Plou. Finalment! Dia de descans a les olives, bé no és cert, el Menda Lerenda aprofita per tirar abono. I jo per recordar. Ja fa més d’un mes que hem tornat del viatge i tinc la sensació que és com un somni… que no sembla que haguem passat 5 mesos fora. Ara és com un cúmul de records i experiències que es barregen a la memòria i que relativitzen tot el que tenim i fem al dia a dia.
Però deixant les filosofades per una altra ocasió -serà el soroll de la pluja que deixa escapar els pensaments?-, intentaré recordar els 10 últims dies del nostre viatge.
Després de l’èxit a la zona d’Ojos del Salado, dubtem entre seguir buscant emocions en alçada i anar a la zona del Llullaillaco, o canviar el xip i dedicar els últims dies a fer un turisme més ‘tradicional’. Guanya la segona opció. Debem necessitar unes vacances… Decidim llogar un cotxe, aquesta vegada el model més petit i econòmic que trobem, i anar cap al sud de Santiago en busca de parcs naturals amb zones d’aigües termals i volcanets, amb el MÍNIM EQUIPATGE possible, important.
La primera destinació seran les Termas del Flaco. Mala elecció; hem de treure’ns aquest costum viciós de mirar un mapa i pensar que pots anar on triïs amb el dit…aquí no funciona així! Després d’una llarguíssima pista on no pots ni decantar-te a pixar perquè està tot vallat a banda i banda, arribem a les termes. De fet, és un poble, petit però un poble ple d’hotelillos que en algun moment es deuen omplir. Són només dos carrers principals, però un acaba dins un hotel de luxe on no pots entrar si no ets client, clar. I l’altre et porta a un càmping. Dos cul-de-sacs, vaja. Curiós perquè tu veus les muntanyes al fons, darrere el poble i no saps com carai accedir-hi. No es pot. Paguem 3.000 pesos chilenos per entrar a les decepcionants termes i fotem el camp. Desfent la pista parem a observar les desenes de cridaners lloros tricahue que ens sobrevolen. Tenen els nius en forats que fan al marge del camí. I agafem un señor amb accent andalús que fa autostop. De fet el paisatge ens recorda molt l’Andalusia rural.
La reserva nacional Altos de Lircay ens va sortir bastant millor, tot i no ser el nostre estil d’anar a monte. Una cosa que no entenem és que et facin deixar el cotxe, caminar 2 km amb els bàrtols fins l’Administración i llavors t’informen de tots els ets i uts. No et poden informar al principi i així saps què fas i què agafes? En fi, paguem 5.000 CL cada u, en concepte d’entrada pels estrangers, més 3.000 per persona i dia. Total, 28.000 CL (uns 40 €). Comproven el gas que portem ja que està prohibidíssim fer foc. Entre les preguntes del forestal intentant fer-se el simpàtic:
¿Se han sentido discriminados alguna vez en Chile?
Sí, ahora -contesta instintivament en Zeus-, tenemos que pagar el doble por ser extranjeros
Bueno pero eso no es discriminación… me refiero a qué si les han hecho daño o robado…
¡Ah no, eso no!
Al cap d’un km ja hi ha la primera zona d’acampada. L’aigua calenta que ens havia promès el forestal semba que s’ha refredat i a la nit algú fa foc, però ningú vigila res aquí, com podrem comprovar els 3 dies que passarem pel parc. Una vaca ens dóna pel sac durant la nit i ens roba el cogombre. Aconsegueixo salvar la resta de menjar. L’endemà anem a córrer, només 18 km però que bé que ens fan sentir després de tant de temps sense anar-hi. Al final de l’únic camí que recorre la vall hi ha el volcà Descabezado amb unes termes al peus, almenys això diu el mapa. El grup de nois de Chicago que ens trobem pel camí ja ens adverteix que l’aigua és lukewarm, o sigui tèbia. I sí, ens falten uns quants graus per disfrutar-les de debò, però el paisatge és espectacular, no tenim fred ni gana… i això ja ho valorem considerablement a aquestes alçades. En total, ens recorrem uns 90 km amb 4.000m D+ en aquesta reserva on observem que es concentren grans quantitats de kumbes i domingueros el cap de setmana.
La tercera destinació, la Reserva Nacional Ñuble, ens torna a sortir rana. Es repeteix el patró: pista per terreny privat, i per tant, no pots sortir del traçat vallat. Al final hi ha una casa amb una barrera. Per seguir s’ha de pagar i només es pot passar amb 4x4. A part, es veu que la ruta circular que volíem fer corrent està tancada. I no podieu donar la informació al principi de la pista??? Que us bombin, decidim. Acampem al costat del riu i ens fotem unes llenties amb cous cous i una bona ampolla de vi per cel·lebrar que vivim al maresme i que, de moment, aquestes coses no ens passen.
L’endemà provem nova destinació: les Termas de Chillán. Com a prudents excursionistes i seguint les instruccions que llegim en algun cartell, ens registrem a l’oficina de carabineros, que ens aconsellen anar amb guia per evitar que ens perdem. Moltes gràcies, però anirem solets. Les Termas de Chillán són un complexe de pago, però des d’allí surt un camí que en un parell d’horetes ens porta als peus del volcà amb el mateix nom. És el lloc on sempre voldries acampar, envoltat de rius d’aigua calenta amb badines, cascades i punts d’hidromassatge. Increïble.
El riu principal baixa d’una petita gelera que hi ha en una vessant del volcà. No em preguntis per què. És el típic riu de gelera, tot marronós i amb un cabal que fa difícil travessar-lo, però el problema aquest que se’t gelen els peus si intentes fer-ho descalç aquí no el tens, sinó al contrari, et cremen, però de debò. Com que hi ha un fotimer de rius amb diferents temperatures pots triar el que més et convingui. Jo em vaig passar la resta del dia dins l’aigua, entre cerveseta i cerveseta. En Zeus, més inquiet, es va calçar les bambes i va anar a explorar una mica més endins de la vall, on va fer la descoberta del riu suprem. Així que després de la primera nit al costat del que crèiem el nostre riu perfecte, ens vam traslladar mitja hora més enllà per gaudir d’una piscina amb capacitat per un bon grup de gent, amb diferents temperatures segons la zona i els rius d’entrada. Això sí que és un descans merescut després d’aquests 5 mesos d’aventures i desventures, i com ho trobarem a faltar! Avui sóc jo que em sento més inquieta, i decideixo pujar al coll i explorar el volcà de més a prop. Sense pujar-lo, que com ja ens han advertit els carabineros està prohibit. No m’extranya, hi ha fumeroles por doquier i és un lloc tan inhòspit i isolat que sembla que hagi de petar en qualsevol moment. Tanta activitat geotermal per sota nostra fa una mica de iuiu…
Acabem els nostres dies sudamericans a la platja, per on farem un tomb i passarem l’última nit (dins el cotxe) abans de tornar a Santiago. A la capital, farem el sopar de despedida: salmó fresc del mercat i vi xilè, obviament, amenitzat per la interminable conversa que ens donen, entre gintònic i gintònic, un xilè pinochetista i un colombià amb històries per fer-ne unes quantes pelis. Després d’unes quantes reflexions que ens deixen una mica estupefactes, el xilè ens pregunta: ¿Ustedes son franquistas? Òstia, si és que en fem cara, ja podem plegar… I veient que s’acosten les 12 -fa mesos que no anem a dormir tan tard!- creiem que és hora d’anar-nos depedint. L’últim dinar el fem en un restaurant vegetarià, El Huerto, amb la Carola, la xilena que espera poder tornar a Barcelona algun dia. Davant tenim un restaurant català amb nom castellà, De La Ostia, però preferim esperar un parell de dies i arribar de dret al dinar de Nadal.
Al viatge de tornada fem una escala d’unes 12 hores a Miami que ens servirà per fer la transició entre els dos continents… o no. Banyet a Miami Beach, persecució d’iguanes i passeig entre les mansions i els iots dels evadidors d’impostos. Sentim com acusa el cansament acumulat, ho notem quan seiem a la gespa d’un parc i ens quedem adormits en un moment. Serà que hem aprofitat prou bé el temps…
