CORRIENDO BAJO LA LLUVIA

pregunta: en que s'asemblen un kea, un toro i un mosquit?

podriem dir k han anat d'animals les vacances aquestes de setmana santa (k per donar una mica de rabia als currantes, dire k aqui duren 17 dies).

una de mosquits. una cada dia vull dir. son omnipresents a totes les zones humides de l'illa aquesta. els hi diuen sandflyes, pero son uns kabrons. fan mal, son molts, agobiants, suicides, tu matam, es igual, jo ja t'he picat, i en vindran mes, posat repelent si vols, jo em pixo al teu repelent. et deixen les cames a topitos, i si et rasques, ja l'has parida, se t'irrita, se t'infecta. la unica manera d'evitarlos es corrent. m'estic quedant als ossos, colega.

una de keas. uy! que bonito loro! mira como se te acerca! que simpaticas muecas! y saltitos por doquier! que curioso animal, parece que quiera decirnos algo. tirale una foto, tirale una foto... una foto? a pedrades k vam acabar amb ell. pero no el pillas al molt puas. son uns kabrons. et foraden la tenda i t'arrenquen les gomes de les finestres del cotxe. i per molt k els hi tiris coses, se t'acosten com desafiante i dient: "soc mes agil k tu, no tens punteria". mandonguillas va a flipar si lo pillo.

una de toros. anavem a veure un bosc de totaras centenaris. son uns arbres autoctons de la familia dels pins, pero k no semblen pins. i com k en aquest pais per anar a qualsevol puesto, has de sortejar valles, pues a saltar valles. sort k almenys aquest cop no estaven electrificades. nomes hi havia un cartell demanant k no molestessis als ramats. tranqui mestre, k no es la intencio. i caminando prado abierto, tralari tralara, ens sorpren veure com desde lluny sens acosta tot un grup de vaques, tocotoc tocotoc i acelerando. vaques? i una polla, vaques. eren toros, colega. lo k els hi han tret les banyes perque son uns kabrons. ens vam refugiar en una cabana en runes i els hi vam tirar de tot. al final van marxar i vam poder entrar al bosc. ui si, que bonitos los totaras, pero no tant com per arriscar la vida per una foto k a sobre sortira fosca. haviem de tornar a passar pel prat per tornar al cotxe. rollo sigilo, enfilem prat avall. "tu creus k ens veuran?" "jo crec que nos estan viendo". no se per que em vaig fer el valent, si ja no haig d'impresionar a la marta, si ja ha firmat. total, k em poso entre los astados i la doncella (em sembla k ja havia dit k no tenien banyes, pero es igual. tu imaginate-ls amb uns cuernos enormes, k sera mes dramatic), i armat de valor i blandiendo un palo tan podrio k feia penita, em disposo a defensar la nostra retaguardia i a assegurar una via d'escape. de tanto blandirlo, el pal s'anava desfent. "vaja merda de pal k has pillat!" "no em cridis, hem de semblar una pinya. sense fisures". els trossos anavem be per llençals'hi i contenir el seu avanç. eren joves, com un grup d'adolencents d'aquests que quan mes xulo et poses tu, mes gallitos es posen ells. pero jo estudiava la seva psicologia. quan vaig tenir la situacio sota control li vaig dir a la meva estimada: "estimada!" "que vols, amor meu! ...en aquests moments tan dificils" "ves reculant marxa enrera, no t'entrabanquis, pero. no perdis de vista a les besties, no els hi donguis l'esquena, i quan el cami tombi darrera aquell llom, corre com mai haguis corregut a refugiarte al cotxe". "tu et quedes aqui? enfrontante tot sol a sis, k dic sis, almenys seixanta toros de 400, k dic 400, almenys 700 kilos?" "si, jo em quedo aqui". "vale, adeu". "...una cosa mes!" "que mes, que mes" "vigila amb la valla, k te punxes" "que si, que si, adeeeu" "...eeh... una cosa mes" "unaltra cosa mes. que mes?" "si no he tornat al anochecer, ves a buscar ajuda pero abandona tota esperança. si hi ha unaltra vida mes enlla, jo t'esperare" "lo k tu diguis, xato. apala, apala!". si la nena corres les maratons a aquell ritme, encara faria uns calerons. els toros cada cop estaven mes emprenyats, esbufegant, gratant el terra i amb els lloms tot eriçats. a mi ja no em quedava res per tirals-hi, aixi k vaig passar a l'estrategia de les amenaces. els hi vaig dir k els portaria al meu pais i k alla els hi punxarien tot de coses per no se quin rollo de k tinguin una mort noble. jo crec k aixo els va acollonir, pq' hi va haver un moment d'incertesa. es van quedar mirant els uns als altres, i aprofitant la confusio, vaig arrencar a correr muntanya avall com una mala cosa. quin esprint, colega! patetic. amb tanta tensio i sense escalfar, em va donar un tiron. a mes no se per que collons en aquell precis moment vaig i tinc un atac de riure. total, k em dona el singlot i casi k m'ofego. sort que el cami es feia estret i els bitxos eren mes brutos que llestos, i s'anaven emputxant i entrabancant. quan arribo a la valla, la marta estava preparada amb la camara per retratar la carnisseria. la muy pendona! pues se quedo con las ganas!

una de pinguins: son catxondos els nois aquests. dues hores vam estar mirant-los a la fresca de la mañanita. es k s'ho prenen amb calma. nomes han de recorrer 100m abans d'entrar al mar per anar a buscar pescaito i aluego vomitarselo al polluelo, pero s'ho agafen sense pressa. rollo neozelandes. "ara avanço dos metros" "ara faig uns estiraments" "mira! ara surt en pepito d'aquells matolls, vaig a saludarlo". aixo es a la curio bay, un lloc a on hi ha un curios (curio, curios, ho pillas?) bosc petrificat. d'aquests n'hi han poquets al mon. la fusta, per fossilitzarse, necessita unes condicions concretes i ben particulars k em sembla k ningu no acaba d'entendre. mes o menys com les dones per anar deventre, saps? bueno, pues tota una tribu de pinguinos d'ulls grocs, han triat aquest lloc per nidificar i aixecar la prole a base de pescao regurgitao. a l'alba surten del bosc per anar a pescar i al vespre tornen amb la compra. si vols veurels sense emprenyarlos, tens uns miradors des d'on contemplar lo k a nosaltres ens semblen pallassades pero segur k formen part d'algun tret cultural diferencial.

LA IGLESIA DE CRISTO

aixi es diu el poble aquest a on ens ha portat la vida. d'esglesies ni han, de cristo ma sembla k no. pero bueno, tiempoal tiempo.
estic confus. aixo de les vacances desorienta. tres setmanes de contemplacio meditativa pel sud del sud. dormint a terra o al toyota. molt de bosc, molta platja. la madre que pario a los mosquitos. hem rigut amb els pingüinos. hem apedregat a un kea cabron. i hem corregut davant dels toros, como en los sanfermines pero a campo abierto.
pues apurando les vacances, vam arribar a aqest poble diumenge amb la intencio de buscar pis. pero diumenge i sense avisar, la penya no esta per ensenyar pisos. sort d'unes almas caritativas k ens han acollit en su lecho. uns estudiants de la universitat de granada k estan tres mesos per aqui amb una beca collonuda. gent d'arreu: murcia, cadiz, alacant, saragossa... gent jove, de bon riure i bon beure... ay, aquells anys d'universitat... pero si tu no has estao en la uni, capullo!
i bueno, continuem buscant allotjament. avui ens hem de decidir. la tria esta entre macomoltmaco a mitja hora del centre o kutremoltkutre al cort de la ciutat.
i aixis estem, buscant un espai per suportar la rutina. tornant amb mandra a les obligacions de la feina... pero si tu no treballes, capullo! "bueno, tb' parlo per la marta... els seus sentiments son els meus sentiments..."
bueno, em sembla k vaig a buscarme a mi mateix una estona... k avui fa bon dia.
un peto.

ENTRE FOC I MAR

-pero tu no ho sabies, que el sofre fa malbe els crampons?
-bueno, si.
-llavors pq' t'hi fiques al crater del ruapehu, amb la podor k feia?
-bueno, es k per la cendra nomes hi caminaves uns trenta metros o aixi.
-pues t'han quedat fets una pena, colega.
-i la gola no vegis com quedava. tota l'estona tossint.
-pero no veies k tothom es kedava al refu, i k al cim no hi pujava ni en pedritu?
-bueno, si, pero...
-pero no hi havien cartells avisant de k era perillos i k no hi anessis al cim?
-bueno, no deia k no hi anessis. deia "at your own risk". i k si la cosa explotava, k marxessis corrent.
-esteu p'allá.
-mmm ...la marta.

es k diuen k el ruapehu (2797) es el volca mes actiu de nova zelanda. la ultima erupcio important va ser al 96, pero esta en permanent risc. lo k passa es k diu k es la muntanya mes alta de l'illa del nord, i clar, per aixo hi anavem. esta al parc del tongariro, al centre de l'illa. per aixo diuen k es menja totes les tempestes, i k els vents son molt forts. pero naltros vam tenir un cap de setmana perfecte (4 seguits. ole, ole.), i clar, no el podiem desaprofitar. en teoria no es tecnicament dificil. pero apart del mal de cap pels gasos, tb' vam tenir la nostra dosi de por. la aresta final es força aeria i la muntanya es desmonta en mirar-la. tot es molt facil, pero no hi va ni deu, no saps ben be per on has d'anar i acabes reculant bastantes vegades per terraces i xemeneies poc agradables. l'entorn es espectacular, aixo si. el crater, d'un km de diametre, esta ocupat per una gelera, k a la seva vegada esta foradada per un llac... d'aigua calenta!!! cosa k provoca uns espectaculars contrastos de colors i temperatures. com k es un pais d'extrems, al final vam haver de marxar per potes. pq' malgrat gaudir d'un dia collonudo, els nuvols s'enfilaven per les faldes de la muntanya a tota velocitat, i feia varies hores k no seguiem ni fites, ni traça, ni ná. un cop a puesto segur, ens avituallem be, acavem de tirar unes dotzenes de fotos mes, "por si acaso esta no la tengo", i ens endinsem a la boira. cap al cotxe i a buscar algun riu per refrescarnos i espantar al tigre ni k sigui unes horetes.
per la zona tb' vam pujar al tongariro, que dona nom al parc tot i ser mas feo k la madre k lo pario, i el ngauruhoe (pronuncia-ho, pronuncia-ho si t'atreveixes), un cono vermell geometricament perfecte amb dos craters concentrics i a on ens vam trobar a en wally, tu.

des d'alla tens un panorama collonut, excepte el braç del nord d'auckland, es veu practicament tota l'illa nord. aquesta zona es la mes concurreguda del parc nacional. i es que hi ha el tongariro crossing, un cami de 20k de punta a punta i a on dotzenes d'autobusos deixen a centenars d'heterogenis caminants a un costat i els recullen a l'altre set hores despres. aquest cop no exagero, los conté por cientos. nomes trobes una mica de tranquilitat cap a la tarda, pero tot i aixi val la pena. entre els llacs i la lava t'ofereixen un ventall de colors mes ample que el de l'arc de sant marti mes maco k hagis vist mai.
pero no solo de volcanes vive el hombre. aixo entrava dins dunes minivacances de dotze dies k la marta mig tenia o mig es va agafar. lo catxondo es k ha "treballat" cuatre dies i dema tornem a marxar, aquest cop per disset. ella tenia una conferencia d'auxiliars de conversa europeus a wellington, amb l'avio, l'hotel i el rioja pagats. pero va dir que les dates per volar no li anaven massa be, i va demanar que li avancessin l'anada tres dies i li endarrerissin la tornada cinc ...i li van dir k si! total, k el nen s'agafa el toyota, i enfilant el carril de la izquierda, es carda un viatget de dos dies cap a la capital. obres i corves, platges i foques, unes gorges molt boniques, moltes ovelles, uns quants cafes i un ferry abans de recollir a la dona a la ciutat del vent. wellington i sa homònima badia estan al estret de'n cook un lloc a on l'eolos aquest es va quedar a viure. diu l'estadistica k el 50% dels dies de l'any tenen vent superiors als 60k/h, i k el record data de l'any 68, quan una tormenta de 280k/h va matar 70 persones. la resta van quedar tarats, i ara els musics toquen trash metal per uns carrers cuasi desertics, habitats nomes per quatre punkis, gotics i algun visitant perdut, k rapidament es refugia a un irlandes per saborejar una kilkeny a l'escalfor d'una estufa de gas d'aquestes tan cutres k imiten una llar de foc.
vam fer costa: fars, aqui els pinten sovint, estan d'allo mes macos. i foques, moooltes foques. t'hi pots acostar tant com suportis la seva pudor. curiosament, cap al final del viatge, m'acostava mes. el primer dia vam estar amb la conny i l'elsa, vaja dues, amb una cervesa a la ma, ja no callen. es k la marta no sap triar amigues silencioses? eh? no en sap?
bueno, a destacar els taurangi pinnacles: unes curioses erosions faliformes (perdo tieta, pero es k semblen polles) a on es va rodar alguna escena del señor de los anillos. esta ple de localitzacions de filmacio de la peli per tot arreu, pero la veritat es k no en reconec ni un. ens haurem de tornar a tragar les tres parts quan tornem als països.
tb' es molt fotogenic el castlepoint. un bucolic port natural frecuentat per surfistes, amb un bonic far dalt d'uns penyassegats groguencs de dunes fossilitzades i fusionades amb millions de petxines k delaten un passat submergit.
els dies de conferencia, jo estava castigat sense rioja (k de fet el pagava l'embaixada espanyola, o sea los que estais currando en los països), aixi k ma vaig pillar unes kilkenys i vaig anar a passar uns dies pels escasos boscos autoctons que queden al nord de wellington. una llastima, pq' son alucinants. saps k en els 80 primers anys d'ocupacio europea (que europea ni europea, eren uns putos anglesos. lo k passa es k als museus quan t'expliquen algo xungo, la culpa es dels europeus. i quan es tracta d'algo bo, es gracies als britanics. la corona, que encara pesa, saps?) van acabar amb el 50% de la foresta de tot el pais? i que ara nomes queda el 25%? i k continuen tallant??? es lo k te viatjar, k els topics cauen. bueno, pues boscos tropicals i flors de neu. la edelweis neozelandesa, k al mont woolsworth las conte por cientos.
i bueno, despres lo dels volcans k ja he explicat. i de tornada a wellington per deixar ala marta a l'aeroport, vam passar per una vall de majoria maori per confirmar k arreu els pobles natius viuen en pitjors condicions k els colonitzadors i k curiosament s'agafen a la religio imposada amb mes força que els impostors (es diu aixi? ...hauria).

...jo et dic una cosa. entre foc i mar hi han molts mons diferents. si m'entero d'algo, ja t'ho explicare.
fins d'aqui tres setmanes...