30 de juliol. De bon matí fem un expresso amb una d'aquestes cafeteres petitones tan kukis i ens enfilem al cim de la Vallombina (3224m). Més trinxeres, forts en runes i alambradas que solo son un trozo de metal...🎵🎶
Baixem al Passo di Gavia amb boniques vistes de la gelera de Dosegú i la punta st Mateo (3678m). El coll, un dels gegants del giro, amb els seus 2651m, està minat de voluntariosos ciclistes i moteros panxuts. Naltros fem un pa amb formatge i fugim cap a la tranquil·litat del bivacco Linge (2273m), per un caminoi panoràmic a estones aeri i equipat. El refu és molt xulo: net, espaiós i amb matalassos nous. Gaudim d'una tarda de pànxing quan rebem la inesperada visita de dos ramats d'isards que passaran unes hores pasturant per allà. Sumen uns 60 individus i els tenim a 8 o 10 metres. Semblen despreocupats, però sempre n'hi ha un que vigila els nostres moviments des de dalt d'una roca.
31 de juliol. Dormida plàcida, expresso italiano i enfilem animats cap al Passo Pierra Rossa i el seu cim homònim de 3013m. Pel camí veiem uns 25/30 cérvols que salten com si anessin col•locats. Prop del cim ens acompanyen 5 cabres ibèriques que no tenen vertigen. De baixada veiem algun cérvol més i un trencalòs; i pujant al coll Dombastone, en uns neveros a l'altre cantó de la vall, veiem molts puntets que semblen pedres mal posades. Però amb el catalejo de la Marta descobrim que són tot de cérvols refrescant-se a la neu. En calculem més d'un centenar. Que feliços!
De baixada descobrim perduts llogarrets penjats de panoràmiques balconades. Arribem a Sondalo, un poble peculiar, difícil de definir. Fora d'hores, en un hotel ens fan una amanida i una plata de formatges. S'ho cobren bé i els hi entra una pressa repentina per tancar. Al super pillem uns sucosos paraguaios i marxem. Amunt. Com sempre.
Passem per uns enormes edificis fora de lloc. Un segurata ens explica que eren sanatoris on tractaven la tuberculosi a l'època d'en Mussolini. Després es van reconvertir en residències de la tercera edat. I ara els deixen caure. De 9 blocs immensos només n'hi ha 2 d'operatius, un com a museu.
Enfilem per uns camins empedrats i drets com la mare que els va parir. Comencem amb molta xafogor. Després trona. Després plou. Hi ha tot de petits pallers i cabanes restaurades com a vivenda de finde o vacances. Totes buides. No m'estranya, perquè per baixar a poble et deixes o els frens o els genolls. Arribem en una que té font, porxo, banc i un petit i pla prat d'herba per plantar la tenda. Olé, olé! L'okupem. A la nit encara plou una mica més però dormim com torronets.
1 d'agost. A primera hora del matí arribem a Malgo Fo, un petit llogarret d'unes 20 cabanes més o menys arregladetes. Continuem la suada fins al Passo Forcola (2207m), on trobem el marcatge d'un ultratrail de 70 kms que celebraran en un parell de dies. La seguim fins a Etia i després fins al Passo di Vermolera (2732m), que té unes vistes espectaculars. Allà xerrem amb la Chantal, de Suïssa. També fa la travessa dels Alps. Per etapes, per això. Arribem al Bivacco Plan di Lago que està fastigosillo. La Chantal s'hi queda. Naltros no. A la vall comprem formatge en una malga després d'un generós tastet. Pugem a un altre bivacco que també es diu Plan di Lago. Està força millor que el primer, i efectivament té un bonic lago que es mereix un banyitu. La Marta treu el geni i es passa la tarda espantant les vaques, que estan una mica pesadetes. Si fos pastorcilla, no li caldrien mastins a la joía.
Gaudim del luxe de contemplar una tempesta de llamps i trons des de la seguretat del refugi.
