Fa moltíssim temps que no escrivim, sí, segurament ja ningú es molesta a mirar si hi ha alguna cosa nova. Us comprenc. Però com que avui és un dia que no convida a sortir i estic aquí sola amb el cafetó i la companyia del recopilatori de música kiwi que m’he copiat (il·legalment) he pensat que seria una bon moment per començar a posar això al dia. Sola perquè en Zeus i en Carles (primera i segurament única visita que tenim) estan a la illa del nord, Te Ika-a-Māui (el peix de Maui, segons diu la llegenda). Jo m’uneixo a l’equip divendres al matí i tornem tots tres el dilluns. En principi el temps allà sempre és més càlid que aquí baix; no és casualitat que dels 4.5 milions d’habitants d’aquest país, 3.7 visquin al nord.
Les últimes vacances que vaig tenir a l’escola van ser del 4 al 20 de juliol i vam aprofitar per anar a saludar el sol a la costa est d’Austràlia, donat que aquí ens tenia una mica bastant abandonats. I sí, el vam trobar, ens va saludar i ens va acompanyar durant bastants dies. Necessitàvem un tractament de caloreta realment, els nostres cossos mediterranis no estan preparats per passar tants hiverns seguits. En Zeus va marxar uns dies abans per anar preparant el terreny i jo vaig volar a la Gold Coast (només el nom ja reanima). La benvinguda al país, però, no va ser ben bé la que m’esperava. Quasi que em fan pagar una multa considerable per portar les botes brutes. Literalment, les botes i les bambes, de fet. I no només les meves, les meves i les d’en Zeus. Això va contra la llei de quarantena d’aquest país i s’ho prenen molt en serio. O sigui que si aneu a Austràlia, netegeu-vos bé el calçat o deixeu ben clar al paperet que heu d’omplir a l’avió que porteu terra entre l’equipatge. Uf, quin estrés només d’arribar! 
En Zeus m’esperava amb una Jucy verda molt fashion que ens va fer d’hotelet durant les 2 setmanes; tot i els xixons al cap, ens va anar genial. Va ser ella la que ens va convèncer de canviar-nos el cotxe per una de semblant, potser més alta. Vam passejar-nos cofois amb la Jucy costa amunt fins a Mackay, disfrutant de platgetes, fars, sortides i postes de sol vàries, passejades per boscos tropicals, ... fins i tot vam poder saludar un grup de balenes que seguia la seva ruta migratòria cap al nord. Espectacular. Ens vam recuperar del baixón hivernal que estàvem patint al país veí. De fet, ja ens ho deien els aussies quan els explicàvem que vivíem a NZ: “What the hell are you doing in NZ?” (Què dimonis feu a NZ?). No ho entenen, tan orgullosos que estan del seu país. De fet per aquest hemisferi sembla que tothom està molt orgullós del seu país i tothom creu que viu al paradís, faci fred o calor. La ignorància fa la felicitat, diuen, no?
Per cert, no us penseu que l’aventura en aquest nou país va començar tan per la directa. Primer hi va haver la corresponent marató de rigor, a la Gold Coast, on el nen va córrer entre luxosos i moderns hotels i apartaments tipus Marbella o per l’estil. Un d’aquells pobles es diu Surfers Paradise, molt exemplificatiu.
El nostre error va ser barrejar la muntanya amb el mar. No estàvem prou feliços gaudint de les vacances tranquil·les a prop del mar i fent de turistes de veritat? Tanta tranquil·litat ens va enterbolir la ment i se’ns va ficar al caparronet que havíem d’anar a fer el Kokiusko, la muntanya més alta d’Austràlia, de poc més de 2.000m. Això que semblava tan fàcil, es va convertir en una espècie d’agonia. Com que és la única zona nevada que tenen, és també la única estació d’esquí de tot el país. Curiosament també és parc natural i has de pagar per entrar. Un cop ets a dins, t’adones que no portes cadenes i que hi ha unes senyals lluminoses enormes que no passen desapercebudes amenaçant amb més multes a aquells conductors espavilats que entrin sense cadenes. Jo ja estic fitxada en aquest país! Decidim passar la nit en un racó i decidir al matí. L’endemà fem l’aproximació en cotxe per un altre costat entre uns núvols espessos i grisos que no deixen veure res. Tot just ens equipem per començar a caminar i es posa a nevar. Retirada! Si ens quedem atrapats a la carretera nevada serà molt evident que no portem cadenes...
Després de l’aventura passada per aigua, o neu, ens recuperem per la zona vinícola de Hunter Valley, on en Zeus es prepara per la seva segona marató en aquest país a base de tastets en diferents bodegues de la zona. La tarda de wine tasting ens deixa a punt per passar una nit relaxada al pàrquing de la sortida de la marató. No estem en condicions d’anar més lluny.
L’avió de tornada surt de Sydney, o sigui que passem l’últim dia passejant per la zona de l’òpera, amb les fotos de rigor, clar.Sorprèn la bàrbara quantitat de rats penats que pengen dels arbres del jardí botànic just al costat de l’òpera. Una veritable plaga diu un cartell que llegim allí. Quins animals més curiosos!
Hi ha una altra cosa d’Austràlia que ens sorprèn agradablement: la quantitat i varietat d’ocells que habiten aquest indret i l’escàndol que poden arribar a fer. Aquí no fa falta despertador!
Tot i que no vam arribar a veure cap koala (hi vam posar molt d'empenyo, però!), sí que vam veure un parell de platypus o ornitorrincos, un llangardaix d'aquests grossets que no sé com es diuen, i cangurs, molts cangurs, potser masses i tot...
Pues eso, k vam pujar a roturua ja fa unes setmanes, un poblet a la vorera del seu llac homònim, k està construït a sobre d’una zona geotèrmica. Cosa k fa k casi totes les cases tinguin el seu jacuzzi particular fumejant i empudegant l’ambient amb aquella olor a sofre k fan aquestes coses. Els càmpings tb tenen les seues piscinetes d’aigua calentoneta. I és un luju apalancar-te sota un cel estrellat, abrigat per l’aigua termal mentre a fora comença a glaçar.
I per mostrar-nos el bon rotllo oficial, abans de la marató (havia dit k veníem per una marató?), als corredors guiris ens feien una recepció amb pica pica i vinillo del bo, a on ens mostraven algunes danses i cançons ancestrals dels primers habitants d’aotearoa. Tb’ hi havia una demostració del haka, k és una espècie de ball k els guerrers feien davant dels contrincants per acollonir-los abans de la batalla. La veritat és k va estar molt bé. S’ho curraven i es desprenia certa màgia. La llàstima és k d’enemic van triar un corredor japonès k es va espantar una mica quan li van posar una capa de plomes i li van ploure setze milions de flaixassos dels col·legues, però k se li escapava el riure quan el guerrer li donava voltes i li treia la llengua. No es va ficar en el seu paper el japo, no. A més, casi k perd les ulleres ladeando la cabeza d’un costat a l’altre. Això hagués sigut una pena, aquests trastos són cars.
I així li vaig fer un petó a l’alcalde, un petó de nassos. I al líder espiritual maori, k’m va preguntar “¿cómo estás?, així en castellà. I a un paio de la radio, i a un nano de 84 anys k feia la seva 200, i al tio del banc, li vaig tocar els nassos al tio del banc. Això em va molar. I a una dona k era molt simpàtica però k no sé qui era. I a algunes gents k semblaven molt contentes d’estar allà. I al final... al final... em posen una senyora k estava... una mica... com... arrugada... en excés. Jo li hagués posat 90 tacos, però si em diuen k respira des del segle XIX, m’ho crec. I era així tota entrenyable la dona, però... tenia... es k tenia... al nas... com una cicatriu... una mica així... com desagradable, saps? Com oberta, com... bueno, t’en fas a la idea, no?
I el piset, pues eso, k es una mica fred. Bueno no sempre. Lo bo k te es k si plou no et mullas. Pero podriem dir k no esta del tot ben aïllat, ni termica ni acusticament. I el resultat es k fa la mateixa temperatura dins k fora. Avui fa solet i s’esta de conya amb els finestrals, pero si esta tapat o es fa de nit (i aqui no hi ha un punyetero dia k no es faci de nit), la temperatura ronda els 0º. Vam comprar una estufa, molt bonica, la mes barata. S’encenien tot de llumetes quan l’endollaves, pero escalfar, allo k entenem per escalfar... no, aixo no ho feia. L’endema la vam tornar. Ara anem rollo ploma dins de casa (no de drag queen, un ja no te el cos de fa 15 anys).