empaquetem uns petates molt més pesats del recomenable i ens plantem davant d’un senyal que marca el pas del PCT. l’estrella polar assenyala la direcció que haurem de seguir durant els propers 70 dies. però la marta, cofoia tota ella, pues no va la tia i comença a caminar a tó trapo pal sud.
“marta, on vas? estàs anant cap a mèxic i naltros volem anar cap al canadà”
“segur?”
“sí, marta. estàs anant cap al sud i naltros volem anar cap al nord”
“bueno, bueno. si tu ho dius…”
caminem sota la claror de la lluna durant una horeta abans que les llums de l’albada ens mostrin l’esplendor dels colors del desert. matolls espinosos, arbres que semblen haver estat torturats i els espectaculars joshua trees arrelen en una terra àrida. llagardaixos de formes prehistòriques i serps són els principals animals de la zona.
naltros ens repartim les 370 calories d’un sobret de pasta i dormim com troncs.
l’objectiu del dia era arribar a kennedy meadows, la frontera entre el desert i la muntanya, però un torrent amb ombra i aigua fresqueta serà suficient per torçar la nostra voluntat. de seguida començaran a agobiar-nos els mosquits, els tàbacs i totes les formigues del món, així k montem la mosquitera de la tenda i ens regalem una migdiada abans de preparar el sopar amb la posta de sol.
l’endemà arribarem a kennedy a les 10 o algo així. és un lloc remot habitat per dues o tres dotzenes de personatges amb aspecte d’inadaptats. hi ha una botiga bastant careta però almenys la nevera k acull les cerveses funciona amb solvència, una zona d’acampada gratuïta, un lavabo k fa bona olor, un surrealista cinema a la fresca, un xiringuito a on, entre altres coses, preparen hamburgueses vegetals i una assortida hiker box (la caixa del senderista), k és el lloc a on la penya deixa el menjar k li sobra i k avui està especialment plena de barretes energètiques gràcies a la generositat d’uns bombers k venen a descansar unes hores del foc a on porten treballant desde fa dues setmanes.
és molt d’hora i pensàvem comprar 4 coses i continuar fent milles, però tant l’indret com la penya semblen d’allò més interessants, així k decidim quedar-nos. per veure, per beure i per viure, k no només sa fa camí al caminar.
aquí quasi tothom ha començat el camí sol, però després es van fent grups on es creen estrets vincles. descobrim gratament k formem part de la gran familia del PCT: una subespècie humana k per 3.000 raons diferents es desfà temporalment dels seus lligams, k es regala un temps per conviure amb si mateixa i k haurà de superar 3 grans reptes cada dia: caminar, menjar i dormir.
amb en tarzan, la lizzy i en santa's helper
la lizzy, d’oklahoma, descriu: “aqui ets anònim, pots començar de zero.” en tarzan, un nano jove de pare mexicà i mare equatoriana ens explica una d’aquelles històries k només poden passar a aquest país: caminant pel desert en un dia de gossos per un tram de 60km sense aigua es troba dos senderistes. un ha calculat malament les reserves de líquid i jeu a terra patint un cop de calor. l’altre mira de rehidratar-lo com pot, però el ferit no es recupera. arriba algun senderista més i truquen a emergències. envien una patrulla de ràngers amb una camioneta amb aigua, però aquests, a mig camí, es troben dos paios perduts al mig de la nada. els paios resulten ser de la narcomàfia i s’han quedat tirats mentre feien contraband. quan veuen dos tios amb uniforme amb un pick-up, no se’ls hi acudeix una altra cosa k treure les pipes i atracar-los.
“escolti’m, senyor contrabandista, és k estem inmersos en una operació de salvament”
“me la pela”
els fan baixar del cotxe i els abandonen al mig del desert sense aigua. però amb les presses, no els hi treuen el mòbil, pq’ d’alguna manera els rescatadors aconsegueixen demanar un rescat.
“senyor policia? miri k som uns ràngers i estem perduts al desert pq’ uns narcotraficants ens han robat l’aigua k li portàvem a un moribund”
jo l’hagués engegat, però aquí si tenen la possibilitat de fer un desplegament hollywoodiense, no s’ho pensen. així k envien als swat (com els geos d’allà) amb un parell d’helicòpters. i en tarzan ens explica k baixa per un cable un tio tamany tres XL, amb més mandíbula k front i carregant un fusell d’assalt. en pocs segons en baixa un altre de tamany humà i amb capacitat de parla k els hi diu: “al k s’ha mogui el fregim. carreguem al ferit i després a tots vosaltres”
“no miri, senyor policia, és k estem caminant el PCT, k és un sender molt bonic del k fins i tot han fet una peli i…”
“k no és un pregunta. k pujeu a l’helicòpter i punto. i no feu emprenyar al meu amic k té molt mala òstia”
“ngrf.” sembla k va dir el sac d’anabolitzants.
es veu k no havien donat encara amb els narcos i van montar una operació d’evacuació dels senderistes fins k aclarissin la situació.
el ferit sembla k es va recuperar a l’hospital. poca broma, vam llegir k aquesta temporada ja han palmat dues persones per cops de calor. any d’extrems. rècords de calor al desert i de neu a la sierra. tb’ vam llegir k fa poc una noia va perdre la vida en caure per un pendent de neu i k als rius porten dotze morts en lo k va d’any.
en “dirty old man”, un trail angel de 80 tacos k va fent diferents seccions del camí per veure com ens va, ens diu k aquest any hi ha molta penya k s’està saltant la sierra.
arriba l’anthony amb una camioneta conduida per un noi k es dedica a avituallar als bombers. els paios s’han trobat una cascabell a la carretera i el noi l’ha decapitat amb una pala. “és mig kilo de carn boníssima.” ens ensenya el cos k encara es recargola i ens regala algunes begudes i xocolatines.
les cerveses al mig de la taula allarguen la conversa fins k sa fa de nit. és hora d’anar al cine. la peli és extremadament xorra, però el lloc és acollidor. una mena d’amfiteatre ple de cadires i sofàs vells i un taulell de fusta d’uns dos x tres metres pintat de blanc k fa de pantalla pel projector. aguantem fins la meitat i tornem a fer el sopar sota un inmens mar d’estrelles. un dia especial, inesperat i profitós.
l’endemà esmorzem amb la calma. mentre fem les motxilles ens adonem k ningú la té més grossa k nosaltres. carreguem menjar per 12 dies pq’ la idea és fer del tiron les 230 milles k ens separen de mammoth lakes. són 370km sense travessar cap carretera, sense cap contacte amb la civilització. ningú no ho fa això. la penya s’ho ha preparat més bé k naltros i surten del camí cada 3 o 4 dies per recollir els paquets k previament s’han enviat. a qui li expliquem les nostres intencions, ens mira com dient: “ai pobrets! aquests pleguen d’aquí 4 dies”
i aquí estem. un altre cop carregats com mulos. a l’extrem sud de la sierra nevada kaliforniana. testant-nos en un camí k fa anys k li teniem ganes. i tot i les incerteses k sempre s’ens presenten davant d’una empresa nova, ens agafem a la certesa de k ja sigui amb força o a trompicons… ens en sortirem.
