de vegades t'equivoques, oi? vaja, k tots ens equivoquem, sovint o puntualment, però tots ens equivoquem.
doncs hem tingut la sensació de k aquest cop la vam encertar.
volíem enllaçar els canons del colca i del cotahuasi, k amb més de 3.000m són dos dels barrancs més profunds del món.
vam sortir de cabanaconde quasi nedant. a la nit es van rebentar les canonades i rajava aigua per tots costats. les parets regalimaven, els passadissos semblaven rius. i què feien els 3 fumaos tontolapolla k regentaven el tinglao? ...res. com ma va dir un cop un amic imaginari: "hay gente pa tó y hay gente pa ná".
ens esperava una etapa d'avorrida pista i "caloret", de cabanaconde a choco (2500m snm). al cap d'una horeta de resignació va aparèixer un pick-up k per 8€ ens va estalviar unes quantes hores de monòtona marxa. vam arribar a choco, un oasi d'hortets al mig d'un desert de roques, a l'hora de dinar, i la laura ens va preparar uns ous amb papes. una gent encantadora. no pots fer una passa sense trobar-te un somriure, interés per lo k fas, per d'on vens, per donar-te un consell sobre la ruta a seguir, per un "gracias por habernos visitado". tothom k ve de la xacra, (l'hort) s'atura a xerrar amb tu. ens diuen k vigilem, k a la ruta k volem fer s'han perdut molts gringos, k tornen als 4 dies desorientats o desesperats, o k els ha d'anar a buscar la policia pq' no arriben a on els esperaven els companys. ens parlen d'uns alemanys (cada país k visitem té una història entre divertida i patètica d'algun turista alemany) k es van passar dies donant voltes fins k van trobar un ramat de vaques i van matar un vedell d'afamats k'staven. després, avergonyits van buscar al pastor per pagar-li la bèstia. el pagès k'ns ho explicava es pixava de riure.
enfilem cap a miña (3500m). el camí és lent, pq' com k va pel llit del riu, està ple de rocs i còdols. però tb' és molt agraït, pq' com k va pel llit del riu, pots refrescar-te sovint, i a més, les parets de mil metres i els còndors entrant i sortint dels nius conformen un paisatge grandiós. miña és un llogarret d'uns 50 habitants abandonat al fons d'un barranc. només s'hi arriba caminant. abans hi havia una pista, però l'empresa minera k s'havia d'encarregar del manteniment, va deixar de fer-ho.
grans empreses k no compleixen les seves promeses? no me lo puedo creer!
coneixem a la leo, la maestra. "es leonor, pero todos me conocen por leo, la maestra". una dona encantadora k porta 8 anys en aquest racó de món. "cuando mi hija acabe la universidad, haré lo que ustedes: me iré a viajar." ens explica k la vida allà es senzilla, gratificant però dura. el metge més proper el tenen a 5 hores de marxa a peu, i l'hospital més proper a 6 hores de marxa i 8 hores de cotxe. ens deia k un cop un home es va fer mal a una cama. el van portar a peu de carretera i van demanar transport. el taxi els hi demanava 400 soles (uns 110€). no els tenia. el taxi no va venir i ara l'home és coix.
aquí no hi ha ingressos, no exporten lo k cultiven. tots tenen un sostre (precari), la xacra i alguns animals. economia de subsistència. el govern ha fet una escola (tb' precària) i una ong els ha provisionat uns lavabos portàtils. tot i així, alguns dels k proven sort a la ciutat tornen pq' aqui almenys no passen gana. sorprèn l'amabilitat k desprenen. aquí depenen totalment els uns dels altres, i la solidaritat i les bones maneres són religió.
a la plaça, la gent k ve del camp s'acumula al voltant de la conversa. ens donen l'opció d'acampar allà, a l'escola o, per 4€, dormir en unes habitacions per visitants k gestiona la comunitat. triem el matalàs.
"tendran que esperar al señor honorato. él tiene la llave"
quan arriba, el señor honorato resulta ser un noi d'uns 20 anys amb dos fills k corretegen per la plaça on es revolquen els burros.
"tendrán que esperar al señor aquilino. es él quien tiene la llave".
ja no ens sorprèn k el señor aquilino tb' tingui uns 20 anyets. amablement ens mostren el lloc i ens desitgem bona nit.
dormim merescudament a "pierna suelta". el dia serà dur. molts metres, molt carregats. ens acomiadem agraïnt el tracte rebut i després de fer un mate de coca amb la leo, enfilem cap al collado achacota (4500m). els cóndors aprofiten els corrents matutins per enlairar-se amb elegància. arribant a l'aresta tinc la gran experiència quan un, planejant enganxat a les roques, aixeca les plomes de l'extrem de l'ala dreta i es desvia 3 metres per no xocar amb mi. era enorme, inmens. vaig tenir la sensació k amb un salt l'hagués pogut tocar. però bueno, tampoc ens firem, no era qüestió d'esconyar-se per un penya-segat per acaronar un pollo gordo.
mengem a la collada. boniques vistes i els cóndors k ens observen encuriosits a poca distància. els camins desapareixen, notícia! enfilem una colorida vall acompanyats de vicunyes, cérvols i gansos andinos. mig per casualitat, mig per intuïció, arribem al collado cerani (5200m). avui portem més de 1800m de pujada. cansats i satisfets, aviat trobem un bon lloc per acampar.
l'endemà volem arribar a chachas, el destí final d'aquesta ruta. hi ha una pista a la k li calculem un parell d'hores, però no ens motiva. descobrim una lloma k s'intueix més directa. la provem. comença bé, després es fa més dreta, però factible. al final, no se sap com, acabem envoltats de matolls i cactus k'ns deixen les cames fetes un cristo. la meva carrera de top model a tomar pol culo!
un riuet ens refresca la cara i alleuja la picor de les rascades. una cervesa ens refresca la gola i alleuja l'espera del bus. a mitja tarda arribem a andagua, el poblet més gran (uns 2.000 habitants) del valle de los volcanes: una llengua de lava d'uns 4km d'ample esquitxada per uns 40 cons de cendra. tenim gana. anem molt justos de gas, doncs fora d'arequipa costa de trobar. vaja, no es k costi, es k no hay. a monte mengem poc i malament. a sobre, en aquests poblets perduts ho tens difícil si no menges carn. a base de plorar i implorar, al final aconsegueixo una truita de bledes amb veduretes. "estos gringos!" deuen pensar. "pero si no es carne, es pollo!" diuen. "si, pero para nosotros es carne" els hi dic. "estos gringos!" semblen pensar. la marta desisteix: "a la mierda! o les bèsties o jo" i devora uns callos a la madrileña com si no hi hagués demà. sento certa inquietud, de fa uns dies k dormo amb un ull obert.
baixem a aplao en un viatge infumable amb un conductor de bus psicòpata i amb música romantico-pastelosa peruana a tota òstia. una tortura. aplao és un lloc sense massa sentit si no fos pq' es una cruïlla de rutes i pq' fan uns enormes plats de riquíssims camarons.
al vespre agafem un bus en direcció al canó del cotahuasi, però volem parar abans, als peus del nevado coropuna, el volcà més gros del perú. li diem al nano dels tiquets:
"nos pueden dejar en la laguna pallarcota? la del coropuna"
"pero si por ahí pasamos a la una de la noche! váyanse hoy a cotahuasi y mañana de día consiguen un transporte"
li diem k no, k no volem perdre un dia. k ja k passem per allà, ens quedem allà.
"pero si será de noche!"
"llevamos luces"
"pero si hará mucho frío!"
"llevamos carpa y bolsa de dormir"
el nano feia cara d'acollonit, com si el poguessin acusar d'enviar dos gringos a una mort segura.
"tengo que consultarlo con el chofer"
el conductor accedeix. ens adverteix dels perills però accepta. només hi ha un problema: sap k la llacuna existeix però no sap on és. em convida a seure al seu costat i a anar-li indicant. si clar! és negra nit i et guiaré per un lloc on no he estat mai al mig del perú! per sort un passatger k si k s'ho coneix s'ofereix a ajudar-nos. al final ho aconseguim. a les dues de la matinada plantem la tenda al costat de la llacuna pallarcota, a 4.700m i en una preciosa nit de lluna plena. costa dormir. tinc la panxa regirada i el fred és intens. a quarts de sis i amb els ulls com plats, desistim. desmontem el campament i pugem al seguent k, després d'unes quantes voltes, situem a uns 5.400m. una mica de pa amb formatge i caiem rodons en una plàcida migdiada. comença a nevar. ens despertem amb tots els voltants blancs... com la neu. el dia s'apaga. fem algo calent i ens tornem a estirar. infructuosament, pq' s'aixeca una forta ventolera k durarà tota la nit i k arrencarà algun clau de la tenda, amenaçant de plegar-la i posant a prova els nostres nervis. la nit serà llarga. no fem cas al despertador. estem esgotats. portem dos dies sense quasi haver dormit i menjant malament. el vent no amaina. el coropuna no ens vol. quan es fa de dia pleguem veles i marxem.
al cap d'una hora trobem uns murs k protegeixen el fogonet i ens permeten fer un cafè. el vent afluixa. el sol ens acaricia la cara. els núvols s'obren i ens deixen veure el coropuna. el mirem derrotats. ens mirem. el tornem a mirar i algo se'ns desperta a dins.
és una bogeria. estem rebentats, a 5.100m i són les 9 del matí. la penya surt a la 1 de la matinada de 5.600m. però aquell algo ja s'ha despertat del tot.
"va, provem aquella tartera, i com k'stem cansats girarem cua de seguida" així k deixem tot el pes k podem i enfilem amunt convençuts k'ns retirarem ràpid.
...però ens trobem sorprenentment bé. en poc més de mitja hora recuperem els 300m k havíem baixat. ens entra el riure. és una bogeria però ho hem de provar. i així anem guanyant metres. es formen lenticulars prop del cim. mal pressagi, però estem decidits. arribem a un contrafort de roca delicada k anem superant amb cura i paciència. el dia és gris, ventós, i el cim està ja totalment tapat. quan ens posem els crampons comença a nevar. ens mirem. no cal fer la pregunta, ja sabem la resposta: amunt. com si sabéssim k el coropuna està de broma i li seguíssim la gracieta. el pendent és fort, no hi ha traça, el vent apreta i el fred s'intensifica. no hi ha espai per pensar, és o amunt o avall. no sé per què, però no dubtem, ara tenim clar k podem fer el cim. i no sé per què, però la muntanya sembla entendre-ho. i ens respecta. arribem al plató somital i el vent afluixa. els núvols s'obren i ens ofereixen un magnífic espectacle de llums i colors. reconeixem el hualca, més lluny l'ampato. el desèrtic páramo apareix cobert amb un llençol blanc 2.000m sota nostre. a l'est, l'imponent solimana presideix l'entrada al canó del cotahuasi, k es deploma a 3,5km de profunditat. acceptem la invitació i en poca estona ens situem al cim del coropuna, a 6.425m sobre el nivell del mar.
ens fonem en una abraçada, però el fred és intens i el cansament important. l'escalfor se'ns escapa per moments. és hora de baixar. el descens es fa dur un cop esgotada l'eufòria. la fatiga s'apodera de tots els racons del cos excepte de la boca, k dibuixa un somriure d'orella a orella. anem mirant enrera, cap al cim, encara incrèduls. arribem al camp de 5.600m. un nombrós grup del cuzco (8 tendes) ens diuen k ens han estat observant i ens feliciten. riuen quan els hi diem a quina hora hem sortit. ells ho provaran demà. els hi desitgem sort i ens despedim.
trobem les motxilles quan s'està fent de nit i enfilem en direcció a la llacuna. sort k teníem gravat el recorregut al gps, pq' no hi ha camins i en la foscor no es veu ni s'intueix res. arribem més tard i més cansats de lo desitjat. uns fideus de sobre ens tornen l'alegria suficient per disfrutar de lo k acabem de fer, i de seguida ens somim en un merescut i plàcid descans.
l'endemà ens posem a fer dit a la pista k uneix arequipa amb cotahuasi. estem a 4.700m, al cul del món, i no passen gaires cotxes. el primer és un camió el conductor del qual s'excusa pq' porta gas i no ens pot pujar. però estem de sort i poc després passa un bus k ve de lima. els passatgers ens pregunten k coi fem allà i si estem de lluna de mel. es posen a riure sense esperar cap resposta. en 3 horetes estem al poble de cotahuasi (2.700m) k agafa el nom del canó i del riu k el recorre. és un dels pobles més bonics k li hem vist al perú. envoltat de fèrtils camps k presumeixen d'ecològics, i de penya-segats i cascades k li donen una imatge de postal. es queixen, amb raó, de les comunicacions (10 hores per fer els 370km des d'arequipa, i no els hi arriba internet). però alhora presumeixen d'una bona qualitat de vida: bon menjar, bon clima i un paisatge excepcional.
anem a informació a demanar si tenen algun mapa tot i k ja intuïm la resposta.
"no, lo siento. muchos turistas me piden lo mismo. algun dia los tendré que comprar"
la noia no està gaire disposada a ajudar. li hem interromput la sessió de facebook i ens engega ràpid. quan ens n'anàvem veig una cosa al fons d'un passadís k ma deixa flipat.
"eso es una mòmia?"
"si, pasen si quieren" ho va dir sense aixecar la vista de l'ordinador.
efectivament. en una vitrina, sense cap control de la llum o la temperatura, hi havia les mòmies d'un adult i un nadó. estaven perdent la pell. les estaven deixant fer malbé. ho vaig trobar deprimentment al·lucinant.
al final vam treure més informació d'un home k tenia una botiga de productes locals, i k ens explicava les possibilitats de la zona amb entusiasme. com a mostra d'agraïment li comprem un vi ecològic massa fort i massa car, però fa dos mesos k no provem el beneït suc del raïm i ja ens enyoràvem.
l'endemà agafem un bus cap a huaynacotas, a l'altre costat de la vall. preguntem pel camí cap a les runes d'apu llamoja i ens envien cap a una pista de carro. suposo k amb bona fe, pq' el camí puja suau, però en realitat ens fan una putada, pq' després descobrim k n'hi ha un altre k sembla més motivant i k puja més directe. per sort aviat passa una flagoneta k'ns deixarà a una collada prop de les runes. van molt carregats, i en algun tram hem de baixar pel pendent i per la pols k dificulta la tracció. els hi entusiasma la ruta k volem fer i ens expliquen alguns detalls k ens seran útils. ens acomiadem enmig d'una posta de sol k resalta els colors d'unes curioses formacions rocoses. en poc menys de mitja hora som dalt d'un turonet en forma de talaia enmurallada on hi ha les runes preinques d'apu llamoja. el lloc està en bastant bon estat, però enlloc hi ha cap tipus d'informació. per internet he llegit k es feien reunions tribals i sacrificis humans.
vam acampar per allà dalt. al matí els primers rajos de sol il·luminaven el nostre amic coropuna. emprenem la marxa cap a l'oest seguint les indicacions del xofer del dia anterior, i abans d'arribar a tecca (es pronuncia teja), ens trobem amb les runes de huillky. tb' per intuïció, pq' malgrat t'ho venen com una ruta turística no hi ha cartells ni senyals enlloc. tornem a al·lucinar. dalt d'un turonet es troben les restes d'una cinquantena de vivendes i unes quantes chulpas (tombes) en força bon estat. en algunes d'elles encara es troben esquelets, alguns encara mig enterrats, amb els cranis perfectament conservats després de 5 ó 6 segles. la marta va proposar d'endur-nos-en un (darrerament em preocupa aquesta noia), pero hem de tornar a casa via miami, i allà t'escanegen l'equipatge. a veure com li expliques a un armari ianqui de gatillo fácil la situació. "no, si yo no he sido. es un inca que me encontré. muerto ya, sabe?" la convenço de k no es una opció.
arribem a tecca i un grup de joves ens conviden a veure chicha blanca. és una beguda a base de blat de moro triturat, barrejat amb aigua i fermentat a base d'escupitades (sap greu si estàs menjant, però és k es fa així). jo la trobo massa forta i faig un parell de glops per no quedar malament, però la marta s'entusiasma i va fent a bon ritme. ens indiquen el camí i ens acomiadem entre rialles. ens refresquem al riu i enfilem un camí a mitja alçada per un estret canó, les parets del qual estan cosides de feixes de conreu dels inques.
sabem k hi ha unes fonts termals per la zona, les de josla, però tampoc hi ha indicacions. per sort els pagesos ens posen al camí correcte i arribem a temps de sopar, acampar i regalar-nos un relaxant "banyitu" sota les estrelles. dormim amb l'única companyia del soroll de l'aigua. l'endemà al matí enganyarem el fred amb un altre remullada al riuet k neix d'una cova a uns 28º ó 30ºC. arribem a pampamarca carregats amb totes les efusives salutacions de tothom k'ns hem trobat. un bus ens acostarà a cotahuasi i allà un altre ens conduirà a arequipa.
donem per finalitzades 3 setmanes pels canons i els volcans de la regió. tresors amagats del perú profund. indrets k saben ser generosos amb el viatger pacient. hem vist gents k tenint molt poc ens han regalat la seva alegria i ens han fet sentir benvinguts en una terra de subsistència difícil. hem viscut moments intensos. hem sentit moltes vegades la paraula "vuelvan". i com k quan més aprofundíem, teníem la sensació de k ens quedaven més coses per descobrir: doncs... i tant k tornarem.
i estem altre cop a arequipa, omplint panxa i descansant en un confortable matalàs. avui, una noia k conec, ha fet 45 anys. i jo diria k està inclús més wapa k quan en tenia 44.
per molts anys marta
...i k jo els vegi, clar.
