amb relativa calma la tornada al cotxe. tb' per no perdre el costum de caminar de nit. canviats pero cansats, encara no hem decidit a on anem a dormir. aixi k parem a puesto per fer el sopar amb la corresponent copeta.
"ens quedem aqui? sobre la taula i sota el xirimiri?"
"no"
"no, millor k no"
"vale, pues d'aqui 20km de pista hi ha un refu a uns 300m d'on es queda el cotxe"
"vale"
"vale"
i no k pugem per la pista, amb el nissan d'hojalata rugint en marxa curta, i no se qui va dir algo d'un kiwi. o es k estava pensant algo sobre un kiwi. o no se k passava, o havia passat, o volia k passes amb no se que d'un kiwi...
...k va i s'apareix un kiwi!!!
ell com si res, no et pensis. amb les potes gruixudes i la passa tranquila. com si no hi haguessin depredadors, ni partits de dretes, ni internet... com si el mon no hagues canviat en els ultims millions d'anys. i a nosaltres k casi k'ns dona un infart:
"otia!"
"que fem"
"para"
"no, si ja he parat"
"pues para mes"
"la camara"
"i la camara?"
"no se, l'has de tenir tu"
"no, jo tinc el volant"
"pues para i la buscas"
"que ja he parat, cony!"
"vull sortir, vull sortir"
"pues surt, cony, sortiu, sortim!"
... confusio. confusio total.
el kiwi, a la seva. creua la pista, i cap al costat a on es dirigia, es troba amb un marge. com k es un dels animals mes mandrosos del mon, passa d'enfilarse. gira cua, i amb tota la parsimonia del mon, torna a travessar la pista i s'endinsa al bosc.
i nosaltres, k semblava k teniem un atac de tics, triguem massa en sortir del cotxe amb les cameras a la ma. massa tard.
ens dona temps a veure un aspecte bastorro amb un plumatge tupid. unes potes desproporcionadament gruixudes. un bec llarg i prim, lleugerament curvat. i una manera de caminar com si encara estigues aprenent.
no hi ha foto, pero ens sentim com si ens hagues tocat la loteria.
en uns minuts, pero, encara emocionats per la trovalla, una punxada de tristesa ens recorre el cos. n'haviem vist mols abans, pero en aquell moment s'ens creua un possum, lo k en castellà diem una zarigüeya. es un marsupial carnivor k algun espavilat va importar d'australia pel comerç de pells. pero k ara s'ha convertit en un involuntari desastre ecologic, arrasant amb les poques poblacions d'ocells sense ales, que la destruccio de boscos ha deixat en aquest antic paradis.
el possum es un bitxo maco i curios, pero aquest no es el seu lloc. veure'n un despres de l'altre es com una patada a l'esperança. ni la natura es ja capaç de regularse a si mateixa, despres de totes les alteracions k li hem fotut per davant i per darrera.
veure un kiwi en llibertat es algo qu la majoria de neozelandesos no experimentaran en tota la seva vida. es algo k possiblement d'aqui 30 o 40 anys ja no passara fora de les reserves k estan rodejant amb valles electrificades. sembla una batalla perduda. com lo dels nostres linces o tantes altres besties per les k el el mon esta canviant molt mes rapid de lo k elles poden evolucionar.
i un es pregunta que amb tantes batalles perdudes, qui cony esta guanyant la puta guerra...
en fi. li desitgem sort a la bola plomada.
per molts anys, colega.
i no m'n foto, t'ho dic de cor.

POESIA URBANA

Un dia plujós a Ōtautahi (i relat d'Austràlia)

Plou a Christchurch. És un altre d’aquests caps de setmana humits i grisos en que no ve gens de gust sortir, ni tan sols anar a córrer al parc d’aquí al costat. Potser més tard... I més lluny no puc anar perquè ens hem venut el cotxe. Així de la tarda a la nit. Resulta que la Connie ens va posar un anunci a una pàgina alemanya i ràpidament van aparèixer una tal Theresa i el seu novio brasiler molt interessats, el van provar i ja se’l van voler endur posat després de donar-nos tota la pasta en bitllets de $20. Hem de buscar una furgo equipada ja! Només cal que ens duri 3 mesos.

Fa moltíssim temps que no escrivim, sí, segurament ja ningú es molesta a mirar si hi ha alguna cosa nova. Us comprenc. Però com que avui és un dia que no convida a sortir i estic aquí sola amb el cafetó i la companyia del recopilatori de música kiwi que m’he copiat (il·legalment) he pensat que seria una bon moment per començar a posar això al dia. Sola perquè en Zeus i en Carles (primera i segurament única visita que tenim) estan a la illa del nord, Te Ika-a-Māui (el peix de Maui, segons diu la llegenda). Jo m’uneixo a l’equip divendres al matí i tornem tots tres el dilluns. En principi el temps allà sempre és més càlid que aquí baix; no és casualitat que dels 4.5 milions d’habitants d’aquest país, 3.7 visquin al nord.

Les últimes vacances que vaig tenir a l’escola van ser del 4 al 20 de juliol i vam aprofitar per anar a saludar el sol a la costa est d’Austràlia, donat que aquí ens tenia una mica bastant abandonats. I sí, el vam trobar, ens va saludar i ens va acompanyar durant bastants dies. Necessitàvem un tractament de caloreta realment, els nostres cossos mediterranis no estan preparats per passar tants hiverns seguits. En Zeus va marxar uns dies abans per anar preparant el terreny i jo vaig volar a la Gold Coast (només el nom ja reanima). La benvinguda al país, però, no va ser ben bé la que m’esperava. Quasi que em fan pagar una multa considerable per portar les botes brutes. Literalment, les botes i les bambes, de fet. I no només les meves, les meves i les d’en Zeus. Això va contra la llei de quarantena d’aquest país i s’ho prenen molt en serio. O sigui que si aneu a Austràlia, netegeu-vos bé el calçat o deixeu ben clar al paperet que heu d’omplir a l’avió que porteu terra entre l’equipatge. Uf, quin estrés només d’arribar!
En Zeus m’esperava amb una Jucy verda molt fashion que ens va fer d’hotelet durant les 2 setmanes; tot i els xixons al cap, ens va anar genial. Va ser ella la que ens va convèncer de canviar-nos el cotxe per una de semblant, potser més alta. Vam passejar-nos cofois amb la Jucy costa amunt fins a Mackay, disfrutant de platgetes, fars, sortides i postes de sol vàries, passejades per boscos tropicals, ... fins i tot vam poder saludar un grup de balenes que seguia la seva ruta migratòria cap al nord. Espectacular. Ens vam recuperar del baixón hivernal que estàvem patint al país veí. De fet, ja ens ho deien els aussies quan els explicàvem que vivíem a NZ: “What the hell are you doing in NZ?” (Què dimonis feu a NZ?). No ho entenen, tan orgullosos que estan del seu país. De fet per aquest hemisferi sembla que tothom està molt orgullós del seu país i tothom creu que viu al paradís, faci fred o calor. La ignorància fa la felicitat, diuen, no?
Per cert, no us penseu que l’aventura en aquest nou país va començar tan per la directa. Primer hi va haver la corresponent marató de rigor, a la Gold Coast, on el nen va córrer entre luxosos i moderns hotels i apartaments tipus Marbella o per l’estil. Un d’aquells pobles es diu Surfers Paradise, molt exemplificatiu.
El nostre error va ser barrejar la muntanya amb el mar. No estàvem prou feliços gaudint de les vacances tranquil·les a prop del mar i fent de turistes de veritat? Tanta tranquil·litat ens va enterbolir la ment i se’ns va ficar al caparronet que havíem d’anar a fer el Kokiusko, la muntanya més alta d’Austràlia, de poc més de 2.000m. Això que semblava tan fàcil, es va convertir en una espècie d’agonia. Com que és la única zona nevada que tenen, és també la única estació d’esquí de tot el país. Curiosament també és parc natural i has de pagar per entrar. Un cop ets a dins, t’adones que no portes cadenes i que hi ha unes senyals lluminoses enormes que no passen desapercebudes amenaçant amb més multes a aquells conductors espavilats que entrin sense cadenes. Jo ja estic fitxada en aquest país! Decidim passar la nit en un racó i decidir al matí. L’endemà fem l’aproximació en cotxe per un altre costat entre uns núvols espessos i grisos que no deixen veure res. Tot just ens equipem per començar a caminar i es posa a nevar. Retirada! Si ens quedem atrapats a la carretera nevada serà molt evident que no portem cadenes...

Després de l’aventura passada per aigua, o neu, ens recuperem per la zona vinícola de Hunter Valley, on en Zeus es prepara per la seva segona marató en aquest país a base de tastets en diferents bodegues de la zona. La tarda de wine tasting ens deixa a punt per passar una nit relaxada al pàrquing de la sortida de la marató. No estem en condicions d’anar més lluny.

L’avió de tornada surt de Sydney, o sigui que passem l’últim dia passejant per la zona de l’òpera, amb les fotos de rigor, clar.
Sorprèn la bàrbara quantitat de rats penats que pengen dels arbres del jardí botànic just al costat de l’òpera. Una veritable plaga diu un cartell que llegim allí. Quins animals més curiosos!

Hi ha una altra cosa d’Austràlia que ens sorprèn agradablement: la quantitat i varietat d’ocells que habiten aquest indret i l’escàndol que poden arribar a fer. Aquí no fa falta despertador!

Tot i que no vam arribar a veure cap koala (hi vam posar molt d'empenyo, però!), sí que vam veure un parell de platypus o ornitorrincos, un llangardaix d'aquests grossets que no sé com es diuen, i cangurs, molts cangurs, potser masses i tot...